La Dolors ha citat Vallesos al bar Mono, just davant de l’emblemàtic Monestir de Sant Cugat. Quan arribem, ens topem amb la seva filla, la Martina. “Tornaràs bé?”, li pregunta abans de marxar. De seguida detectem que la nostra entrevistada és una persona popular i estimada per la gent, perquè al cap d’una estona, un periodista també s’acosta a saludar-nos. “A totes les entrevistes que li fan només parlen de la seva trajectòria al món del teatre i de la seva cosina la Vilarasau!”, ens etziba. “Ella ha estat molt més que teatre!”. I és cert. Dolors Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1952), és una dramaturga i directora escènica que ha dirigit més d’un centenar d’espectacles però també una entusiasta de les humanitats i una gran impulsora del món cultural des de tots els seus vessants.

Saber on trepitges
La vida l’ha portat a dedicar-se a molts projectes vinculats a la seva ciutat natal, però la Dolors no es defineix precisament com una persona localista, la seva mirada és àmplia i diversa. Tanmateix considera que exer cir la seva professió des d’allò que coneix, és més coherent i honest amb qui ella és. Com a dramaturga i directora li agrada barrejar diferents llenguatges artístics i és una gran defensora de la literatura universal portada a les biblioteques, places i als carrers, on ha presentat textos de Shakespeare, Molière o Espriu, aportant qualitat i professionalitat als espectacles poètics i al sovint menystingut teatre local i popular. “És un prejudici pensar que perquè ho fas al carrer la gent no ho entendrà. La gent no és tonta”, afirma. “Moltes vegades la gent no va al teatre perquè té por als Temples de la Cultura. No va als museus i als teatres nacionals, perquè encara no els ha descobert”.
Justament, la Dolors és una de les directores catalanes que més espectacles fora d’un teatre convencional ha dirigit. Com la Sala Capitular del Monestir, que des de fa vint-i-cinc anys acull Pedra i Sang, el projecte que porta el seu nom i que s’ha convertit en una tradició vallesana. Escoltant-la pensem en l’agenda escènica catalana, fortament barcelonina i amb projectes que duren un màxim de tres setmanes en cartellera. Portar produccions pròpies dels municipis als espais públics i patrimonials i fer-los perdurar, implica, aleshores, anar contracorrent. També pensem en el pa norama de la majoria de ciutats catalanes, cada vegada més gentrificades, amb el teixit associatiu debilitat i el comerç local engolit per la globalització. A Sant Cugat, per exem ple, la meitat dels nous lloguers d’aquest any han estat a estrangers expats. Recuperar els carrers i les places i establir espais de trobada culturals en català amb els veïns i veïnes esdevé un acte de resistència.

Saber-se present
Precisament, som en una franquícia amb parquet clar, figures de micos penjats a les làmpades i llums de neó ataronjades. Sona Vivir mi vida, de Marc Anthony, una cançó del 2013, i a la taula de darrere xerren en anglès. Però encara ens sorprèn més quan la Dolors explica que som dins del que havia estat la taverna mítica on, entre els anys 60 i 70, estudiants, periodistes, poetes i músics es trobaven per fer-la petar. Un espai que ella i tota una generació de joves freqüentaven en un moment en què els cafès, les sales de concerts i els teatres de Catalunya eren llocs de dinamització cultural carregats d’una energia transformadora.
La Dolors s’explica amb calma però amb passió. Tot i el seu bagatge cultural, no és pretensiosa, no utilitza grans paraules. Té clar el que diu, el que vol, el que pensa. Recorda la seva infantesa amb tendresa, però tampoc la romantitza. Al revés, n’és crítica. “Jo crec que aquell Sant Cugat era un poble gris, molt gris i tancat”. Malgrat això, la seva adolescència va coincidir amb un nou context social i polític i amb una oportunitat inesperada. Amb quinze anys, va començar a col·laborar amb Santiago Escamilla a Ràdio Barcelona, fent guions de teatre infantil. “Allò era un bullici! Vaig veure la gent de la Nova Cançó, el Tete Montoliu, el Llach, la Guillermina Motta...Tot tenia color, tot era atractiu. De cop i volta l’escola de monges ja no em semblava gens interessant!”. Aleshores va iniciar els seus estudis d’interpretació i direcció a l’Institut del Teatre de Barcelona, i als dinou anys ja ho combinava amb els seus primers espectacles com a intèrpret i directora amb l’Agrupació Maragall. A partir d’aquí, la inquietud humanística i els projectes creatius es van convertir en una realitat que l’acompanyaria per sempre.
Per la seva tasca ha rebut diverses distincions, com el recent guardó Premi Extraordinari Sant Cugat a tota una trajectòria. “Que em donin un premi m’ha permès fixar-me en el que he fet. Soc una conseqüència d’allò. Però a mi el que m’importa és el present i el que passarà amb les meves netes si els estem deixant aquest planeta que és una punyetera merda”, sentencia. “Ara es promociona molt l’esport, la ciència i les dones que hi participen. Però què està passant amb les humanitats? On ha quedat aquesta Europa humanista que havíem projectat?”. Marxem de la nostra trobada convençuts que, en un món cada vegada més capitalista on triomfa la filosofia de l’utilitarisme, figures com la Dolors, que promouen la cultura amb persistència i des de la proximitat, són imprescindibles.