“Al meu país la pluja no sap ploure”, cantava Raimon. I els desastrosos aiguats de l’any 1962 van corroborar la seva afirmació. No en van ser un, sinó quatre, els aiguats. El del 25 de setembre, amb nocturnitat i traïdoria, s’ho va endur tot, però els del 4 i 11 de novembre, a plena llum del dia, quan ja no quedava res per endur-se, va ploure tant o més que en la tragèdia. Quedava, però, el darrer i que va venir en forma de nevada, que va cobrir teulats, carrers i places amb uns 80 centímetres d’un blanc mantell i va incomunicar Rubí amb la rodalia.
Després de la Missa del Gall, cap a les tres de la matinada, els primers borrallons van quallar enmig d’uns carrers encara trasbalsats. El dia de Nadal, després de l’ofici religiós, als carrers ja hi havia trenta centímetres de neu, però en ser festa la gent es va recloure a les cases, tot i que la nevada s’intensificava. De nit, va córrer la brama que el pes de la neu podria esfondrar els teulats, la gent va començar a pujar als terrats amb pales i va treure neu que anaven llençant al bell mig dels carrers.
Va precipitar neu durant vint hores sense parar i Rubí va quedar de nou incomunicat, sense llum ni aigua. El dia de sant Esteve la vila era un caos festiu, perquè ningú encara no s’havia fet càrrec, ja que la neu flonja del dia anterior s’havia glaçat i era perillosa. El flamant alcalde Manuel Murillo, imposat pel règim en substitució del desafecto Rufé, va tenir la bona pensada d’utilitzar la maquinària que era a la riera, iniciant els treballs de construcció dels murs de protecció i els ponts. L’encarregat de l’empresa Cubiertas y Tejados SA s’hi va avenir.

Incomunicats per terra, tren i telèfon
Rubí havia quedat incomunicat per carretera, el tren no funcionava i el telèfon, aleshores molt marginal, tampoc no anava. Els vilatans que havien tret la neu dels terrats, ara veien que no podien sortir dels portals i espontàniament obrien pas fins a la casa del veí i així anar fent, formant trinxeres de més d’un metre d’alçada. Les excavadores Caterpillar, amb tracció com els tancs, van anar llevant la neu dels carrers, carregant camions que l’abocaven a la llera de la riera. Això no va impedir que hi haguessin accidents, caigudes, braços i cames trencats, amb tot bloquejat i incomunicat. La solidaritat va tornar a funcionar.
Gràcies a la maquinària, a la brigada municipal i als bombers voluntaris, la denominada operación nieve va aconseguir obrir carrers, així com arribar fins a les Fonts, on van trobar-se amb els que venien de Terrassa. Aleshores es va anar fins a Sant Cugat, on amb l’aquiescència de l’alcalde Barnils es va obrir pas fins al mercat, al monestir i a l’estació. L’obertura de les carreteres va permetre l’arribada de queviures a les botigues, així com de farina a les fleques, sense la qual tampoc no hi havia pa.

Via lliure
El servei ferroviari el va obrir un veterà Brill-18, un comboi d’aquells marrons que s’havien comprat de segona mà al metro de Chicago, amb una pala postissa que anava bandejant la neu de la via i que necessitava l’ajut d’empleats per anar avançant. Enmig del baf dels motors i la calefacció, quan el tren va arribar a l’estació la gent va esclatar d’alegria. Rubí –aleshores amb 11.089 habitants– tornava a tenir via lliure.
Certament, “al meu país la pluja no sap ploure”, ni la neu no sap caure amb mesura... Mentre es fonia l’amuntegada a la llera de la riera i als afores, el 31 de desembre es va restablir el subministrament de llum i aigua. El gravat de les cadenes de les excavadores va perdurar mesos pel massacrat asfalt dels vials de Rubí, fent trontollar els molts que aleshores circulaven amb bicicletes. La gran nevada del 1962 va deixar un record indeleble en tots aquells que la vàrem gaudir o patir.