Els vallesans de les Bases de Manresa
Hisendats del Vallès van incidir en el primer corpus de reivindicació catalanista i Enric Prat de la Riba en va ser la figura més destacada
Roger Prims Vila
(text)
, Biblioteca de Catalunya (fotografies)
Enguany ha fet 120 anys que a Manresa s’hi va celebrar una sessió que va acabar per esdevenir històrica i que va comptar amb la participació de destacats hisendats vallesans. Es tracta de la Primera Assemblea de la Unió Catalanista en la qual s'hi van aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana. En efecte, aquesta reunió va ser la de les Bases de Manresa, de les quals, els seus promotors esperaven “que trobin ellas favorable ressó en nostra terra y pugan contribuir á la futura prosperitat y grandesa de nostra estimada Catalunya”. Les Bases constitueixen la certificació que la (re)presa de consciència per part d'un dels territoris del país, en aquest cas el Principat, s'anava fent efectiva i s'anava materialitzant en propostes concretes, després del solc obert en la Guerra de Successió i de l'anorreament de les institucions pròpies dels Països Catalans del sud de l'Albera.
L'organització convocant d'aquesta primera assemblea, la Unió Catalanista, havia nascut un any abans, fruit d'un procés de confluència de les diferents societats catalanistes impulsat per la Lliga de Catalunya, després de l'èxit aconseguit en la campanya en defensa del Codi Civil català. De fet, la combinació del moviment renaixentista cultural amb el fracàs de l'experiència setembrista i republicana (1868-1874) i la no-adhesió-sense-fissures al règim canovista per part d'alguns sectors de les elits principatines i de les classes populars havien generat un substrat en el qual el catalanisme podia anar prenent extensió quantitativa. El pòsit anticentralista dels moviments populars (carlisme i republicanisme), la incansable tasca organitzativa i de difusió de l’aleshores particularisme de Valentí Almirall al llarg d'una dècada i l'aportació dels sectors més connectats amb el catolicisme (amb un eminent paper del vigatanisme) van anar sedimentant en una naturalesa cada vegada més política del moviment.
Arrelament popular i territorial
La Unió no va néixer com a partit polític, però aspirava a crear un moviment catalanista amb arrelament popular i territorial i va celebrar totes les seves assemblees, llevat de la de 1904, fora de Barcelona. Tot i això, la seva activitat va anar poc més enllà de l'assemblea anual que celebrava i els centres escampats per les comarques del Principat van actuar com a ateneus de poble. Es van crear seccions juvenils i obreres (La Falç se'n definia) i fins i tot es va crear un grup antirepressiu (La Reixa, l'11 de setembre de 1901), del qual només en podien formar part aquells qui haguessin estat detinguts en alguna ocasió a causa d'activitats catalanistes. Així mateix, cap a final de segle la Unió assolia la plenitud amb la incorporació d'elements del Centre Escolar Catalanista i dependents de comerç.
De l'assemblea celebrada a Manresa entre el 25 i el 27 de març de 1892 en va sorgir un projecte de reforma de l'Estat espanyol basat en el programa del catalanisme que, a més, hauria de perdurar com a marc d'actuació, o almenys de referència, per part de la cara hegemònica del moviment en el tombant de segle. L'esmena anava dirigida cap al sistema de la Restauració, reformant-lo en sentit descentralitzador per desembocar en autonomia per Catalunya, malgrat que no es qüestionés l'ordre social. Probablement, el més innovador -i cridaner, a ulls de Madrid- és la transcripció d'un sentiment particularista que (re)atorgava a Catalunya personalitat jurídica i la considerava subjecte polític. I si, en el fons, el que en va quedar de forma efectiva són suggerències estratègiques, aquestes van ser preses pel moviment catalanista per aprofundir en les línies d'actuació política i en els eixos ideològics que ja suraven en les actituds romàntiques i pre-estatistes dels dirigents vells de la Unió Catalanista. El que és ben clar és que les Bases no van ser mai un projecte separatista, malgrat que l'anticatalanisme va prendre aquesta premissa com a argument recurrent per desacreditar el text, i, de pas, desacreditar el moviment catalanista d'aleshores i anys a venir.
Junta Permanent de la Unió Catalanista
Consten com a membres de la Junta Permanent de la Unió Catalanista Pau Colomer i Oliver, comerciant i propietari de Sabadell (vocal), i Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat de Castellterçol, en qualitat de secretari. Posteriorment a aquelles sessions Prat de la Riba esdevindria un dels principals teòrics i artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català, ja que el 1906 escriuria La nacionalitat catalana i seria l’impulsor i el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917). Prat de la Riba també va ser ponent en les Bases i va presentar esmenes, adicions i un enfocament general, en definitiva, que no va trobar ressò entre els delegats, fet que el va obligar a retirar les seves propostes en la darrera sessió.
El sabadellenc Pau Colomer, per la seva banda, va ser vicepresident de la Mesa Presidencial en la primera jornada i va presidir una part de les deliberacions del dia 27, a més de plantejar l'opinió sobre la Base 13a, relativa a l'ordre públic.
Va haver-hi altres delegats dels actuals Vallesos administratius que també hi van prendre part d'una forma activa: Vicenç Plantada va intervenir en la discussió sobre la Base 13ª del dia 26; en aquesta mateixa sessió, Ramon Pareras presentava una esmena per organitzar sindicats agrícoles que va haver de retirar, mentre que d'altres propostes seves en relació a la Base 13ª, sí que van ser tingudes en compte. L'egarenc Josep Soler va fer de secretari de la Mesa Presidencial en la sessió del dia 25. Així mateix, hi va haver delegats per Barcelona d'origen vallesà, com Sebastià Farnés i Badó, nascut a Sant Feliu de Codines, i Manuel Folguera i Duran, un altre sabadellenc que mai es va desvincular de la seva ciutat: de fet, hi va ser un important animador del moviment catalanista (fundador del Centre Català de Sabadell o col·laborador de la publicació local Lo catalanista, entre d'altres).
L'extracció social dels vallesans que van anar a Manresa en qualitat de delegats de la Unió és prou eloqüent: dos terços són hisendats o propietaris. De fet, no era un fet gens estrany, ans al contrari: pràcticament un terç dels representants reunits a la capital del Bages s'enquadraven al grup dels propietaris rurals, que representaven un contingent social de força rellevància entre les files del catalanisme de finals del XIX (sempre eren més del 30%, excepte a l'assemblea de 1904 a Barcelona). Cal tenir en compte, a més, el malestar social provocat per la crisi agrària que, és clar, va repercutir en la postura dels propietaris catalans, favorables a les tesis anticentralistes i a la denúncia de la ineficiència d'un Estat sense resposta a la crisi de sobreproducció que feia el catalanisme.
Ara bé, tampoc cal perdre de vista que, com indica Jordi Planas, l'epítet de propietari que acompanya el nom de molts delegats podria no ser cert, sinó que respon a la voluntat de proporcionar un vernís d'honorabilitat al moviment, fent-lo més respectable a ulls de les autoritats.
Fos com fos, el cert és que molts d'ells van ser figures prominents, o prou rellevants, almenys, als seus pobles: Marià Ramoneda va ser jutge municipal de Rubí i Josep Rovira de Villar de les Franqueses, a més d'alcalde (1930-1931) i de formar part de l'Associació de Propietaris Rurals del Vallès, juntament amb Josep Mas Pascual (que també va ser alcalde del seu poble entre 1877 i 1881) o el garriguenc Ramon Pareras. Els representants de Castellterçol Esteve Prat de la Riba i Antoni Oller i Sarrà, a banda de ser membres de la mateixa família (eren oncle i cosí d'Enric Prat de la Riba, respectivament), van ser tots dos alcaldes de la població i, en el cas d'Oller, propietari del mas més extens del municipi. El cardedeuenc Tomàs Balvey i el celoní Miquel Draper eren farmacèutics, i Pere Vergés va ser el metge de Castellar durant més de trenta anys, i Jaume Lacoma en va ser de Ripollet. Vicenç Plantada va ser veterinari i mestre de Mollet.
A banda d'això, la gran majoria dels vallesans que van participar en l'assemblea de Manresa havien participat ja de les principals fites del moviment que anava prenent cada vegada més forma: les seves rúbriques van acompanyar manifestos com el Missatge a Irlanda (1886), el Memorial de Greuges (1885) o el Missatge a la Reina regent (1888) o es van implicar en el Primer Congrés Catalanista organitzat per Almirall el 1880 o en la campanya contra el Codi Civil de 1889. Més enllà de Manresa, la seva activitat va continuar a nivell local organitzant els primers nuclis del catalanisme (els casos de Pau Colomer, Vicenç Plantada, Marià Ramoneda, Josep Soler o Jaume Ballber, per exemple), o exercint en el futur el màxim lideratge del moviment. Aquest és el cas d'Enric Prat de la Riba, el més il·lustre i brillant dels participants d'aquells dies de març. Un cas a part és el de Granollers: tenia un delegat assignat per a l'assemblea que finalment no hi va assistir (l'advocat Eduard Pedrals i Marsà) i mai va exercir la capitalitat que li podia haver pertocat en relació a l'organització i creixement de l'incipient moviment catalanista.
MÉS INFORMACIÓ
- Bases per a la constitució regional catalana. Manresa, març de 1892. Edició facsímil. Vic: Institut Interuniversitari Jaume Vicens Vives/Eumo Editorial, 1991.
- Calbet, Josep Mª; Montañà, Daniel. Metges i farmacèutics catalanistes. 1880-1906. Valls: Editorial Cossetània, 2000.
- Planas i Maresma, Jordi. “Els inicis del catalanisme a Granollers i el Vallès Oriental”a Ponències. Anuari del Centre d'Estudis de Granollers. Granollers: 2004 (pàg. 39-81).
- Els propietaris i l'associacionisme agrari a Catalunya (1890-1936). Girona: Documenta universitària, 2006.
- Termes, Josep; Colomines, Agustí. Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992.
Patrimoni Història
