Durant la gran nevada del 1962, a la barriada de can Calet de Sant Fost de Campsentelles va haver-hi dos esdeveniments que van sacsejar la població: un naixement i una defunció, produïts ambdós al mateix carrer –el de Sant Jeroni– i a una distància de menys de quinze metres, que van causar no pas poques peripècies als seus familiars i veïns.
Fa mig segle a Sant Fost hi vivien 1.500 persones i el municipi, on encara no hi havia arribat l’esclat urbanístic desordenat, estava repartit entre la zona de dalt i la de baix. Can Calet era el barri de la zona de baix, situada a les vores del riu Besòs i molt a prop de Mollet del Vallès. Aquest veïnat tenia uns 800 habitants, que vivien del treball que feien en indústries i fàbriques situades a Mollet i on s’hi desplaçaven caminant, en bicicleta o, els més benestants, en motocicletes de minsa cilindrada.
I és aquí on vivia la Consol Pericas, casada amb en Domènec Serrano, que estava embarassada i a qui li havien dit que donaria a llum després de Nadal. Per tant, podia menjar-se els torrons tranquil·lament.
En aquella època els nadons es tenien a casa i només en casos complicats s’anava a la clínica de Mollet, on un metge especialista de Barcelona assistia la partera, amb un pagament previ dels serveis prestats.

A parir a peu, en comitiva
El 26 de desembre, dia de Sant Esteve, la Consol va tenir els primers avisos que el part es podia avançar i, en detectar possibles complicacions, li van aconsellar que anés a la clínica de Mollet. La família i els veïns no sabien com portar-l’hi pel gruix de neu que hi havia. Hi va anar caminant en comitiva, seguint un pas de persona obert a la carretera amb neu per ambdós costats i amb un fred que pelava. En arribar a l’altura de la fàbrica pelletera Teneria Franco-Española els serveis sanitaris de l’empresa, veient l’estat de la dona, li van oferir una llitera i enllitada va arribar a la clínica. En adonar-se que calia fer una cesària, la llevadora va demanar la presència del metge que la portava, el Dr. Ribas Magi, de Barcelona. El metge va intentar desplaçar-se fins a Mollet en helicòpter, però no va ser possible, perquè l’únic lloc per aterrar era l’antic camp de futbol, curull de neu i difícil d’identificar des de l’aire. El doctor va fer el viatge de Barcelona a Montcada i Reixac en tren i després cap a Mollet, fent camí entre la neu acumulada a la carretera.
La Consol encara recorda avui les dificultats del moment i les peripècies que va passar per donar a llum el seu fill: el desplaçament de casa seva a la clínica envoltada de neu, la tardança del metge en arribar, la cesària, la fredor de la clínica on no hi havia calefacció o s’havia espatllat, la manca d’aigua pel trencament de les canonades gelades, el metge que volia cobrar abans de fer la cesària i, sobretot, el fet que l’especialista no es feia responsable, ni assegurava la vida de la mare, ni de qui havia de venir al món. Quan tocava, va néixer en Ferran, ben sa i guapot, i la mare ho va poder contemplar plena de goig. El pare de la criatura, Domènec Serrano, ple d’il·lusió, gran aficionat, soci del Barça i fundador de les penyes barcelonistes de Mollet del Vallès i la de Sant Fost i Martorelles, l’endemà mateix del naixement va anar a fer soci del Barça el seu fill Ferran.

2 km amb el fèretre a l’espatlla
Ben a prop de la casa on vivia la Consol i el seu nadó, per contra, s’hi vivia una situació vital ben diferent però també complexa de gestionar: la defunció de Patrocini Gutiérrez, que només tenia 42 anys, la salut del qual havia empitjorat molt les darreres setmanes i que va morir poc després del migdia del dia 27 de desembre, l’endemà de la nevada, segons la certificació del metge de Mollet, el Dr. Jaume Feliu.
La gran nevada va causar tota mena de problemes per fer l’enterrament del Patro, tal com era conegut, que havia nascut el 22 d’abril de 1920 al poble de Bodou, a la província de Salamanca. Ell i els seus germans havien vingut a Catalunya després de la guerra amb la seva mare –la senyora Carballo– en quedar-se vídua. Patrocini feia temps que estava delicat de salut, i no podia treballar. Per guanyar-se la vida, confeccionava aquelles carteretes que inicialment anaven el costat de les motocicletes Derbi, i també arreglava sabates que li portaven els veïns.
Com que no es tractava de tenir el difunt massa dies a la casa per raons higièniques, es van formar grups de persones per netejar manualment la carretera de Badalona i es va obrir un pas de persona al camí que porta al cementiri municipal. El dia de l’enterrament, van carregar el taüt damunt d’un camió i per la carretera netejada el van portar a l’església parroquial i d’aquí al cementiri. El tram de la pista del camí del cementiri, de prop de dos quilòmetres de llargada, van portar la caixa i el difunt a les espatlles de voluntaris, que anaven fent torns.
Sant Fost de Campsentelles va viure un naixement i un enterrament marcats per la gran nevada del Nadal del 1962.