Monedes vallesanes als segles xvi-xvii
Ajuntaments com els de Caldes de Montbui o Granollers van suplir les mancances de la Corona i van emetre moneda pròpia a l’edat moderna
Miquel Crusafont i Sabater
(text i fotografies)
No és gens freqüent que els municipis emetin moneda, fora de situacions excepcionals com ara un setge en plena guerra. Ens referim a municipis dins d’un Estat que ja tingui el seu propi taller monetari. Sí que hi ha molts casos de monedes emeses en ciutats, quan són les capitals de comtats o regnes o la ciutat elegida com a centre emissor com va ser el cas de la Jaca altmedieval al regne d’Aragó. En el cas de la Catalunya dels segles xvi-xvii la ciutat emissora de la moneda que tenia curs general era, exclusivament, la ciutat de Barcelona.
A Catalunya, però, i almenys des del 1299, hi havia un nombrós grup de ciutats que emetien també moneda, però que no era de curs general sinó limitat a la ciutat i, en alguns casos, també a un entorn més o menys ampli al seu voltant. No eren monedes d’or ni d’argent sinó peces d’aram, de llautó o fins i tot de plom i rebien, generalment, el nom de “senyals” o “ploms”. La denominació de senyals és molt il·lustratiu, ja que ens fa veure que no eren monedes amb valor propi, com les d’or o de plata sinó uns vals que l’ajuntament emetia i que es comprometia, en determinades condicions, a canviar en monedes de curs general. No eren, doncs, monedes amb valor sinó simples “senyals” de valor. El control i emissió d’aquestes monedes eren en mans dels ajuntaments, per bé que, en molts casos, tenien autorització del rei per a batre-les.
Monedes a l’edat moderna
Els tipus monetaris de Caldes de Montbui es redueixen a un diner d’aram que porta al davant un calder voltat d’una orla lobulada i al darrera la llegenda CALDES i al centre un escut quarterejat en el que alternen armes catalanes i torres. La moneda ja va ser coneguda fa molt de temps i, certament, abans que tinguéssim cap notícia documental de les encunyacions. La presència d’un element gòtic com ho és l’orla lobulada i la comparació amb els segelles de la vila havien dut a la conclusió que devia ser emesa al segle xvi. Avel·lí Xalabarder va donar a conèixer l’any 1935 un document en el qual es parlava de possibles emissions el 1585 i recentment X. Sanahuja n’ha trobat d’altres d’entre el 1510 i el 1524, on sembla deduir-se que llavors sí que es va demanar autorització per fer-les i que ja no eren de plom. Més difícil és interpretar la presència de les torres a l’escut, element que no trobem en cap dels segells municipals. Les armes catalanes li corresponen pel fet d’haver-se lliurat la vila del jou senyorial l’any 1444 al preu de 10.000 florins i haver passat a ser vila reial. La presència de les armes reials s’avé malament amb una al·lusió als antics senyors Torrelles, com apunta Sanahuja. Nosaltres suggerim que puguin ser una referència al castell de Caldes.
Granollers va emetre amb força més regularitat. Avui en coneixem no menys de sis tipus principals, tots de diners d’aram i amb una cronologia que va des del 1556, en temps de Carles I, que és quan en tenim la primera notícia, fins al 1634, en què va acabar una darrera fabricació amb la data 1632. Unes notícies corresponents a la Guerra dels Segadors no es corresponen a cap peça coneguda. En qualsevol cas, cal parlar-ne quan ho fem de les emissions d’aquell període.
Les monedes de Granollers comptaven amb autorització reial i van tenir diferents tipologies. En temps de Carles I es va fer una primera emissió descoberta no fa gaires anys. Porta al davant un ocell (la gralla com a armes parlant de Granollers) i les lletres GRA i al darrera un arbre i les lletres NA. En temps de Felip I es van fer diferents emissions ben documentades per Jaume Dantí fins a un total de 540 lliures, és a dir, una mica més d’un milió i quart de diners. Ara porten al davant la gralla i les lletres GR i al revers un escut català i les lletres NA. En ambdues emissions les formes GRA-NA o GR-NA són abreviatures del nom de la ciutat en llatí.
Repercussió i transcendència
En temps de Felip II i Felip III es van batre els altres quatre tipus que combinen el bust del rei al davant, en uns mirant a la dreta i en d’altres mirant a l’esquerra i al revers un escut català flanquejat de dues gralles o bé, en el quart tipus, un escut quarterejat d’armes catalanes i gralles. Les emissions, documentades per Sanahuja i Noguera, varen ser molt abundants, en algun cas arribant a les 1.500 lliures (360.000 peces), i n’hi ha força amb la data. Les llegendes són ara amb el nom del rei al davant i al darrera formes com ara VILLA GRANULLARIORUM més o menys abreujat. Aquests menuts, a excepció dels darrers amb escut quarterejat, són avui coneguts en milers d’exemplars.
Per què, però, els ajuntaments catalans varen emetre monedes? Hi ha notícia que el taller monetari de Barcelona va deixar de fer moneda menuda i es va limitar a batre or i argent des de finals del segle xiv fins a finals del xv i després i fins al 1612 va fer batiments insuficients. Les viles que tenien mercats en actiu necessitaven moneda menuda per als petits intercanvis que s’hi produïen i això les va dur a la decisió de batre-la ells mateixos. Els ben organitzats consells municipals tenien prou capacitat de maniobra per a fer-ho. I el fet és que després del 1612, quan Barcelona reinicia l’alimentació suficient del mercat monetari en la franja de la moneda menuda, les emissions municipals van cessar gairebé del tot. Els municipis van suplir, doncs, les mancances de l’Estat.
MÉS INFORMACIÓ
- Crusafont, M. La moneda catalana local. Barcelona 1990
- Crusafont, M. Catàleg General de la Moneda Catalana. Barcelona 2009.
- Sanahuja, X. “La moneda municipal de Caldes de Montbui als segles XV i XVI”, a Gaceta Numismàtica. Número 130, 1998, p. 37-44.
- Sanahuja, X, - Nogguera, J. “Els menuts de Granollers del segle XVII. Catàleg corregit i augmentat” a Acta Numismàtica. Número38, 2008, p. 171-192.
Patrimoni Numismàtica
