Entrar al taller El Drac Petit de l’artista Jordi Grau, als baixos de casa seva al barri de Ca n’Aurell de Terrassa, és com entrar en una fascinant habitació dels mals endreços. Pràcticament tot el que s’hi pot veure són parts d’un tot que encara s’ha d’esdevenir: uns motlles d’escaiola del cap d’un gegant, el mig cap encara per acabar de pintar d’un capgròs, l’ala o el cap d’un drac que cal reparar, pots de pega, pintura i dissolvent pertot, papers amb esbossos de les peces i fotografies dels rostres que caldrà plasmar en forma de capgròs o gegant,... És la màgia del treball artístic de disseny i modelatge que aquí dins es desenvolupa amb absoluta perícia: allò que, de moment, és només un caos de quelcom a mig fer que a penes deixa veure cap a on anirà la creació, s’acaba convertint en un esvelt gegant, un divertit capgròs o un terrorífic drac de correfoc.
En Jordi Grau va començar rehabilitant figures festives com aquell qui diu amb una sabata i una espardenya, “pràcticament com una afició”, comenta, al costat del seu pare, en Josep Grau, motivats per la recuperació i l’impuls de les tradicions catalanes en el context de la transició democràtica del postfranquisme. Hi havia feina a dojo, calia recuperar molta cosa. Aviat, però, es van començar a entreveure les bones maneres que han acabat consolidant un dels millors creadors, rehabilitadors i restauradors de peces festives del llarg mostrari català. En els seus inicis, va comptar amb els bons consells d’en Domingo Umbert Vilaseró, un dels millors mestres geganters del moment, però en Jordi, sempre amatent a les noves tendències, és, sobretot, un exemple d’autoaprenentatge i curiositat que se n’ha sortit amb escreix. Poder contemplar, sense anar més lluny, tota la col·lecció completa dels capgrossos que han anat sortint de les seves mans, és adonar-se de la bona evolució dels resultats finals de les seves creacions. Combina sàviament diferents tècniques i tipologies de pintures, així com el cartró pedra i el polièster amb fibra de vidre, ja que ambdós ofereixen avantatges i inconvenients depenent dels usos a què serà sotmesa la figura. I t’ho explica sabent que en les bones combinatòries rau el bon fer del seu ofici.
En Jordi Grau és conegut a Terrassa sobretot pel fet de ser l’artista que, any rere any i ja des d’en fa trenta, crea i dóna desinteressadament a la ciutat el Capgròs de l’Any de torn. No només n’és l’ànima, sinó que també forma part de la gènesi d’aquesta curiosa tradició. Ens explica que “la història comença amb una juguesca entre alguns dels principals promotors de la recuperació de l’entorn festiu a Terrassa durant la transició postfranquista –en Marc Galí i en Jan Grau, el meu germà, entre d’altres– i l’aleshores regidor de cultura, en Jordi Labòria. Els primers li van prometre al regidor del consistori que farien fer un capgròs amb el seu rostre si donava un ferm suport institucional a la recuperació i restauració dels gegants vells de Terrassa, que restaven mig oblidats i en un estat lamentable en unes dependències del castell de Vallparadís, i dels bastoners”. I així sembla que va ser, ja que per la Festa Major del 1982, Terrassa va passar a tenir un nou capgròs encarnant la testa d’en Jordi Labòria, fet, encara amb una tècnica rudimentària, per en Jordi Grau amb l’ajuda, en aquell moment decisiva, del seu pare. I després d’aquest primer, va arribar el segon (la coneguda Lourdes del cafè dels Amics de les Arts), i el tercer (Joan Grau, conegut llibreter de la ciutat), i així ininterrompudament fins al darrer del 2012, en Pepe Hidalgo, dansaire i membre actiu incansable de l’Esbart Egarenc. És així, doncs, com any rere any –fins a arribar a formar part dels protocols de la festa major terrassenca–, durant els actes d’inici de la seqüència festiva és descobert el Capgròs de l’Any, encarnant algun personatge popular terrassenc que hagi destacat o destaqui per algun tema social, cultural, esportiu o qualsevol altre (menys els polítics en actiu), escollit d’entre una llista de 12 “capdidats” proposada pel col·lectiu anònim del Casinet de l’Espardenya i feta pública un parell de mesos abans. Al seu torn, els “capdidats” són presentats públicament en carn i ossos durant una festa a la plaça Vella en la qual se’ls dóna la paraula i es dóna la possibilitat que la concurrència pugui votar per ells. A partir d’aquest moment en Jordi té poc més d’un mes per donar forma al capgròs escollit, cosa que, com ell mateix expressa, “és perfectament factible, ja que, en realitat, fer un capgròs no m’ocupa més enllà d’uns quinze dies, sobretot gràcies a les tècniques d’acceleració del procés que he anat incorporant al llarg de la meva experiència”.

El capgròs d’Antoni Farrés
Durant tots aquests anys, d’anècdotes les que vulguis, com la de l’any 1988, que el Capgròs de l’Any va ser, de forma excepcional i premeditada, l’aleshores alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, en resposta al malestar del món de la cultura popular terrassenca per la mala gestió portada a terme durant una llarga temporada per part del consistori terrassenc. O el cas de l’any 2006, que de Capgrossos de l’Any en van ser dos, el de torn –i fet, com sempre, per en Jordi–, i un segon amb el seu rostre, per sorpresa d’ell mateix i de la gent aplegada al Raval de Montserrat, fet fer d’amagatotis a en Ramon Aumedes de Granollers –un altre artista bastament conegut, també–, sent, doncs, l’únic Capgròs de l’Any dels fets fins ara que no ha passat per les seves mans.
I, fins quan? A en Jordi li agrada dir que “ara per ara, no tinc cap intenció de deixar de fer el Capgròs de l’Any, m’omple molt i, mentre pugui, no hi haurà any que Terrassa no tindrà el seu nou capgròs”. I si ara ja es pot especular que Terrassa deu ser la ciutat amb la corrua de capgrossos més nombrosa de Catalunya (i, potser del món!), sembla que la cosa no té pinta pas d’aturar-se aquí. El temps dirà.