Sortíem de la Missa del Gall i estava nevant amb intensitat. Primer, tothom va quedar sorprès i, després, van sorgir comentaris de tota mena: “que bonic veure nevar la nit de Nadal”, “sembla el pessebre, amb les muntanyes nevades...”
Va nevar tota la nit i també el dia de Nadal i la nit de Sant Esteve amb una intensitat –de tantes hores seguides– mai vista. L'alegria i la sorpresa de les primeres hores es va anar transformant en preocupació, ja que el gruix de neu creixia i la mobilitat era cada vegada més difícil, fins que ja va ser impossible la circulació de cap vehicle. A la carretera hi van quedar les roderes de l'últim Sagalés, que van servir perquè la gent, amb molt de compte, es pogués moure.
Era impressionant la vista de Lliçà d’Amunt, amb ben bé un metro de neu als carrers i camps, les teulades, els arbres... Tot era cobert d'un bon gruix blanc i veure-ho era tot un espectacle, una meravella. Amb tot, de mica en mica també va arribar una gran preocupació.
I és que, com va passar arreu, el poble va quedar incomunicat i les masies totalment aïllades. De totes maneres, els veïns ens vam anar organitzant i tots plegats anàvem obrint pas pels carrers i les cases per anar recuperant la normalitat.
Un grup de joves de la parròquia, dirigits per Mn. Xavier Casas, vàrem omplir motxilles amb pa i el més necessari i vàrem anar cap a les cases de la Serra on pensàvem que podien necessitar-ne. Va ser dur perquè ens enfonsàvem a la neu, es feia difícil caminar –a molts llocs trobàvem mes d'un metro de neu– i no anàvem gens ben equipats. Vam haver d’improvisar uns protectors de plàstic, que ens tapaven les sabates i les cames fins al genolls i el qui en tenia portava botes. Sort que érem joves i volíem ajudar! La primera casa va ser ca l'Arcís, ara enrunada, i després ca l'Esteper, ca l'Artigues, can Tiret...
Passats uns dies, com que les màquines llevaneus no venien (es deia que només obrien les carreteres principals), la gent del poble ens vam proposar d’anar a obrir el pas a la carretera i vàrem fer dues colles: la que anava obrint camí en direcció a Santa Eulàlia de Ronçana i l'altra cap a Lliçà de Vall. Els altaveus instal·lats al campanar de l’església es van fer servir per anar convocant la gent.
Grans, joves i petits, amb les eines que teníem –sobretot pales i aixades– vàrem passar hores i hores treballant per obrir pas definitivament a la carretera, de cap a cap. Llavors la neu ja no era ni blanca ni maca; era bruta i glaçada. Aquells dies, però, ens van quedar per sempre més com els de la nevada del 62.