Fa uns quants mesos que està rebent homenatges per celebrar cinquanta anys de rapsode lliurat als altres i al diví. Persona senzilla i generosa, la vocació de Josep Bover i Blanch (Vilanova del Vallès, 2 de juliol de 1947) va començar a la masia de Can Belitre, a Valldoriolf, d’on la seva mare –Pepeta- n’era filla, i a Can Terrades (actualment Ca l’Espada, al rieral de Cardedeu). “Papa, jo vull ser pallasso!”, va etzibar de ben petit al seu pare, fill d’Arbúcies. No ha estat a la carpa de circ, però sí en tota altra mena d’escenaris catalans on Josep Bover ha tingut el goig de compartir amb passió la poesia catalana que respira tradició i modernitat, amb el reconeixement i estima de vallesans i catalans. Després de cinc dècades, Bover continua recitant i comunicant la paraula que uneix el poble en un present i futur de germanor.
Dos anys d’estudi a l’Acadèmia de Cardedeu van donar pas a l’Escola Pia de Granollers, on quedava fixada la residència familiar, al desembre de 1955. “Des de la finestra de l’aula veia passar els trens que sortien a la tarda perquè la via era més alta”, recorda Bover. En l’examen oral de gramàtica, a final de curs, el pare rector va demanar al vailet que digués una poesia. Bover rememora que es va posar a plorar en sentir les paraules del mestre: “Si no la recites, et suspendré”. I la va recitar en veu alta als seus companys.
A divuit anys Bover acabava els estudis de comerç a l’Escola Municipal del Treball per començar a guanyar-se el sou. Primer a la manyeria Tigor; després a la impremta Roca i, a continuació, i durant molts anys, a la Impremta Busquets de Granollers. La seva vida discorre, doncs, entre l’ofici d’impressor i la professió de rapsode i comunicador, pregoner i home de bé.

Seductor de la paraula
Josep Bover recita poesia tradicional catalana impregnada de referències, sentiments i paisatges nostrats. “La tradició és el seguiment i les arrels d’un poble, això és l’autèntica identitat”, afirma aquest rapsode popular que defuig d’abstraccions i surrealismes. Els seus versos neixen i s’emmirallen en els Jocs Florals, fet del qual no se n’amaga. El primer poema que l’infant Bover va recitar en públic, instruït per la mestra Conxita Ripoll, va ser ‘El Pastoret’, el 19 de juny de 1960, a la festa de catecisme del Sagrat Cor de Jesús, al costat de l’actual casa d’acollida El Xiprer de Granollers. Tota una premonició. D’aleshores ençà, amb l’experiència acumulada, la seva força és l’amor amb què recita els grans literats, en especial, el seu admirat Jacint Verdaguer. Bover troba en mossèn Cinto “la veritable expressió de l’espiritualitat sense evidències ni hipocresies, sense embuts, l’expressió de la fe des de la vida, des de la quotidianitat, des del cor, des de la saviesa, des de l’amor incondicional a la terra i als éssers humans”. Maragall, Sagarra, Espriu, Carner –que va ser a Granollers uns dies abans de morir–, Foix, Riba, Martí i Pol, Torres i Vinyoli són poetes de referència, juntament amb altres clàssics populars no tant coneguts. De la literatura castellana admira Gabriel y Galán i Espronceda. I del Vallès valora la qualitat literària de Jacint Bellonch, Jaume Llacuna, Ramon Munné i Coll, Jaume Pibernat, Genís Tura, Salvador Estany, Jordi Julià, Santi Montagut, Esteve Plantada i els joves de l’Esquerda de Granollers.
Dalt d’un escenari regala una energia inimitable i no guarda res sota la màniga. Les interpretacions de Josep Bover són contundents. “El rapsode ha de ser capaç de transformar una poesia dolenta en bona”, afirma. Domina el ritme poètic i executa cada vers amb convicció innata, descriu cada imatge amb el to més precís, s’entrega sense condicions als oïdors, convençut del poder màgic de les paraules. Per això, té clar que “recitar no és llegir, sinó vocalitzar, concentrar bé el cos i la mirada, evitant els amaneraments”. És així com, en cada poema, Bover crea un món exclusiu: desgrana i verbalitza subtilment les més variades interpretacions, és capaç de passar d’una execució serena i delicada al més arrauxat dels ritmes i, de sobte, xiuxiuejar els versos següents o allargar les pauses jugant amb la força del silenci, tot creant un paisatge poètic carregat de matisos. “Falten rapsodes joves amb valentia, que sàpiguen donar-se i interpretar bé”, diu Bover, tot afegint que “al Vallès hi ha grans rapsodes”.

Rabadà dels Pastorets
Partidari dels assajos, una de les seves darreres intervencions estel·lars va ser el març de 2012 amb motiu del desè aniversari del Teatre Auditori de Granollers, on no havia recitat mai. En tant que convidat especial de l’espectacle musical i poètic a càrrec de La Troba Kung-Fú, juntament amb el pallasso Tortell Poltrona, El Rapsode del Vallès va rebre sentits aplaudiments del nombrós públic assistent.
Actor ocasional de teatre i cinema, considera que “el rapsode és el pas cap a l’actor de teatre”. La seva primera col·laboració va ser en l’obra teatral ‘Les farses’, on va rebre la felicitació del seu admirat actor i director Pau Garsaball i Torrents (Granollers, 1920-1991). Durant molts anys Bover ha fet de rabadà i ha representat altres papers als Pastorets de Granollers, Canovelles i Palou, com també a la reconeguda obra de La Passió d’Esparreguera. Al cinema és figurant a ‘La nit que va morir l’Elvis’ (2009) i a ‘La ciudad de los prodigios’ (1999). També és protagonista principal a la pel·lícula ‘El baró de Trenta Passes’ (2010), escrita per Josep Rovira, dirigida per Olga Pey i en la qual participen Jordi Gendra i un grup d’artistes del barri del Lledoner de Granollers.
Gran rapsode i poeta veritable, Bover ens regala cada Nadal i cada estiu el seu vers -a voltes en acròstic dedicat a una persona especial-. No ha publicat mai cap llibre, però els seus poemes consten en desenes de col·leccions, sobretot les coordinades pel sacerdot i editor Pere Grau i Andreu.
La veritable il·lusió d’aquest “diamant mal escurat” –com ell mateix es defineix– és poder trepitjar tots els municipis i pobles de Catalunya fent el que més li agrada: declamar poesia catalana.