La nostàlgia s’ha d’administrar en dosis controlades. En parlar de la pagesia de la nostra comarca massa sovint ho fem des del lament per la pèrdua irremissible d’un món esponerós. És evident que hi ha hagut pèrdues culturals i paisatgístiques irreparables, i que s’han comès injustícies socials i polítiques execrables, però l’excés de nostàlgia ens manté atrapats en un passat inexistent.
A la dècada de 1930 Matadepera era un petit poble pagès de menys de 700 habitants. Un poble que s’havia començat a formar feia un segle i mig amb l’arribada de pagesos sense terra dels masos i els pobles de la rodalia. Els matadeperencs d’aquell temps es dedicaven al conreu de cereals, vinyes i oliveres, que envoltaven el poble en forma de corona agrícola. Molts camperols treballaven a jornal als boscos dels grans propietaris, tallant alzines, fent costals de pi i coent carbó. Les matadeperenques gestaven les noves generacions, tenien cura de la família, treballaven els horts i conservaven i cuinaven els aliments per a l’alimentació domèstica. Els ramats de bestiar connectaven tots aquests espais amb una mobilitat lenta i constant que distribuïa i conservava la fertilitat de la terra. Alguns pagesos amb terres pròpies van veure una nova via de prosperitat en la parcel·lació dels terrenys agrícoles i la venda de parcel·les per a la construcció de cases d’estiueig. Així aniria creixent el poble i, a partir de l’arribada d’aigua del Llobregat, el 1949, Matadepera experimentaria el boom de la urbanització residencial de luxe que coneixem avui, amb prop de 9.000 habitants. Un boom que en tan sols unes dècades es va menjar la superfície agrícola del municipi i va disseminar centenars de torres per uns boscos molt més combustibles a causa de la desaparició del desembosc i el carboneig.
En efecte, Matadepera es va convertir en un municipi amb un alt risc d’incendis forestals, amb habitants, propietats i processos ecològics molt vulnerables a un gran foc. L’incendi de Sant Llorenç Savall de l’estiu de 2003, amb cinc víctimes mortals i més de 4.500 ha devastades, va mostrar la virulència que un incendi podia arribar a assolir a la nostra contrada, i ens va confirmar el risc que havíem d’assumir si no gestionàvem correctament la superfície forestal. A Matadepera, l’Agrupació de Defensa Forestal va començar a treballar en la redacció d’un pla de gestió del territori per dotar-lo de la capacitat de suportar un incendi forestal sense patir conseqüències traumàtiques. En col·laboració amb els Bombers del graf, que preveuen els patrons de propagació del foc segons la topografia, l’estructura de la vegetació i els factors meteorològics, es van dissenyar una sèrie d’actuacions de gestió del bosc. El paisatge de referència era el dels nostres avis i àvies –amb alguns boscos esclarissats, espais oberts i conreus– però adaptat a la situació actual, bàsicament urbana.

Un cop aprovat el pla per l’Ajuntament de Matadepera el 2005, i gràcies a diferents subvencions públiques, l’adf va contractar colles forestals per a realitzar-ne les actuacions previstes. Uns treballs que, essencialment, eren els mateixos que duien a terme els bosquerols i els carboners de dues generacions enrere, si bé amb un objectiu clarament diferent: la prevenció d’un gran incendi forestal en un entorn urbà dispers que requereix una gran inversió de recursos i mitjans. Desbrossar el sotabosc de brucs, estepes i gatoses; aclarir l’alzinar, és a dir, seleccionar i tallar uns quants tanys de cada alzina perquè els restants creixin millor; podar alguns arbres per ajudar-los a formar una bona copa; deixar arbres d’edats i espècies diferents, incloent exemplars grans i saludables per assegurar la regeneració natural del bosc.
Els treballs de millora silvícola, realitzats entre els anys 2005 i 2007, se situaven en dues zones estratègiques. Una, al llarg del camí Moliner prop del mas de can Torres, permetria afrontar un incendi que s’iniciés a la zona del Mont-rodon i can Font (com el de l’estiu d’enguany) i ascendís per les torrenteres rostes i embardissades cap a Sant Llorenç del Munt. L’altra, al llarg de la riera de les Arenes, representaria una oportunitat per a l’extinció d’un incendi que, mogut per vent de ponent, s’aproximaria des de la serra de l’Obac tot llançant focus secundaris a la zona de la riera.
Per tal de controlar el rebrot i mantenir una càrrega de combustible baixa als rodals aclarits, des de l’adf vam impulsar la recuperació de la pastura extensiva d’ovelles i cabres. Els propietaris forestals del municipi ens van autoritzar a gestionar les pastures de les seves finques i ens van cedir un antic corral en desús. En una estratègia de custòdia del territori, l’adf ofereix suport econòmic, logístic i administratiu perquè com a mínim un ramat pasturi els boscos de Matadepera. A més, ens encarreguem de llaurar i sembrar alguns camps que encara es conserven al municipi, tant per a produir farratge i gra per al bestiar com per a mantenir la discontinuïtat del combustible forestal. L’agricultura i la ramaderia extensives –juntament amb la silvicultura– contribueixen a la conservació d’hàbitats i espècies que han motivat la inclusió del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac a la Xarxa Natura 2000.
En definitiva, les nostres possibilitats d’imaginar el futur depenen de la capacitat de comprendre les realitats pretèrites i la seva relació amb el moment actual. Si el sabem projectar en l’esdevenidor, el passat és extraordinàriament fèrtil.