Diu que un dia, després de dinar, Déu, Jesús i l’Esperit Sant estaven prenent cafè al cel i, tot comentant la jugada, Déu va dir: “M’han arribat veus que el món que vaig crear, l’home l’està destruint, que tot està brut i contaminat i que les espècies s’estan extingint. Me n’hi vaig a veure què puc fer...” I Déu se’n va anar. Aleshores Jesús va dir: “Doncs a mi m’han dit que a Jerusalem i a Palestina fa més de 2000 anys que s’estan barallant i que es maten entre ells. Jo que sóc d’allà i que vaig predicar la pau... me n’hi vaig a veure què puc fer...” Finalment, l’Esperit Sant es va trobar tot sol i va dir: “Doncs jo me’n vaig al Vaticà, que no hi he estat mai!”
Aquest acudit, explicat per mossèn Dalmau a la Missa del Món de l’Aplec del Santuari d’aquest any 2012, defineix a la perfecció el pensament –i també la forma d’expressar-lo– d’aquest sacerdot fill de Sant Llorenç Savall i rector de Gallifa des del 1956, un capellà d’esquerres, ecologista i de pensament crític, que es coneix també –i molt– per la lluita, sempre pacífica, contra el franquisme, i per la defensa del catalanisme i de la independència de Catalunya.
“Em sento molt feliç”. Amb aquestes paraules expressa mossèn Dalmau el que sent davant dels darrers esdeveniments que estan succeint a Catalunya i que apunten el camí cap a la independència del país, un camí que ell ve defensant des de fa molts anys i del qual en parla en llibres com La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea (1995) o Espanyols per força (2002). L’any 1987 va ser un dels promotors de la primera Convenció per la Independència Nacional.
“En Mas és molt valent”, continua mossèn Dalmau referint-se al president de Catalunya com si parlés d’un xicot. De fet, per ell ho és, si tenim en compte que quan Mas encara no havia nascut, Dalmau ja portava uns quants anys escampant catalanisme, i plantant cara amb fermesa al franquisme des de la seva posició de capellà progressista, al costat del seu sempre amic Lluís Maria Xirinacs. De fet, el mateix any que naixia el president Mas (1956), mossèn Dalmau era desterrat a Gallifa, després d’haver estat rector de la parròquia de Gràcia de Sabadell (1953-54) i de la de Vilanova i la Geltrú (1954-56), d’on li van proposar marxar en un intent “eclesiàsticament correcte” de treure’l de les primeres files de la seva lluita contestatària amb el règim, i rebaixar així la popularitat que anava guanyant.

El retorn al Vallès
Però lluny d’aconseguir l’objectiu d’apartar-lo, la mena d’exili de mossèn Dalmau a Gallifa no tan sols no va fer caure en l’oblit la tasca d’aquest sacerdot condemnat i processat diverses vegades per les seves tasques cíviques i pastorals, que va participar activament a la manifestació de capellans contra la tortura l’any 1969, i que va convertir el seu pis de Barcelona en l’oficina del dni català; sinó que, amb els pas dels anys, va acabar convertint el nou destí en el primer santuari ecològic del món. Es tracta del Santuari del Castell de Gallifa, ideat per ell i dedicat a la Mare de Déu de l’Ecologia, una mare de Déu trobada prop d’Olot pel promotor cultural i col·leccionista Jesús Prujà, qui la va oferir a mossèn Dalmau l’any 1985 mentre es reconstruïen les parets de l’ermita (s.xi) del Castell de Gallifa.
Quan ja portava gairebé trenta anys com a rector de la parròquia de Gallifa i havia vist arribar l’electricitat i l’aigua corrent a aquest poble de pessebre on Llorenç Artigas i Joan Miró van fer-hi gran part de la seva obra ceràmica, aquest capellà rebel va refundar el Castell com a Santuari Ecològic. “Ho demanaven els plecs de muntanyes que l’envolten i les catifes de verd dels boscos que li fan d’escambell. I ho proclamen sobretot els temps actuals, que han fet del mot ecologia la clau de volta d’una visió de futur. I seguint aquella lliçó evangèlica de Jesús de Natzaret, es tracta de lligar el passat amb el futur, i treure del cofre coses noves i antigues”, explica amb un entusiasme incessant.
A Gallifa va ser on mossèn Dalmau va redescobrir la nit que, com diu ell, és “transparent” i no fosca i que permet veure-hi a través, i fondre’s amb l’univers del qual tots formem part. I és que per aquest sacerdot, “no podem desenganxar-nos o desentendre’ns de la naturalesa, perquè som naturalesa”. I argumenta: “Si destruïm o maltractem l’aire, els rius, els arbres o les muntanyes, ens maltractem i ens destruïm nosaltres mateixos. La naturalesa no és un pretext. És un objecte que llançà Deu a l’existència. I amb ella, l’home. I amb la humanitat, Jesús de Natzaret, una persona que es deia i es feia dir el fill de l’home, i que proclamava als quatre vents que l’home és radicalment un fill de Déu. Cal salvar doncs, la seva verge, la naturalesa verge, perquè a través d’ella tenim garantida la continuïtat de l’espècie i la salvació de la Humanitat. Cal retrobar el nostre mateix Déu transparent en l’univers i que l’home primitiu va intuir i viure en els seus inicis... Podem fer possible de nou la convergència entre el mite pagà ecològic dels nostres dies amb l’exigència explícita de la dimensió cristiana. El vent de la història ens va a favor.”
La forma com mossèn Dalmau lliga religió amb natura –i el convenciment amb què parla d’aquesta relació que troba profunda i intrínseca– constitueix l’essència del seu pensament. Es qualifica com a “profundament creient”, tot i ser també “crític i rebel” com ell mateix diu a les seves memòries (Josep Dalmau. Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries (1926-1969) Editorial Proa. 2008), que properament ampliarà amb un segon volum.