Antònia Canet

103 anys, fent arrels a Castellterçol

Anna Arnella (text i fotografies)

L’Antònia Canet Forcat va néixer el 15 de setembre de 1909 a Castellterçol, a can Ticot, la casa on viu amb tota la família. Sí que ha passat molt temps des que va néixer però, tot i això, l’Antònia conserva una bellesa calmada, de persona que ha viscut molt i que no ha perdut l’espurna serena i delicada de la il·lusió. I això que la seva vida no ha estat senzilla: als sis anys i mig va perdre el pare i quan en tenia dotze, la mare. Van quedar-se sols, doncs, ella, les seves dues germanes i el seu germà, malalt. Tampoc no va poder anar gaire a estudi perquè ben aviat va començar a treballar a una filatura de Castellterçol.
De fet, Castellterçol és una vila de gran tradició industrial fruit de la qual al final del segle XVIII hi tenia molta importància la indústria llanera, amb més activitat que Sabadell i Terrassa. I l’any 1857 Castellterçol tenia 2.083 habitants. L’Antònia, doncs, als set anys va començar a treballar a les filatures des de les 6 del matí fins a 2/4 de 7 del vespre amb dues pauses, una per esmorzar i una per dinar, de dilluns a dissabte. “Abans d’anar a treballar anàvem a missa diària, o sigui que ens llevàvem a les 5 del matí per poder-ho fer tot”, diu amb un somriure melindrós. Cobrava 26 pessetes cada setmana, que anaven “sense escantonar-ne ni un cèntim” a casa, que prou en necessitaven per tirar la família endavant.

L’afició a les lletres
“Una cosa sí, de sempre m’ha agradat molt llegir i de ben petita comprava sempre que podia el Patufet, que valia quinze cèntims”, explica. De 1904 a 1938 el Patufet va ser el setmanari en llengua catalana amb més tirada de la història, amb 65.000 exemplars i 325.000 lectors setmanals. L’Antònia explica que ara encara llegeix el diari cada dia i li ha agradat llegir tota mena de llibres, “els d’en Folch i Torres els vaig llegir tots”, explica.
De la seva infància, el tros de vida inicial solcat de jocs i de genolls pelats, recorda que “jugava a bales i a saltar a corda per la carretera de Granera”. Però no va ser una infància allargassada i plàcida i, quan ja era una joveneta, recorda amb murrieria com li agradava ballar i “els diumenges m’agradava molt anar a ballar el vals, el pas doble i el tango”. El tango? “sí, sí, era una bona balladora. El que no vaig fer mai és el ball de plaça de Castellterçol: vaig tenir propostes de balladors, però al final no en vaig acceptar cap”. Devia ser que el ballador no li acabava de fer el pes…
Amb els anys, la seva germana Angeleta es va casar a l'Estany, i la Dolores, l’altra germana, amb el Llogari de ca la Clusella. A can Ticot, doncs, que eren carnissers des de l’època dels avis de l’Antònia, anaven continuant aquest negoci i recorda com mataven el bestiar al carrer en un banc de ferro i les vedelles al pati de darrera la casa. Després les posaven a refrescar dins el pou amb cura que la carn no toqués l’aigua perquè no es fes malbé: no hi havia altres mètodes de conserva en fresc i a vegades, quan treien la peça del fons del pou, l’havien de llençar perquè s’havia fet malbé. Per vendre la vedella anaven amb un paper per les cases i s’apuntaven quanta en volia cadascú: unces, lliures, terços, etc.
Però aviat les coses van fer un tomb: la seva germana Dolores, amb 29 anys i dos fills (el Joan i la Lluïsa) va morir-se i l’Antònia, amb 20 anys, es va casar amb el seu cunyat, en Llogarri. Van tenir quatre fills més: la Maria, la Dolors, la Mercè i el Llogari i la vida va contuar lliscant amb l’empenta que cada nova situació anava exigint.

La guerra
“Ens vam casar el 3 de febrer a 2/4 de 6 del matí perquè a les 7 del matí sortia el cotxe de línia cap a Barcelona on ens vam estar a casa d’uns parents i després vam agafar un altre cotxe de línia, cap a Lleida on anàvem de viatge de nuvis, a casa d’una familiars”, explica. Els temps han anat canviant i, efectivament, en aquells anys no es feien les grans festes i els escarafalls que d’un temps ençà s’han fet usuals en aquestes celebracions. L’Antònia, una persona amb criteri i gens donada a nostàlgies moralitzants, explica com durant totes els anys que va estar a la botiga no ha fet mai vacances. “És que no s’estilava tancar. Nosaltres teníem la botiga sempre oberta i quan entrava algú, si estàvem dinant o el que fos, veníem al taulell i els servíem”, diu amb naturalitat. I això, ser darrera del taulell, ho va fer ben bé fins fa quatre dies, com qui diu: passat els cent anys encara hi treballava!
Per això tampoc ha fet massa viatges. Diu que una vegada va anar a Lourdes, just abans de casar-se i passat d’alguna anada al dentista a Vic, poca cosa més, “he viscut sempre aquí”, diu mentre van passant pel menjador de casa filles, joves, nétes i besnétes…
A l’Antònia no se li fan gens gran els temps i els costums actuals i explica que li agrada que no hi hagi la clausura que hi havia anys enrere. Optimista i riallera explica que, tot i aquest caràcter alegre, ha hagut de viure moments de gran tensió com quan “en el temps de la guerra, van cremar l’església”. Era el 28 de juliol “el dia de Santa Perpètua”, diu ella, amb una memòria prodigiosa que sap posar el Sant a qualsevol dia de l’any. “Això va ser un daltabaix molt gros per tot el poble i la gent estava molt esverada”, diu arrufant una mica el nas. Però, tot i això, “durant la guerra no vam passar gana perquè el meu marit era ferrer i ens donaven la conducta, que consistia a donar-nos blat a canvi de la feina”. Traçut i amb recursos, en Llogari va fer una màquina que servia per pelar blat i, tret el segó, era com arròs: “fèiem blat a la cassola!”.

Viure el canvi
És ben clar que l’Antònia ha viscut molts canvis importants, d’anar amb carro al cotxe, la televisió, la telefonia mòbil, i tants d’altres. Però ella els viu amb naturalitat, amb una adaptació pròpia de les persones lúcides. “Ara tenim moltes comoditats i estem molt ben acostumats”, diu. Ha viscut uns quants canvis de moneda (monedes de plata, les monedes de l’”ajagut”, segells amb valor, la moneda pròpia de Castellterçol) i no ha tingut cap problema per adaptar-se a l’euro: “comptar amb cèntims ja ho havia fet!”, diu. "He menjat sempre del tros, fos verdura, llegums o gra. No he abusat de res, però tampoc no m'he privat de menjar, perquè he estat una persona de vida. El que sí que m’ha agradat molt és el cafè”. Però, a banda d’un caràcter optimista i alegre, ens explica un petit secret per anar sumant anys: “no he begut mai cap licor”.
Vallesana de cap a peus, l’Antònia diu que ha vist canviar el món i que “hem anat tan endavant que potser haurem de tirar enrere”. Ho diu amb sornegueria. Però escoltem-ho amb atenció i amb respecte.
Antònia Canet

A can Ticot, la carnisseria de Castellterçol, quatre generacions de dones.

El memorable entarrament de Prat de la Riba. Enric Prat de la Riba, el “seny ordenador” de Catalunya i primer president de la Mancomunitat de Catalunya, havia nascut a Castellterçol el 29 de novembre de 1870. Dissortadament pel país, aquest home que, des del seu càrrec, havia impulsat inombrables infraestructures i institucions cíviques i culturals per tot el país va morir-se ben jove a can Pradrós, la casa a on havia nascut. I es va morir “després d'una intensa i massa curta vida consagrada a la política catalana amb una perseverança, intel·ligència i clara visió que arborà l'ànima d'un nombre immens de catalans”, diu l’escriptor vallesà Ferran Canyameres al llibre “El Vallès. Vigor i bellesa” (1961). El trasllat de les seves despulles a Barcelona va concitar una gran expectació i un gran nombre de peronalitats van fer cap a Castellterçol on, compungits, anaven a retre l’últim homenatge al gran polític i escriptor. “I tant”, diu l’Antònia Canet, “recordo que hi va venir molta gent al poble: gent de Barcelona i de tot arreu van omplir la plaça de cotxes de cavalls”. I és que l’Antònia aleshores tenia vuit anys i encara ara, amb una memòria prodigiosa i una vivesa esmolada, ens ho explica fil per randa.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara