D’ascendència polonesa i alemanya i nascuda als Estats Units, Paula Gertel (1973) és una artesana que ho fa tot amb honestedat i, pel seu natural, també amb un deix de rebel·lia indòmita. Ella, que s’expressa amb fluïdesa en tota una corrua de llengües que van de l’hebreu al català, explica sense embuts que l’èxit de les vaixelles que fa –amb el seu soci i amic, l’australià Cameron Fraser– és fruit del treball constant i renovador, “no sabem mai a on arribarem perquè sovint els errors ens porten a noves troballes”, diu.
De fet, la Paula mateixa és fruit d’aquest moviment constant, d’aquesta cadència inefable que enriqueix. Va néixer a Stanford, als Estats Units, justament perquè el seu pare, Héctor Gertel –economista– i la seva mare, Edith Taleisnik –fisiòloga vegetal– s’estaven a la famosa universitat ameri cana ampliant estudis. “Tots dos”, con fir ma, “han treballat sempre en projectes internacionals i per això hem viscut a diferents països del món com Costa Rica, Israel o Argentina”. La Paula, doncs, va anar amunt i avall per mig món, en un ambient familiar culturalment ric tot i que, diu, “jo era una jove que tenia una tendència bohèmia dins d’una família molt estructurada”.
Així, doncs, va passar la infància a un “Israel emocionant, ple de vida: vivíem a l’última casa de la ciutat abans del desert, pel davant nostre hi passaven els beduïns i jugàvem a la sorra amb els seus fills, amb tota normalitat. Era el país nou on hi arribava tot de gent i tenia coses en comú amb Catalunya, crec”, diu amb un tel de nostàlgia. Després va estar-se tretze anys a Córdoba, la segona ciutat més gran de l’Argentina, on la jove Paula va fer estudis universitaris de disseny gràfic. Allà mateix va descobrir el paseo de los Artesanos, un espai bigarrat i captivador on s’hi concentraven tota mena de productors d’art manual i on ella va descobrir la ceràmica. “Com que ja vivia pel meu compte vaig voler aprendre a fer ceràmica per fer-me jo mateixa la vaixella de casa meva: allà va començar tot, amb una artesana cordobesa que me’n va ensenyar”, explica.

Cap a Catalunya
Acabada la carrera universitària, Paula Gertel, amb un amic i una motxilla, va viatjar per Europa durant durant tot un any, però el viatge de veritat el va fer cap a Barcelona una vegada va tornar a l’Argentina. “Viatjant per Europa havia conegut per casualitat l’amiga d’una companya meva de Córdoba i va ser ella la que em va proposar de venir a Barcelona, perquè jo volia anar a Israel. Vam arribar amb una maleta i poca cosa més, amb vint-i-quatre anys” diu enriolada. Ja a Catalunya, va començar a treballar de dissenyadora gràfica.

Sempre la ceràmica
Però a Barcelona també va continuar amb la seva fal·lera per la ceràmica i per la cuina tot i que, aleshores, “no volia ser ceramista perquè ho trobava com un lloc molt sagrat i molt meu, no el volia corrompre i per això em vaig dedicar a la cuina” afirma. Així, va començar a treballar al restaurant macrobiòtic Miquetes Màgiques, de Barcelona. L’any 2002, però, va rebre l’herència en vida dels seus avis –un dels quals, el metge Samuel Taleisnik, havia estat candidat a Premi Nobel– amb la condició que només podia utilitzar els diners “per qüestions que anessin íntimament lligades amb el meu futur”, diu. Tot això va coincidir amb un moment en què va conèixer una noia xilena que li va proposar de muntar un taller de ceràmica al mític edifici Freixas de l'Hospitalet de Llobregat i, ara sí, amb aquells diners “vaig comprar el torn, el forn i una laminadora, vaig deixar definitivament el disseny gràfic i em vaig proposar ser artesana”.
Durat els anys següents va combinar la ceràmica amb la feina de cuinera, i justament “una família de l’escola a on treballava i que tenia un restaurant a Calella de Palafrugell, La Blava, em va encarregar unes peces i, quan van venir al taller i van veure tot el que feia, els va agradar molt”. De fet, durant aquests anys ja havia començat a col·laborar fent plats per als llibres de la fotògrafa Becky Lawton, “ella em deia la recepta que volia fotografiar i jo li feia els plats que hi anessin bé”, explica. Però van ser els responsables del restaurant de Calella que, entusiasmats amb l’obra de Paula Gertel, li van presentar Silvia Pardo, d’Acme Hosteleria, una empresa molt exclusiva, distribuïdora de vaixella per a restaurants d’alta gastronomia.
Ja associada amb Cameron Fraser, a qui havia conegut a l’edifici Freixas i amb qui compartien taller al Poblenou, li va arribar una comanda gran del restaurant Tatami Room i li va demanar ajuda. “Jo tallava a mà, peça per peça, i en Cameron, que no para mai de pensar, va fer uns talladors de fusta i llautó, com els de fer galetes, però per a plats, i així la cosa va anar molt més ràpida. Va ser el primer pas de l’era tecnologia Cam. Més tard se li va ocórrer omplir de fang una vella màquina per elaborar xoriço que va trobar als Encants, per premsar-lo i crear peces extraordinàries, o els gravats en ceràmica i tants altres invents”, explica, vehement. Durant la pandèmia l’experimentació entre tots dos va donar uns resultats sorprenents i “una vegada acabada, quan van obrir els restaurants, vam presentar a Acme les peces i allò va ser una bogeria, allà comença l’ascensió”. Els van començar a arribar comandes des d'alguns dels millors restaurants del món: des dels hotels Ritz de Nova York i Los Ángeles, a Disfrutar, DiverXO, Aürt, Els Tinars, Can Jubany, Alapar, Mediamanga, Smaak (Japó), El Celler de Can Roca, etc.
Aquest èxit mundial no esquitxa la visió de la vida de la Paula, que aviat farà deu anys va arrelar –“i on soc molt feliç”, diu– a Santa Eulàlia de Ronçana tot buscant un institut on treballessin per projectes per a la seva filla. Així, considera que “a vegades la simplicitat i la imperfecció generen bellesa i honestedat no disfressada de res”. Art essencial.