La meva subjectiva i emotiva relació amb el sud i el migdia francès sempre ha estat ambivalent. No he pogut ignorar mai les causes i el patiment de l’exili del meu pare, oncle i avi enmig de tants centenars de milers de republicans perseguits i exterminats per l’alçament militar que s’imposaria en forma de dictadura militar durant quaranta anys.
Conec tots els colls de muntanya que van servir per buscar l’horitzó de llibertat i on hi van trobar fred, gana, filat de punxes i murs impossibles d’escalar.
Només el paisatge suau, les platges buides de l’hivern, els arbres arrenglerats, les vinyes pentinades, les petites poblacions endreçades, els rius i sobretot els canals m’han reconciliat amb unes terres que vinculava al patiment sense adonar-me que no són la terra, l’aigua, els arbres o les roques les responsables del comportament humà, només en són testimonis.
En aquest resseguir camins inconeguts per retrobar-los i, potser, retrobar-me, he après a admirar l’ombra dels plàtans que a França es troben arreu, sobretot perquè no han desaparegut de les carreteres. El seu crit a la vida quan les fulles són tendres, la frescor desitjada quan el sol crema, els colors torrats de la tardor i el nu del brancam quan el fred travessa la roba i l’esperit.
D’aquests plàtans us vull parlar avui, amb la preocupació no exempta de crítica cap a una República totpoderosa que no ha estat capaç d’aturar-ne la destrucció, ni de replantar la varietat genèticament modificada perquè la desolació de les immensitats vegetals no fos tan crua.

Fins que els cotxes no van tenir sistemes de refrigeració, els arbres arrenglerats amb la intenció de fer ombra en camins i carreteres, esdevenien una presència imprescindible

Primers signes d’alarma
El que està passant al sud de França no és diferent del que passarà a Catalunya perquè ja s’han observat els primers signes d’alarma.
Caminar pels carrers, caminar pels camins, desplaçar-se caminant, a cavall i en carro. Ben mirat, fins que els cotxes no van tenir sistemes de refrigeració, els arbres arrenglerats amb la senzilla, però útil intenció de fer ombra en els camins i carreteres, esdevenien una presència tan freqüent i normal com imprescindible.
Quan les carreteres van eixamplar-se i el vehicle climatitzat es va generalitzar bona part de les rengleres d’arbres del nostre entorn van desaparèixer, però resten molts camins, passeigs fluvials i sobretot places, rambles i avingudes urbanes que s’han conservat o s’han incorporat als espais d’ombra que ens regalen els arbres.
En aquesta funció de protegir-nos del sol, els plàtans platanus x hispànica adquireixen un paper preponderant des del segle xvii. És un arbre que no es troba en estat silvestre, sempre hi ha la mà de l’home en les arbredes. Segons algunes fonts es tracta d’un híbrid entre els d’origen americà i els de l’extrem oriental del mediterrani, Turquia especialment. Altres fonts situen els seus orígens als Balcans.
Si bé els romans van plantar una espècie similar, no seria el plàtan tal i com avui el coneixem, i preferien les rengleres de pins o xiprers per assenyalar els seus camins. Arran de la Revolució Francesa és considerat l’arbre de la llibertat i va ser plantat a totes les places importants de les poblacions. S’adjudica a Napoleó la decisió que els camins importants, avui carreteres, fossin escortats per arbres d’aquests tipus, garantint ombra als que hi transitaven i, evidentment a les seves tropes. Destaca la sensibilitat envers el paisatge i la cura que dedicaven els enginyers de l’època al tractament dels laterals de les carreteres: la vorera estava bordejada a ambdós costats per terraplens, sobre els quals podien caminar els vianants i alguns animals i, en moltes ocasions, es plantaven dues línies d’arbres a un costat del vial.
El cas és que si avui prestem una mica d’atenció els trobem a molts indrets urbans i periurbans. A l’entorn de les fonts i dels passejos prop de torrents i rieres, a les rambles, a les places... La concentració més coneguda i amb exemplars més alts és la Devesa de Girona.
Des de fa temps, recau sobre aquests arbres un perill de desaparició que a França, Italià i Grècia ja han pogut comprovar en un percentatge molt elevat dels seus exemplars i que en alguns casos ha canviat la fisonomia de llocs tan emblemàtics com el Canal du Midi.
El xancre acolorit ceratocystis fimbriata platani va arribar des dels Estats Units d’Amèrica al final de la ii Guerra Mundial, amb caixes de fusta d’aquest arbre al port de Marsella i des de llavors no ha deixat d’avançar en el seu recorregut letal.
El xancre acolorit el produeix un fong extremadament resistent ja que en condicions adverses adquireix la forma d’espora i entra en els plàtans per qualsevol ferida en les seves arrels, tronc o brancam. El fong pot sobreviure diverses setmanes damunt la ferida de l’arbre i un cop dins el colonitza en totes direccions. Les zones afectades canvien de color i mica en mica el plàtan perd la seva vitalitat, produeix menys fulles i menys brancam fins que es produeix la seva mort entre els 2 i els 7 anys del contagi. La malaltia és mortal en tots els casos i el resultat són uns troncs sense vida que perden aquell aspecte pigat verdós, grogós i grisenc que a mi em fa pensar en un mapa en els grans exemplars de tronc gruixut.

Saber que la malura ja ha travessat els Pirineus, m’ha fet pensar en totes les places i avingudes, i molt especialment en la Rambla de Mollet i l’arbreda de Gallecs

Disseminació de la malaltia
Actualment, ja hi ha molts treballs alertant de la gravetat d’aquesta malura dels plàtans d’ombra, un dels més citats Evolution et situation du chancre colore dans le monde, en Europe et en France, d’E. Chapin i D. Arcangioli, el qual és un crit d’alerta sobre l’alarmant disseminació de la malaltia que provoca la desaparició d’immensitats vegetals formades per exemplars de més d’un segle de vida.
L’estiu de 2010, Narcís Motjé enginyer forestal i durant molts anys cuidador dels plàtans de la Devesa va alertar que al municipi de Calonge (Baix Empordà) alguns dels setanta-cinc plàtans que formaven una arbreda molt coneguda estaven infectats per aquest fong: poques fulles, petites i colors anòmals i, a l’escorça, un color grisós intens en la part infectada que es va estenent.
Les tasques d’eliminació dels exemplars malalts s’ha de fer amb molta cura perquè el polsim de tallar el brancam o els troncs pot ajudar a escampar la malaltia, i en cas de deixar les soques i les arrels cal injectar tractament fitosanitari per intentar acabar amb l’existència del fong.
En el cas de l’arbreda de Calonge i dels exemplars aïllats detectats a Palamós, un any més tard de la seva suposada eliminació, algunes soques van rebrotar essent portadores de la malaltia.

Gallecs
Aquest estiu, com tants altres, he fet tot el possible per recórrer algun indret que formi part del camí del llarg exili dels homes de la meva família. M’he entristit en observar l’avenç de la malaltia en la Catalunya Nord, i una mica més al nord al Canal du Midi declarat Patrimoni de la Humanitat i que tota una República francesa no ha estat capaç de protegir-lo del contagi.
Saber que el ceratocystis fimbriata platani ja ha travessat els Pirineus, m’ha fet pensar en totes les places i avingudes, i molt especialment en la Rambla de Mollet i l’arbreda de Gallecs. I tantes rambles i tantes arbredes vallesanes que ja des d’ara haurien de tenir el seu pla de prevenció per no haver de presenciar el que avui en l’Estat que el consideren l’arbre de la llibertat talment com si es tractés d’un signe dels temps de recessió econòmica i regressió democràtica, han omplert el paisatge d’una tristor especial.