El missatger es va presentar davant del comte Ramon, incòmode per la mala notícia que li anava a comunicar: “Senyor, l’abat Odó ha mort”. El noble va sentir l’aflicció de perdre un altre dels seus fidels, l’home de confiança d’Ermessenda de Carcassona, la seva muller. L’expedició mercenària a Còrdova havia tingut un cost en vides més elevat del previst: entorn d’un terç del contingent. Però, sobretot, s’havien produït baixes molt sensibles: el seu germà, el comte Ermengol d’Urgell, Adalbert, fill del vescomte de Barcelona, Aeci, bisbe de Barcelona i, ara, Odó, abat de Sant Cugat i bisbe de Girona. El prestigi assolit, la paga i el botí, compensaven tantes pèrdues?
Avui desconeixem la filiació d’Odó, però tot fa pensar en un llinatge nobiliari. Apareix per primera vegada l’any 970, signant un document com a levita, grau en el que va romandre durant quinze anys, sense accedir al sacerdoci. Té, però, una posició preeminent i la seva firma segueix a la de l’abat Joan, precedint la dels monjos preveres. El 985, després de l’atac d’al-Mansur en el qual morí l’abat Joan, Odó va ser escollit per regir el monestir. El paral·lelisme amb la trajectòria de Miró, bisbe de Girona i comte de Besalú és palesa. Si mirem els arbres genealògics dels comtes de Carcassona i dels vescomtes de Narbona, veurem que el nom d’Odó no hi és estrany. Encara, en morir el bisbe de Girona, el 995, Ermessenda, comtessa d’aquell territori, desitjant un home de la seva confiança, va triar l’abat Odó per substituir-lo. Qui millor que un parent? I quan mori Odó, el succeirà Pere, el germà petit de la comtessa.
Les cròniques àrabs expliquen que, el 985, l’ocupació de Barcelona va durar sis mesos. El control de la resta de territori degué ser relatiu i va permetre l’elecció del nou abat. Just nomenat, va marxar a la cort del rei de França, a Compiègne. Hi va anar en una ambaixada comtal i ho va aprofitar per obtenir un precepte reial confirmant les possessions del seu monestir, atès que en l’atac els havien cremat part de les escriptures. Va ser el darrer privilegi que un rei franc concedia a la Marca Hispànica.

El més destacat del comtat de Barcelona
Sant Cugat era el monestir més destacat del comtat de Barcelona i havia jugat un rol rellevant en la repoblació de la frontera. L’abadiat d’Odó va coincidir amb la consolidació dels dominis feudals i ell va saber convertir-lo en una important senyoria. Si el precepte de 986 assenyala com a límits de l’alou monàstic els termes de Llaceres i d’Aqualonga, la butlla del papa Silvestre II, el 1002, els engrandeix fins a la carena de Collserola i la riera de Rubí. Alhora, davant la manca d’aigua de la riera de Sant Cugat, forma un remarcable patrimoni de terres, recs i molins al riu Ripoll. Per assolir-ho, va comprar i va donar a canvi altres possessions que tenia en llocs poc interessants. L’especialització monacal en la pregària pels difunts el va fer objecte de múltiples donacions de béns immobles. Quan Odó va ser escollit abat, el monestir tenia possessions repartides a seixanta-set dels actuals municipis de Catalunya; en morir ja eren noranta-un. També va promoure un nou temple i un claustre, que fessin evidents la seva categoria. Hi va treballar Fedanci, que el 1010 es va titular arquitecte.
La seva tasca com a bisbe és coneguda per la consagració d’esglésies i la defensa del patrimoni de la seu gironina enfront de les pretensions de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Senyor de vassalls, l’any 1010 va participar en expedició a Còrdova i va morir de tornada, a causa de les ferides rebudes. Va ser enterrat al monestir de Sant Cugat. Els monjos sempre el van tenir pel més gran dels seus abats.