Amb els ulls d’un infant

Amb una mirada ingènua, l’espectacle del Nadal del 1962 a Granollers va ser com viure una pel·lícula sense anar al cinema de can Pistoles

Pere Cornellas i Aligué (text i fotografies)

Tirar cinquanta anys enrere i fer memòria d’uns fets de quan era un marrec, a punt de sortir de l'ou, és un exercici complicat, perquè la memòria és molt selectiva. I és així com em miro ara la gran nevada que va afectar el Vallès el Nadal del 1962. A Granollers eren temps que teníem un sol semàfor, el de la Fonda Europa; la gent ja anava amb 600; el gratacels de les cases barates ja estava fet; feia dos anys que s'havia inaugurat el pavelló d'esports; sortíem de la foscor... I jo anava a can Culapi, amb la bata de ratlles i la cartera a l'esquena.
Havíem començat les vacances de Nadal, a casa, una casa situada primer al carrer de la Creu, després Avenida de la Victoria i ara Avinguda de Prat de la Riba, al costat de la fàbrica Roca Umbert. Era de planta baixa, amb un passadís, llarg i estret, tres habitacions, menjador, cuina, una eixida amb el safareig, els estenedors, els parterres i testos de tota mena. Tenia un cobert al fons, on protagonitzàvem totes les aventures que ens venien al cap tornant del cinema Canigó, can Pistoles. Hi teníem un mundo, un bagul, on ens ficàvem amb altra canalla del barri... De cop i volta es transformava en un submarí o era la diligència que anava a tot drap per fugir dels indis...
Eren temps d'anar a buscar la llet a peu a Sant Nicolau, quan encara no hi havia la Bimbo ni la gasolinera ­–o potser si. Tot era ple de camps i canyissars amb basses i recs, on a la nit s’hi sentia cridar les granotes. El riu Congost, molt ample i sense canalitzar, de tant en tant feia grans rierades i era costum d’anar-les a veure baixar al pont. La via del tren del Nord feia de frontera amb la serra de Ponent, el bosc de Sant Nicolau, el mas, el coll de la Manya, Cal Vermell, la font del Ràdiüm, el molí dels Capellans...
La família tenia per costum anar per Nadal a Torelló (Osona), a casa de l'àvia Maria, una casa molt gran, on hi feia molt de fred i dormien amb moltes flassades al llit. Però l'any de la nevada no hi vàrem poder anar.
Tot va passar la nit de Nadal, que jo recordi. Ja teníem el pessebre fet amb quatre suros, molsa i galzerans trets del bosc de sant Nicolau, un riu amb paper de plata, figures de fang. Moltes eren comprades a la fira de santa Llúcia de Barcelona pel pare, que sempre, cada any, en portava una de nova: un pescador, la pastora, el ramat, el naixement, la cova dels pastors, unes casetes i els Reis, que cada dia movien un pas. Tot un món llavors.
Ja era a dormir quan la mare ens va despertar a mi i els meus germans. Era l'hora de la Missa del Gall... o potser va ser després. Vaig veure per la finestra que dóna a l’eixida uns flocs de neu que queien intensament, com no els havia vist mai. Era com veure una pel·li sense anar a can Pistoles.
Vaig quedar molt impressionat en veure sota la llum groguenca d’una bombeta de 25 watts el contrast de la neu blanca. Ho tinc gravat al disc dur de la meva memòria. Una finestra d’una porta de fusta, amb uns vidres molt petits aguantats per uns llistons de fusta de color gris fosc i la neu regalimant vidre avall. Vaig anar a dormir molt content i l’endemà l'espectacle va ser molt més gran encara. Un gruix de neu cobria el safareig, l’eixida, el cobert, les voreres... Tot estava ple de neu.
El record que em queda és que no vaig poder anar a buscar la llet fins que no varen fer camí per arribar al mas i que els pocs cotxes que hi havia estaven parats, coberts de neu. Només els tractors circulaven i les canals de les cases eren plenes de candeleres fetes per la neu, que es fonia, i el fred de la nit les transformava en barres de gel. El pare anava a la fàbrica, tota coberta de neu, per controlar les màquines de la Filatura... I fins havent passat Reis no vam tornar a can Culapi.
Els dies posteriors a la nevada vàrem arribar a la Plaça de la Corona i va ser tota una excursió insòlita: veure la carretera coberta de neu, amb un passadís al mig i als laterals la gent traient la neu. Arreu hi havia ninots glaçats amb l'escombra de bruc i una pastanaga per nas. A veure qui el feia més gran!
Les conseqüències oficials de la gran nevada no les puc dir perquè no les recordo. Només recordo la ràdio, una ràdio única, donant el “parte”. El que sí que tinc ben present és que les canonades de plom que portaven l'aigua d'en Serra a casa es varen gelar, com el safareig. I que a casa ens vàrem quedar sense aigua, tanta com n’hi havia a fora!
O potser és que tot va ser igual que un conte de Pere Calders.
Amb els ulls d’un infant

Ninots de neu i canalla al carrer Anselm Clavé de Granollers. Foto: Francesc Gorgui Ramentol. Col·lecció Ajuntament de Granollers.

El riu Congost, abans de canalitzar, com un pessebre. Foto: Josep Comas Castellsagué. Col·lecció Ajuntament de Granollers.

L’entrada de Granollers per les vivendes sindicals, les cases barates, amb el camí obert pels vianants. Foto: Joan Garcia Polo. Col·lecció Ajuntament de Granollers.

L’antiga carretera que travessava Granollers, plena de neu. Foto: Pere Cornellas Ubals.

La Plaça de la Corona, a Granollers. Foto: Antonio Alcalde. Col·lecció Ajuntament de Granollers.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara