Va parir... amb l’excavadora!

Una veïna de ca n’Oriac, a Sabadell, que anava de part, va haver de ser duta a la maternitat ajaçada dins la pala d’una excavadora

Cesc Prat Fernàndez (text) , Arxiu Fotogràfic de la UES (Unió Excursionista de Sabadell) (fotografies)

La Consuelo estava embarassada i sabia que tard o d’hora li tocaria parir. “Que sigui una hora ben curta”, li desitjava tothom. I ella així se la imaginava. El que ningú no va poder preveure és el gruix de neu que cobriria els carrers de Sabadell quan va començar a dilatar. Infantar a casa ja no s’estilava, però el viatge de Ca n’Oriac fins ala centre a peu o amb cotxe era absolutament impossible. Finalment van trobar el mitjà: la Consuelo es va ajaçar dins la pala d’una excavadora i va fer cap a la maternitat del carrer de l’Illa a empentes i rodolons. Qui li havia de dir que aniria a parir amb aquell vehicle...
Aquell 24 de desembre molts havien anat a la missa del gall a Sabadell. Quan van sortir de l’església, una capa blanca cobria tot l’exterior. Nevava. I no va deixar de fer-ho durant tota la nit. L’endemà, tothom es va llevar amb un esglai al cor en veure el gruix de neu que cobria eixides i carrers. Els més vells deien que mai no s’havia vist una nevada com aquella. Els més menuts tenien ànsia per sortir a tocar la blancor. Allò era font de joia i alegria, precisament el dia de Nadal.
I encara avui és present aquella gran nevada. La Rosa Maria Prat recorda que aquella setmana va estrenar les primeres xiruques de la seva vida. I la Maria Montserrat Carreras somriu explicant que en aquell moment tenia 19 anys i mai no havia pogut dur pantalons. En portaven les noies de casa bona, però la gent com ella, mai, sempre havien d’anar amb faldilles. En aquella ocasió, però, la mare va fer mans i mànigues per proporcionar-li uns pantalons nous de trinca. Per poder esquiar, com feien algunes companyes de les Carmelites.
I és que aquell gruix de neu era una invitació directa a l’esquí. Els pocs que tenien equip i coneixien l’esport van aprofitar els pendents per practicar a prop de casa. Els qui no havien pogut esquiar mai però se’n morien de ganes van tenir l’excusa perfecta. La M. Montserrat –amb pantalons– va fer les primeres pràctiques. El Josep Alberich afirma rotund que aquella setmana va aprendre a esquiar. Tenia 17 anys i va començar baixant el pendent suau del carrer de Sant Pau; després les costes per arribar al pla dels Cartrons (on ara hi ha la Bassa) i, finalment, les escales per anar cap a la Salut. Ja mai més no ha deixat d’esquiar.
El dia de Nadal, la família de l’Andrea havien de dinar a casa d’uns parents de Sentmenat, però no hi van poder anar i van improvisar un àpat amb el que tenien al pis. Per contra, a la família sentmenatenca els va sobrar menjar a dojo. El Joan diu que alguns es pensaven que estaven dins un pessebre vivent. “Any de neu, any de Déu”, repetien.
El Toni González recorda com va costar de treure el gos que dies més tard havia anat a parar al sortidor del Passeig. La Isabel García explica que mai no s’havien fet tantes fotos ni pel·lícules i que aquella setmana es van acabar els rodets a la ciutat, com també va faltar el material idoni per tractar caigudes i fractures vàries als centres mèdics.
Va parir... amb l’excavadora!

Canalla jugant al carrer de Roger de Flor. Foto: Joan Canudas. Arxiu Fotogràfic de la UES.

A sobre, una imatge de la nevada al Passeig de Sabadell amb el campanar de Sant Fèlix al darrere. Foto: Col·lecció Barceló. Arxiu Fotogràfic de la UES.

El Primer centro textil lanero de España, colgat de neu

El cartell que anunciava Sabadell com a “Primer centro textil lanero de España” també havia quedat mig colgat per la neu. El lema l’havia encunyat l’alcalde Josep M. Marcet uns anys abans, el 1955, quan havia encarregat a Correus un mata-segells per fer publicitat de la ciutat. Així va començar una campanya absolutament inusual per l’època, que va continuar el 1958 amb la col·locació d’un gran rètol amb aquell lema a la carretera de Barcelona, just al coll de Montcada. Alguns –diuen que terrassencs– llegien el text així: “Sabadell. Primer centro textil pavero de España”. Més endavant, cartells com aquell es van col·locar a les principals carreteres de Catalunya i a les properes a Madrid.
Aquells dies el Centre d’Esports Sabadell havia de jugar contra l’Atlètic Balears al camp de la Creu Alta. El partit es va haver d’ajornar i no es va jugar fins a l’1 de gener del 1963. El diari local pronosticava: “existen empero dudas de que el público pueda ocupar la destartalada tribuna del campo”. Finalment, davant d’un públic nombrós, els locals van tenir sort: van quedar 3 a 0! Era una victòria del equipo lanero, el qual pujaria a 1a divisió el 1965. Potser el lema –lanero o pavero, tant se val– li havia portat sort. Foto:Arxiu Històric de Sabadell

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara