“No es va enfonsar cap teulada, però aquells gruixos de neu de més de mig metre, que feien cruixir les bigues, no feien cap gràcia. Va començar sent molt bonic, però tot plegat es va fer molt llarg”.
Amb aquestes paraules la Lola Nadal i el seu fill Josep Sobrevias, de can Tuixells de Lliçà d’Amunt, resumeixen les angúnies que van passar molts pagesos que van viure la nevada del 1962, amb feina per atipar i escalfar el bestiar i sense poder anar a treballar al camp ni al bosc a fer llenya. “Les teulades cruixien i van regalimar molts dies, sempre anàvem molls”, recorda la Lola.
Sense les comoditats d’avui, la gent de pagès que vivia en masies disseminades va trobar-se amb un munt d’entrebancs el Nadal del 1962. La Lola explica que quan van sortir de la Missa del Gall hi havia tres dits de neu i que, en arribar a casa, encara van entrar uns quants sacs d’esclòfia d’orujo que havien quedat a fora.
L’endemà, dia de Nadal, ja hi havia dos pams de neu ben bons. Va nevar tot el dia. “Era preciós, però a mesura que avançaven les hores ja no feia tanta gràcia”, diu la Lola. “Travessar el pati de casa s’havia convertit en tota una aventura.
Quan te n’adonaves, ja hi havia un altre pam de neu”, explica en Josep.
Aquells eren uns anys marcats per l’estretor econòmica i per un viure molt senzill, d’un Vallès que a la banda oriental encara era configurat per pobles plenament rurals, perquè “fins ben entrat l’any 1965 aquí no es va començar a bellugar res que no fos la feina al camp”, com explica en Josep, que llavors només tenia onze anys.
Fa mig segle, a la majoria de cases de pagès encara no hi havia aigua corrent, ni cuines de gas, ni telèfon, ni cap altra calefacció que la llar de foc. A Lliçà d’Amunt, amb poc més d’un miler d’habitants, per trucar s’havia d’anar a can Carnisser Vell, que tenien la centraleta i posaven la conferència demanada, però sovint costava més arribar-hi i esperar la comunicació que anar a peu a trobar qui calia.
Sí que hi havia llum elèctrica, però no pas aquells dies de la nevada, que van caure els ploms. “Encara teníem el llum de carbur i el vam voler engegar, però amb aquell tou de neu no vam pas poder anar a comprar-ne”, recorda la mestressa de can Tuixells.

El rebost ple
Quan s’acostava Nadal, les famílies sempre omplien el rebost de la casa i els pagesos procuraven tenir provisions per al bestiar. Per això en Quim Tuixells, que és com tothom coneixia el cap de la casa, havia fet portar precisament la vigília de Nadal un camionet de serradura d’orujo per cremar a l’estufa d’on tenien els pollastres, en un encàrrec que va resultar proverbial. “Sort en van tenir aquells pollets, que això els va ben salvar del fred!”, exclama en Josep.
Amb 800 o 900 pollets, aleshores a can Tuixells la cria de pollastres era l’activitat principal. No tenien gaire més bestiar: set o vuit vaques per fer llet; quatre truges per criar garrins; algun conill pel gasto i el cavall que sempre hi era –“sense ell no es podia fer res”, recorda la Lola. Fer-se càrrec del bestiar va ser complicat durant aquells vuit dies, començant pel fet que “amb un metre de neu, costava travessar el pati”, que és el que s’havia de fer per anar a la quadra de les vaques, la cort dels porcs i a la pallissa, on tenien el farratge sec per a les vaques.

Sense camió de la llet
La complicació més gran, però, va venir per la impossibilitat que durant cinc o sis dies el camió que cada dia portava la llet de les cases de pagès a Barcelona –que conduïa l’Esteve Bometón– passés a recollir la seva producció –uns 75 litres diaris, encabits dins de tres o quatre gerros metàl·lics. I és que llavors, cada matí passava per la carretera el camió que duia la llet dels vaquers lliçanencs al Mercat de la llet de Barcelona.
Els dies que va durar l’empantanec de la nevada el camió no va poder circular, però a can Tuixells no van llençar ni una mica de llet. “Mai es llençava res.
Aquells dies vam haver d’anar guardant la llet en tota mena de pots i atuells i en vam donar molta als vedells perquè no es fes malbé”, recorda en Josep.
Al cap de sis dies de parada, quan el pas de la carretera ja va ser obert, l’Esteve del camió va reprendre la portada de la llet cap a la capital, però no va gosar anar-hi sol. “L’hi va acompanyar en Josep Cladellas de can Carreras, que tenia un dels pocs tractors que llavors hi havia, que el va assistir per si el camió s’encallava”, explica en Josep.
Diàriament, pels volts de les set del matí, en Quim i la Lola de can Tuixells s’havien de carregar a l’espatlla els seus tres o quatre pots de la llet per dur-los a la carretera, al dret de can Carboner.
“Allò era molt dur, molt”, recorda esparverada la Lola als seus 85 anys.
Aquells dies, per fer aquest camí, enmig del fred i el gel, sort n’hi havia dels esclops, ja que no hi havia calçat com el d’ara. Fets de fusta tova de pollancre, els omplien de palla per poder tenir els peus ben calents. La Lola ens explica que “els autèntics eren els de Galícia perquè tenien tres frens; els d’aquí eren ben plans”.
Durant aquells dies tampoc no es va poder anar a treballar al camp, colgat de neu com va quedar tot durant més de deu dies, però no se’ls van malmetre les collites. A can Tuixells menaven una vinya i algunes quarteres de terra al regadiu de ca l’Oliveres, on hi conreaven farratge –alfals, trepadella, civada– i naps, remolatxa, blat i una mica d’ordi.
Ben colgats, van sobreviure bé els enciams i també la vinya que tenien per al consum propi, però tampoc no va ser res que fes bona la dita “any de neu, any de Déu”. En canvi, sí que ho havia matat tot, diuen, el fred gèlid i la neu del 1956 i també el cru hivern del 1985.
No van ser fàcils aquells dies del Nadal i Cap d’Any del 1962, que els va deixar incomunicats. “Aquells dies no va poder pas passar cap Sagalés”, recorden, com també que “els camins enganyaven, no sabies on era aquell xaragall o aquell altre i no te la podies jugar”. Ara també entrebanca la neu i tant o més.
“Amb quatre volves de seguida s’atura tot. Avui neva una mica i res funciona”, s’exclamen.
I després de la neu va venir el fang. “I ja no sabies què era pitjor, perquè el fang entorpia molt a l’hora de fer feina”.