“Patint molt, amb molta angoixa”. Així és com es va viure a la seu de l’empresa d’autobusos Sagalés de Caldes de Montbui la tarda i la nit del dia de Nadal de 1962. Malgrat que el dia ja s’havia llevat amb alguns centímetres de neu al carrer i a les carreteres, una bona part de la seixantena d’autobusos de la companyia havien sortit a fer les seves rutes regulars –una desena llavors– que comunicaven una quarantena de pobles i ciutats vallesans entre ells i que arribaven pels dos extrems fins a Barcelona i Santa Maria de l’Estany. El temor i la inquietud, però, es van anar accentuant al llarg del dia amb l’agreujament del temporal, pensant en els seus passatgers –ben pocs aquell dia– i sobretot en els xofers que cobrien els diversos serveis.
“Vam patir molt pels conductors, a qui els demanàvem que arribessin fins on poguessin i que, si no ho veien clar, deixessin el cotxe i es paressin a dormir allà on fossin”, recorda el propietari actual de l’empresa, Francesc Sagalés Sala, que l’any 1962, amb 18 anys, compaginava la feina als tallers mecànics de la casa amb els seus estudis d’enginyeria. Amb tot, llavors, quan encara faltaven molts anys perquè s’inventessin els mòbils, comunicar-se per telèfon no era pas fàcil, perquè tampoc no hi havia gaires aparells de línia operatius i encara menys enmig del col·lapse d’aquella nevada.
El cas que els va fer patir més és el d’un conductor que aquella tarda de Nadal feia la ruta entre Sabadell i Caldes de Montbui i que volia arribar tant si com no a casa seva, a Caldes, perquè hi tenia convidats. “Vam estar patint tota la nit perquè hi vam perdre per complet el contacte, no en sabíem res, i, després d’haver volgut arribar a Caldes a peu, finalment va passar la nit refugiat en una cabana al terme de Sentmenat”, explica Francesc Sagalés. Altres conductors també van haver d’interrompre el servei per impossibilitat de poder circular i van haver de fer nit a Castellterçol i a Montcada, però en unes condicions menys precàries.
Les temperatures sota zero del dia de Sant Esteve, que van endurir la gran quantitat de neu acumulada, van agreujar la situació i van fer del tot impracticable la circulació de cap autobús aquell dia. Això va fer que el cap de l’empresa, Ramon Sagalés, que alhora era alcalde de Caldes, contactés amb la Guàrdia Civil per impulsar les tasques de neteja de les carreteres, que es van activar en ferm el dia 27. A Caldes es van mobilitzar els homes amb pales i aixades i aquell mateix dia ja va quedar obert el pas per carretera entre Caldes i Palau Solità i Plegamans. Grups d’homes de Palau van fer el mateix entre el seu poble i Santa Perpètua de Mogoda i així es va anar fent successivament entre diverses localitats per aconseguir obrir el pas en la ruta central cap a Barcelona.

Tractors amb pales
Un fet clau per accelerar les tasques de neteja en tots els trams a l’entorn de Caldes de Montbui va ser que al taller de planxa de Can Sagalés se les enginyessin per fer unes grans pales de planxa per collar davant de tractors, que van resultar molt útils treballant com si fossin màquines llevaneus. “Per al meu pare, que hi haguessin pobles aïllats i que no es pogués cobrir el servei regular era una cosa inadmissible i es va moure perquè la circulació es restablís al més aviat possible”, explica Francesc Sagalés, representant de la desena generació familiar dedicada al transport de viatgers.
Potser pel prestigi acumulat en la seva llarga història, a l’empresa Sagalés s’havien proposat que, malgrat la nevada, els autobusos havien d’arribar a Barcelona el mateix 27 de desembre. El restabliment total de la circulació, però, no va ser possible fins l’endemà, dia 28, encara que al cap i casal el col·lapse encara era més gran que al Vallès, amb els busos, tramvies i metros del tot paralitzats.
A l’estació d’autobusos de Caldes es van viure les urgències dels passatgers. “Recordo que no es movia de la parada un client dels balnearis que havia d’anar urgentment a Barcelona, perquè havia d’embarcar-se cap a l’estranger, però el dia 27 no ho vam aconseguir. L’autobús que va poder marxar a primera hora de la tarda es va quedar parat a la pujada de la cimentera Asland, a Montcada, i el passatger va continuar el camí cap al port de Barcelona a peu”.
Les baixes temperatures i el glaç de la carretera van ser un problema afegit per als autobusos. Des de l’empresa van demanar als conductors que buidessin l’aigua dels radiadors perquè no es rebentessin els motors, però tot i així uns quants vehicles van tenir avaries causades per sortides de la carretera i per peces fetes malbé. Llavors les carrosseries eren una barreja de fusta i ferro i en glaçar-se es van contraure i desajustar.
I és que aquella nevada que, com recorda Francesc Sagalés, “havia començat com una estampa de postal després de la Missa del Gall ” per al servei regular dels autobusos “va acabar sent una aventura turmentosa”.