La gran nevada nadalenca del 1962 va portar feina a les fàbriques, però va ser una feina afegida, extra, i no pas gaire productiva. L’abundància de neu caiguda i la falta de subministrament elèctric van fer parar les fàbriques durant uns dies i els treballadors es van haver de dedicar a alliberar de neu les entrades i sortides de les naus, com és el cas de les d’Uralita, Aiscondel i les Baietes a Cerdanyola.
No va ser fins al dia 27 que a Cerdanyola va començar la neteja dels carrers d’una neu que havia començat a caure la mitjanit del 24 de desembre i que va deixar gruixos de fins a un metre i mig durant quatre dies. No era fàcil arribar a peu als llocs. Hi havia zones del que llavors encara era totalment un poble sense llum ni servei telefònic.
El ferrer Sureda va construir una pala llevaneu artesanal, adaptada a un tractor, que va fer la feina de netejar les principals vies locals. Els treballadors d’Uralita i Baietes van haver de netejar amb pales els accessos de les fàbriques, al temps que els més joves es dedicaven també a jugar amb la neu i a llençar-se boles.
Una de les noies –que tenia un cert paral·lelisme amb l’actriu de Las noches de Cabiria (1957), de Fellini– va perdre claus i estris. I més d’un, amb tanta mullena amb la neu, va agafar un refredat.
Com que els carrers i camins estaven coberts per la neu acumulada, la font d’Adam i Eva i els seus accessos, on anaven els treballadors diàriament a omplir els càntirs d’aigua, van romandre colgats, inaccessibles.
Les nevades són escasses a Cerdanyola i durant molts anys són estranyes al terme, llevat d’uns minsos mil·límetres a Collserola. La gran nevada del 1962, però, va agafar tothom per sorpresa i també a les autoritats municipals i provincials. La imprevisió i la manca de serveis especialitzats van ser els trets més notoris d’aquells dies de paràlisi, però en un règim dictatorial no es podia fer res més.
Tot el matí de Nadal va ser un esglai, tant per als nens com per als joves. Es va saltar i patinar damunt la neu; es van fer boles i ninots de neu. La nevada va ser una festa i el dinar de Nadal es va fer com es va poder. Els convidats que van aconseguir desplaçar-se prèviament no van tenir cap problema per arribar a temps a fer l’àpat, però molts d’altres que anaven convidats fora van haver de romandre a casa i menjar el poc que hi tenien.
A la festa d’un Nadal pletòric, li va succeir un sant Esteve preocupant: un tren aturat a l’estació amb dos-cents passatgers; la necessitat d’obrir accessos a les cases, els comerços i les fàbriques per poder circular, anar a comprar i anar a treballar...
Els matolls i els arbres havien perdut els seus colors verds habituals i s’havien emblanquinat com la resta del paisatge. Amb tot, passat el primer moment emocional, la neu comportava més problemes que alegries.