L’impuls nòmada de Maite Marín va despuntar en un viatge escolar: “Em va fascinar sentir-me estrangera, interpretar la realitat des d’un altre punt de vista”. Nascuda a Caldes de Montbui, filla d’andalús i aragonesa, la Maite va créixer als Cent Pisos, al barri del Bugarai: “Caldes era el meu poble, sí, però...”. Durant anys va recórrer nombrosos països i l’estranyesa va fer encaixar les peces que fins aleshores li havien semblat desajustades: “En tornar a Caldes, me’n vaig enamorar. Marxar m’havia ajudat a comprendre la suma: que nosaltres érem d’aquí però que veníem d’altres llocs, que estàvem permanentment a dintre i a fora”.
La Maite és antropòloga. Col·labora estretament amb el fotògraf Jordi R. Renom, amb qui ha viatjat a Uruguai, Argentina, Bolívia, Perú, Equador, Mèxic: “Viure a Amèrica ens va situar a la frontissa de la migració. Hi vam conèixer la determinació, l’esperança i el dolor dels qui partien; en tornar, hem descobert l’experiència dels qui arriben. La vivència a dues bandes ens ha donat una comprensió molt propera de la migració i ha constituït un dels nostres principals motors”, relaten. “Aquí s’ha problematitzat la qüestió migratòria quan hem rebut gent d’altres països”, adverteix la Maite. El Jordi matisa: “Potser hi té a veure el tema de la identitat”, i ella assenteix: “Qui marxa sent trontollar la seva identitat individual i el poble que l’acull tem per la col·lectiva. Aquí, a diferència d’altres llocs d’Europa que han rebut migracions al llarg de dècades, la ratio ha estat major i concentrada en pocs anys. Nosaltres hem indagat en aquesta gran arribada de gent i hem aprofitat el que hem viscut per entendre-la i interpretar-la”.
La indagació de Produccions Nòmades es desenvolupa en territori híbrid: “Volem explicar històries amb rigor i fer-les arribar a la gent en marcs locals. Triem el suport més adient per trobar una entrada original i reveladora al tema que abordem”, explica la Maite. El desig de produir documents honestos, complexes i entenedors es conjuga amb el respecte sincer envers les persones de les quals ens parlen i amb la cura per transmetre una imatge d’ells que sigui fidel a la realitat: “Ens endinsem per comprendre; com més a fons anem, més temem no aprofundir prou”. En Jordi admet: “La feina amb la gent, el pudor a l’hora de mostrar allò que no ens pertany, comporta certa insatisfacció”. Tanmateix, el procés els interessa més que els resultats i cada projecte nodreix relacions personals franques que es forgen a base de complicitat, de reciprocitat, d’una generositat orgànica que no duu cap recompte.
Amb noves preguntes, lectures i mirades, han aconseguit entrar a les experiències, les relacions i la memòria de persones i col·lectius: desvetllar-les i documentar-les. “Tractem de partir d’allò local per atènyer l’universal, de sortir des de dintre”. Al 2009, després de més de quinze anys, la Maite va retornar al seu barri, aleshores punt de trobada dels joves llatinoamericans establerts a Caldes de Montbui. Recorda aquella feina –una diagnosi del carrer, que en Jordi va registrar visualment i que refermava la voluntat de tots dos d’incidir en l’àmbit local–: “Eren nois d’una gran valentia. Havien viscut tres dols: la marxa de la mare del país d’origen, la seva pròpia migració inesperada i el retrobament amb una mare que gairebé no reconeixien. És clar que aquesta situació també concernia els pares, però en el cas de la migració equatoriana va afectar principalment les dones. El nois eren incapaços de gestionar una renúncia tan greu, una ferida tan fonda. A les entrevistes amb joves i mares parlàvem d’això i de la seva relació amb Caldes: com hi vivien, com s’hi sentien”.
Produccions Nòmades ha pres part a la miau –Mostra Internacional d’Art Urbà que es celebra anualment a la vila termal– en dues ocasions. Al 2010, van presentar Finiko, documental en què les dones de Mali parlen, tot rentant roba al safareig, de les relacions, els usos de l’aigua al seu país d’origen, i els contrastos entre les pràctiques de Mali i les de Caldes. Enguany, van participar-hi amb Dones d’aigua, relat coral que suggereix l’existència de vincles ocults entre la memòria, el plaer, l’ofici, les relacions i l’aigua a través del testimoni de set dones d’origen, edat i condició social diferents.
La reobertura de l’Ateneu Democràtic i Progressista, El Centre –emblemàtica entitat calderina sotmesa a les batzegades del s. xx–, va suposar un nou punt d’inflexió a l’activitat de Produccions Nòmades: “La nostra vinculació amb un espai tan lligat a la cultura i a la història del poble era evident”. Així doncs, al 2011 van engegar “Nòmades”, cicle que des de llavors obre una finestra per a la reflexió sobre la migració. S’organitza en activitats periòdiques, concretes i temporals, i “mostra diferents expressions sobre la condició nòmada de l’ésser humà. Volem creuar mirades; articular la llarga història i la microhistòria; convidar testimonis o protagonistes; proposar nous formats”. Trobades i exposicions són efímeres, però la seva web preserva les petges d’aquests “Nòmades”.
A Sant Feliu de Codines, on viuen, indaguen a la Quintana: “El teu carrer és l’univers. Només cal mirar-lo amb uns altres ulls”. A través d’aquesta artèria principal del poble documentaran la història del s. xx: “Té una dimensió forta, no és un simple lloc de pas: hi ha el de fora, el de dins les cases, i el de fora-dins. Hi estan representades les migracions internes, l’exili, la immigració del sud d’Espanya i la recent immigració estrangera. La Quintana és un carrer permeable. Una amalgama”, conclouen.