Calaixera A peuEl rodal de Sant Pere de Vilamajor
Durada: 2h 45min
Desnivell: 300 m.
Dificultat: baixa
Telefons d’interès:
Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor
93 845 00 08.
Sant Pere de Vilamajor: la ufanor de racons verges
Itinerari circular pels rampeus del Montseny. És una ruta variada que alterna el paisatge rural i humanitzat amb sots i carenades emboscades. No ofereix vistes, sinó raconades tranquil·les i poc transitades.
Joan López , Editorial Alpina (text) , Editorial Alpina (fotografies)
L’itinerari s’inicia a la plaça de l’Església, sota aquest temple i la imponent fortalesa de la Torre Roja, que li fa costat. Passem per davant del restaurant can Pau i baixem pel Carrer Ripoll, petit i saborós, que aviat tomba a la dreta, convertit en un caminoi, i creua la riera per una palanca. Ja a l’altra riba, es creuen uns camps i se surt al carrer d’una zona residencial. El seguim a l’esquerra, entre camps i xalets i de cara a les muntanyes de Sant Elies i del Turó del Samon. Als 5 min, en una cruïlla, girem a la dreta (ENE), pel carrer de can Llobera, i el seguim de cap a cap, tot travessant l’avinguda Sant Elies i defugint altres carrers secundaris.
A l’extrem del carrer i d’aquesta urbanització, continuem per una pista que tomba avall, per l’esquerra, passa pel costat de la masia de can Llobera, i arriba al fons del sot de can Vidal, encaixat entre balços dissimulats per una plataneda. De sobte, la pista queda interceptada per una porta de ferro, que dóna accés a una finca privada. Llavors cal seguir un camí que voreja la riera uns metres, tomba a l’esquerra, com si voregés la finca, i s’endinsa al bosc, amb una giragonsa, per on guanya altitud ràpidament. Després d’aquests instants d’incertesa us trobareu remuntant el serrat pel vell camí del veïnat del sot de l’Om, fressat i pedregós. Després d’aquesta pujada sobtada, quedarem situats a la carena de la serra (per on arriba un corriol procedent de la urbanització de can Derrocada). La seguim a l’esquerra, amunt (N), entre pins i alzines. Ascens suau i agradable, sense cap problema d’orientació.
Seguint sempre carena amunt, es desemboca en arribar al cap de la serra (les Tres Termes), en una pista fressada que puja de la dreta, procedent de la urbanització de can Derrocada. La seguim a l’esquerra, de pla, només uns metres, i llavors, quan la pista reemprèn la pujada, prenem a la dreta el vell caminoi, que marxa per dins del bosc, dibuixat en la molsa. Aviat se surt a una altra pista (30 min, s’uneix a l’anterior), que puja del veïnat del Sot de l’Om, cap a on ens dirigim. La seguim a la dreta (ENE), de dret avall. Descens calmós entre pins i alzines, tot seguint la carena ondulada de l’anomenada serra d’en Sunyer. Ja no se sent el brogit de Sant Pere.
Als 10 min de caminar per aquesta pista, en girar quasi al sud, preneu un camí que recula per l’esquerra i davalla lentament (N) per l’obaga de la carena. Descens agradable per dins d’un alzinar ufanós, cap al fons d’una nova vall. Al capdavall es travessa la riereta de Vallserena i es desemboca en una pista ampla i planera que remunta aquesta nova vall. Som en el veïnat del Sot de l’Om, reclòs entre serrats i format per un estol de masies disperses. Seguim la pista a l’esquerra, per la vora del rierol, que és prim com un fil.
Finalment (50 min), la pista es bifurca en dos accessos privats (a can Vacota i cal Nen). Entre els dos ramals, neix una pista més precària (N) que s’endinsa en un sot estret i emboscat, el sot de la Riquerenya. Al cap d’uns minuts, en arribar a una caseta i una bassa, la pista gira a l’esquerra, s’enlaira sobtadament i assoleix la carena, a l’indret de can Segarra, maset petit i deshabitat. La pista segueix carena amunt (NW), entre pins i algun suro. Pujada rectilínia i monòtona, sense massa al·licients, pel llom d’aquesta serra de can Segarra.
Al capdamunt d’aquesta pujada inacabable (1h 15 min) es desemboca en una pista travessera, més fressada, que puja de la dreta, tot remuntant la Serra Llarga. La seguim a l’esquerra, encara amunt, de cara a la muntanya de la Cuassa. La carena, que ara ens queda enlairada a la dreta, amaga les ruïnes de dues cases adossades, can Xicaina i can Pairana, que s’arriben a entreveure, si estireu el coll. La pista s’aplana, tomba i desemboca en una de més ampla i fressada que veiem arribar de cara (1h 20 min). La seguim a l’esquerra, avall, tot reculant, però al cap d’unes desenes de metres, abans d’arribar a una plaça de terra (Terra Blanca), trenquem a la dreta, per un camí fressat i emboscat (NNW). Descens suau cap al fons de la vall de la riera de canyes, pel mig d’un entorn selvàtic i sorprenent (us sorprendrà un call obert a la penya, per on passa el camí).
En arribar a la riera, cabalosa i engorjada, el camí la creua a gual, tomba, s’enlai-ra i en sortir del bosc, travessa uns camps i arriba a les parets de can Mongol. Prenem la pista que marxa de pla, per sota de la casa i arribem, tot seguit, a la gran casa pairal de can Perera de canyes (1h 30 min). Som al veïnat de canyes, estès enmig d’una vall fèrtil i àmplia.
A can Perera hi arriba una bona pista que seguim avall (S), tot deixant a la dreta la que puja a Palestrins. Descens suau entre camps de conreu. Just abans d’arribar a la masia següent (can Sanz Pascual), fixeu-vos en els suros enormes que creixen a la dreta. A continuació, la pista s’enclota i gira a l’esquerra: deixeu-la en el revolt, és a dir, en arribar al torrent, i preneu un camí de carro que creua aquest sotet i marxa de front (S). Tot seguit es voreja una extensa plana conreada i, més endavant, el camí s’endinsa en el bosc, sense allunyar-se ni dels camps ni del fons de la vall. En arribar a l’alçada de can Gras d’Amunt (safareig perdut, a l’esquerra), el camí esdevé més estret i pedregós, tomba a la dreta i baixa a creuar el sot de Ferreres, que és un afluent d’aquesta vall de la riera de canyes. En arribar al sot, si en baixa aigua, creureu que el camí hi desapareix. Només cal que tireu llera amunt: aviat el camí se’n decanta i s’enlaira sobtadament per la riba oposada. Clotada selvàtica. Al capdamunt de la pujadeta, se surt de la foscor i s’assoleix una nova carena (pla de can Panxa, 1h 50 min), per on transita una ampla pista.
Seguim aquesta pista suau avall, de cara a migdia. Pins, alzines i algun xalet aïlllat i inesperat. Nosaltres seguim sempre la pista principal, carena avall. Defugim, per tant, d’una que gira a l’esquerra i mena a can Gras d’Avall, i de dues consecutives a la dreta, que porten a un xalet i a uns camps. Quan sortim del bosc (2 h), descobrim un camp de conreu immens, el Camp Gran. La panoràmica s’obre de cop i hi descobrim les muntanyes del Turó de l’Home, Sant Elies.... La pista voreja el camp i arriba a una cruïlla, justament sota la línia d’alta tensió. Les dues pistes de l’esquerra baixen a can Ribes i can Llinars. Nosaltres, però, triem la de més a la dreta, que es manté dalt la carena, a les envistes del Camp Gran. Pujada breu, però la vista paga la pena d’aquest darrer esforç. A ponent, es dominen tot els contraforts de la Calma, des de Roca-sentella fins al turó del Samon i Sant Elies. A la plana, els extensos conreus i les grans masies disperses, com can Pau, can Lipet o can Bruguera creen un paisatge de gran bellesa. A continuació, s’entra al bosc i, carenejant per l’anomenada serra del Secà, arribem als Quatre Camins (2h 10 min), cruïlla de cinc pistes, tot just damunt de Sant Pere. Triem la de l’esquerra (ENE), més estreta i emboscada, i baixem ràpidament per l’obaga. Al capdavall desemboquem en una pista travessera que ens porta en pocs minuts al nucli de Sant Pere, on entrem pel carrer Ripoll, altre cop.
A l’extrem del carrer i d’aquesta urbanització, continuem per una pista que tomba avall, per l’esquerra, passa pel costat de la masia de can Llobera, i arriba al fons del sot de can Vidal, encaixat entre balços dissimulats per una plataneda. De sobte, la pista queda interceptada per una porta de ferro, que dóna accés a una finca privada. Llavors cal seguir un camí que voreja la riera uns metres, tomba a l’esquerra, com si voregés la finca, i s’endinsa al bosc, amb una giragonsa, per on guanya altitud ràpidament. Després d’aquests instants d’incertesa us trobareu remuntant el serrat pel vell camí del veïnat del sot de l’Om, fressat i pedregós. Després d’aquesta pujada sobtada, quedarem situats a la carena de la serra (per on arriba un corriol procedent de la urbanització de can Derrocada). La seguim a l’esquerra, amunt (N), entre pins i alzines. Ascens suau i agradable, sense cap problema d’orientació.
Seguint sempre carena amunt, es desemboca en arribar al cap de la serra (les Tres Termes), en una pista fressada que puja de la dreta, procedent de la urbanització de can Derrocada. La seguim a l’esquerra, de pla, només uns metres, i llavors, quan la pista reemprèn la pujada, prenem a la dreta el vell caminoi, que marxa per dins del bosc, dibuixat en la molsa. Aviat se surt a una altra pista (30 min, s’uneix a l’anterior), que puja del veïnat del Sot de l’Om, cap a on ens dirigim. La seguim a la dreta (ENE), de dret avall. Descens calmós entre pins i alzines, tot seguint la carena ondulada de l’anomenada serra d’en Sunyer. Ja no se sent el brogit de Sant Pere.
Als 10 min de caminar per aquesta pista, en girar quasi al sud, preneu un camí que recula per l’esquerra i davalla lentament (N) per l’obaga de la carena. Descens agradable per dins d’un alzinar ufanós, cap al fons d’una nova vall. Al capdavall es travessa la riereta de Vallserena i es desemboca en una pista ampla i planera que remunta aquesta nova vall. Som en el veïnat del Sot de l’Om, reclòs entre serrats i format per un estol de masies disperses. Seguim la pista a l’esquerra, per la vora del rierol, que és prim com un fil.
Finalment (50 min), la pista es bifurca en dos accessos privats (a can Vacota i cal Nen). Entre els dos ramals, neix una pista més precària (N) que s’endinsa en un sot estret i emboscat, el sot de la Riquerenya. Al cap d’uns minuts, en arribar a una caseta i una bassa, la pista gira a l’esquerra, s’enlaira sobtadament i assoleix la carena, a l’indret de can Segarra, maset petit i deshabitat. La pista segueix carena amunt (NW), entre pins i algun suro. Pujada rectilínia i monòtona, sense massa al·licients, pel llom d’aquesta serra de can Segarra.
Al capdamunt d’aquesta pujada inacabable (1h 15 min) es desemboca en una pista travessera, més fressada, que puja de la dreta, tot remuntant la Serra Llarga. La seguim a l’esquerra, encara amunt, de cara a la muntanya de la Cuassa. La carena, que ara ens queda enlairada a la dreta, amaga les ruïnes de dues cases adossades, can Xicaina i can Pairana, que s’arriben a entreveure, si estireu el coll. La pista s’aplana, tomba i desemboca en una de més ampla i fressada que veiem arribar de cara (1h 20 min). La seguim a l’esquerra, avall, tot reculant, però al cap d’unes desenes de metres, abans d’arribar a una plaça de terra (Terra Blanca), trenquem a la dreta, per un camí fressat i emboscat (NNW). Descens suau cap al fons de la vall de la riera de canyes, pel mig d’un entorn selvàtic i sorprenent (us sorprendrà un call obert a la penya, per on passa el camí).
En arribar a la riera, cabalosa i engorjada, el camí la creua a gual, tomba, s’enlai-ra i en sortir del bosc, travessa uns camps i arriba a les parets de can Mongol. Prenem la pista que marxa de pla, per sota de la casa i arribem, tot seguit, a la gran casa pairal de can Perera de canyes (1h 30 min). Som al veïnat de canyes, estès enmig d’una vall fèrtil i àmplia.
A can Perera hi arriba una bona pista que seguim avall (S), tot deixant a la dreta la que puja a Palestrins. Descens suau entre camps de conreu. Just abans d’arribar a la masia següent (can Sanz Pascual), fixeu-vos en els suros enormes que creixen a la dreta. A continuació, la pista s’enclota i gira a l’esquerra: deixeu-la en el revolt, és a dir, en arribar al torrent, i preneu un camí de carro que creua aquest sotet i marxa de front (S). Tot seguit es voreja una extensa plana conreada i, més endavant, el camí s’endinsa en el bosc, sense allunyar-se ni dels camps ni del fons de la vall. En arribar a l’alçada de can Gras d’Amunt (safareig perdut, a l’esquerra), el camí esdevé més estret i pedregós, tomba a la dreta i baixa a creuar el sot de Ferreres, que és un afluent d’aquesta vall de la riera de canyes. En arribar al sot, si en baixa aigua, creureu que el camí hi desapareix. Només cal que tireu llera amunt: aviat el camí se’n decanta i s’enlaira sobtadament per la riba oposada. Clotada selvàtica. Al capdamunt de la pujadeta, se surt de la foscor i s’assoleix una nova carena (pla de can Panxa, 1h 50 min), per on transita una ampla pista.
Seguim aquesta pista suau avall, de cara a migdia. Pins, alzines i algun xalet aïlllat i inesperat. Nosaltres seguim sempre la pista principal, carena avall. Defugim, per tant, d’una que gira a l’esquerra i mena a can Gras d’Avall, i de dues consecutives a la dreta, que porten a un xalet i a uns camps. Quan sortim del bosc (2 h), descobrim un camp de conreu immens, el Camp Gran. La panoràmica s’obre de cop i hi descobrim les muntanyes del Turó de l’Home, Sant Elies.... La pista voreja el camp i arriba a una cruïlla, justament sota la línia d’alta tensió. Les dues pistes de l’esquerra baixen a can Ribes i can Llinars. Nosaltres, però, triem la de més a la dreta, que es manté dalt la carena, a les envistes del Camp Gran. Pujada breu, però la vista paga la pena d’aquest darrer esforç. A ponent, es dominen tot els contraforts de la Calma, des de Roca-sentella fins al turó del Samon i Sant Elies. A la plana, els extensos conreus i les grans masies disperses, com can Pau, can Lipet o can Bruguera creen un paisatge de gran bellesa. A continuació, s’entra al bosc i, carenejant per l’anomenada serra del Secà, arribem als Quatre Camins (2h 10 min), cruïlla de cinc pistes, tot just damunt de Sant Pere. Triem la de l’esquerra (ENE), més estreta i emboscada, i baixem ràpidament per l’obaga. Al capdavall desemboquem en una pista travessera que ens porta en pocs minuts al nucli de Sant Pere, on entrem pel carrer Ripoll, altre cop.
