Consum de la natura
L’opulència és filla del consum. Els països primerencs en prosperitat també ho són en la constatació de les conseqüències que comporta el consum excessiu. Excessiu ho és quan, més enllà de perjudicar la pròpia salut, empra més materials i energia dels realment disponibles per a satisfer a tothom i de forma continuada. I la paradoxa: aquelles conseqüències solen ser pitjors per a poblacions llunyanes i que no han gaudit de l’abundància. El canvi climàtic n’és un exemple.
Mentre als Estats Units, a l’any 1962 la biòloga marina Rachel Carson descrivia, a Primavera silenciosa, la pèrdua de biodiversitat derivada de la industrialització bruta i galopant, a Catalunya començava aquesta i s’iniciava el creixement exponencial del Producte Interior Brut (PIB). Aquest, aleshores, encara representava l’increment de la prosperitat de la població. La gens d’aquells temps semblava obviar les escumes que baixaven pels rius, com el Besòs, la destrucció forestal i l’incipient aniquilació del sector primari productor d’aliments. Aquest creixement ja era criticat per Ernst F. Schumacher el 1973 a Small is beatiful, en el primer panegíric socioambiental d’àmplia distribució i on conceptualitzava l’educació com al principal recurs de la Humanitat. Fins i tot Robert Kennedy va rebutjar el PIB com a indicador del desenvolupament humà durant la campanya electoral del 1968, en el decurs de la qual fou assassinat.
Mentre William Clark, James Lovelock i altres científics ja pronosticaven a la dècada del 1980 el canvi climàtic pràcticament com avui el coneixem, a Catalunya els pocs ecologistes que hi havia eren presos com a visionaris i idealistes inútils.
Així, doncs, la dècada del 1970 va ser la de la consolidació de la destrucció exponencial del medi. A Catalunya i, específicament, al Vallès. Indústries ger minades desordenadament per totes les planes al·luvials vallesanes; incendis amb reincidència als boscos muntanyencs; urbanitzacions esteses en taca d’oli a la plana i, grimpadores, a les muntanyes; rius convertits en clavegueres als seus cursos mitjos i baixos... Aquests desoris van succeir –succeeixen– en diferents onades, vinculades a la disponibilitat de recursos econòmics i a les necessitats inversores del capital. Les noves vies de comunicació van hipotecar –i encara comprometen– sòls i territoris sensibles i van activar-ne la colonització: AP7, C-33, C-17, 4rt cinturó i tota la teranyina viària de gruix.

“La dècada del 1970 va ser la de la consolidació de la destrucció exponencial del medi”

Defensa de la natura
Però a la dècada dels setanta les alarmes ja sonaven. I els primers moviments de reacció es van activar. El risc de destrucció del veïnat rural de Gallecs (Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Montcada i Reixac, Lliçà de Vall i Parets del Vallès) per convertir-lo en una ciutat de més de 100.000 habitants van generar la reacció del 1977. Alguns pagesos es van negar a marxar i joves actius dels voltants van ocupar els masos buits. Tot plegat per mantenir-los vius i defensar la ruralitat del territori.
Eren els temps de les primeres oposicions, minses, a l’urbanisme matusser que es practicava en un territori expressament desendreçat. Els temps de l’oposició, tímida, vers l’expansió de l’asfalt i la totxana pels vessants de Sant Llorenç del Munt, del Farell, de la Conreria, del Corredor i de totes les serralades vallesanes.
Eren temps en què alguns científics naturalistes preocupats posaven el coneixement al servei de la mobilització ciutadana. El 1976 la Institució Catalana d’Història Natural va publicar Natura ús o abús, la primera gran auditoria dels sistemes naturals dels Països Catalans, amb la contribució de 84 investigadors, coordinada per Ramon Folch i Guillén. Aquell any es va fundar DEPANA (Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural), el primer grup ecologista d’àmbit català. La seva vocalia d’extensió comarcal va ser dinamitzada pel naturalista celoní Martí Boada. En ella van enfortir vincles diversos grups vallesans, com la secció Natura de la Unió Excursionista de Sabadell i el Grup del Corredor, amb col·lectius d’altres comarques, com el Maresme i el Baix Camp. Una de les fites d’aquest grup va ser dissenyar la que seria una de les primeres formacions ambientals de mestres. En Martí Boada, mentor de naturalistes i educadors, va esdevenir ben aviat referent en educació ambiental a la seva comarca, a tot el país i més enllà.
A l’àmbit institucional, ja des de la dècada anterior alguns tècnics visionaris van orientar la política de la Diputació de Barcelona vers la preservació d’espais naturals. Aquesta administració cobriria durant força temps el dèficit d’ordenació del territori del país. Si més no en algunes zones concretes. El Servei de Parcs d’aquesta diputació va establir el primers plans especials de protecció al Vallès: el 1972 al Parc de Sant Llorenç del Munt i el 1977 al Parc del Montseny. Era encara una política –com l’actual– d’illes protegides en mig d’un territori –aleshores– desgavellat.
La consciència democràtica de país, en un estat que encara no la tenia, va ser el brou adient perquè es convoqués el Congrés de Cultura Catalana entre els anys 1976 i 1977. Una experiència extraordinària que no s’ha vist repetida amb aquella magnitud. Estava estructurat en àmbits temàtics. L’ambiental va ser la Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural, coordinada per Ramon Folch. Convocats per ella, hi col·laboraren una munió de grups d’estudiosos i defensors dels seus territoris escampats per tot el país. Trenta-nou persones vam signar el comunicat final de continuació de la campanya. La Fundació Roca i Galès esdevingué la secretaria tècnica de l’herència de recursos i voluntaris de la Campanya. La cloenda d’aquesta campanya, a Olot, fou el germen del moviment ecologista al país i ben aviat es diferenciarien grups amb dues vocacions paral·leles i complementàries: la netament activista defensora del medi i del territori i la pedagògica.

“Els canvis d’estil de vida han vingut motivats per la pretensió de millorar-ne la qualitat ”

Pedagogia de la natura
Inspirats per aquesta onada ambientalista, a la segona meitat dels ’70, el Vallès va ser pioner en educació ambiental a l’època. El primer itinerari de natura de l’Estat espanyol va ser el de Santiga (Jaume Terrades i Marina Mir, Barberà del Vallès, 1975) . La primera escola de natura de l’estat, la de Can Lleonart (Diputació de Barcelona, Sta. Fe del Montseny, 1977). Aquestes comarques també foren precursores de la interpretació de la natura: Itinerari de Bosc de Can Deu (Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1976), “campament ecològic” a Fontmartina (Marina Mir, 1978), Itineraris de natura i història de Castellar i La Mola (Secció Excursionista de l’Ateneu de Castellar del Vallès, 1979).
Fora del Vallès, els precoços van ser el Taller de Natura (Badalona, 1976) i l’escola de Natura Angeleta Ferrer-Can Miravitges (Badalona, 1979). També els itineraris del Xot (Servei de Colònies de Vacances, Viladrau, 1976), de l’Escola dels Estanys-Grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà (1977), del torrent de la Font del Rector-les Fatjones (St. Just Desvern, 1977), de la casa de colònies La Sala (La Pobla de Lillet, 1978 i de l’Estany de la Ricarda (El Prat de Llobregat, 1979), entre d’altres.
A la dècada dels 80, al Vallès es van crear un bon nombre de centres d’educació ambiental que consolidaven la primera arrencada de l’educació ambiental al país: Granja Escola Cal Batlle del Montnegre (Sant Celoni, 1980), Escola de Natura de Torrebonica (La Caixa, Terrassa, 1980), Taller de Natura de la Vall d’Horta (Sant Llorenç Savall), Granja-escola Can Girona (Ajuntament de Barcelona, Martorelles, 1982), Escoles de Natura El Polell i La Traüna (Diputació de Barcelona, Montseny, 1983), Escola de Natura del Corredor (Llinars del Vallès-Dosrius, 1984), La Farga, Aula del Montseny (Mosqueroles, 1986), La Tela-Museu de CCNN de Granollers (1987), Escola de Natura de Can Pons (Campins, 1987), Escola de Natura de Can Mateuet (Cànoves). També el primer centre d’interpretació ambiental a Coll d’Estenalles (Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, 1983).
Les primeres experiències que van nodrir els primers equips d’educadors del Corredor i de La Tela van ser els Camps de Treball de Natura finançats per la Generalitat de Catalunya respectivament al Corredor (1981-86) i a Fontmartina (Montseny, 1983-84). I una munió d’itineraris de Natura, com els de Can Girona a Martorelles, de can Miloca al Corredor, de la Font Freda a Sant Llorenç del Munt, de La Roca del Vallès, de Sant Celoni, geològic al Figaró, geogràfic al Montseny i dels rius Ripoll i Tordera.
Amb incidència a la comarca, van marcar escola inicialment una bona colla de naturalistes i pedagogs: Marina Mir, Jaume Terrades, Narcís Prat, Martí Boada, Teresa Franquesa, Manel Cervera, Josep Mª Panareda, Konrad Amman, Lluís del Carmen, Àngel Arisó. De seguida s’hi van afegir Albert Perez-Bastardes, Feliu Madaula, Jordi Miralles, Joan Borrell, Maribel Marín, Toni Arrizabalaga, Èlia Montagud, Juli Pujade, Glòria Arribas, Gemma Conesa, Alfons Raspall, Marc Isbert, Joan Manel Riera, Maria Rieradevall, Nídia Figueres. Per lliure o adscrits a institucions diverses com el Centre d’Estudis i Documentació del Baix Montseny, la Diputació de Barcelona, les Universitats Central i Autònoma de Barcelona, la Fundació Roca i Galès.
Tots van formar part de la generació inicial de l’educació ambiental que al darrer quart del segle XX van reprendre el camí obert al primer quart per Francesc Ferrer i Guàrdia, Rosa Sensat i Angeleta Ferrer, entre d’altres pedagogs.
Entre el 1980 i el 1984 es van dur a terme rellevants trobades d’aquests pioners vallesans amb d’altres d’arreu de país per compartir idees, experiències i activitats. Algunes d’aquestes reunions van ser al Vallès: a Santa Fe del Montseny, Can Deu de Sabadell i Coll d’Estenalles de Sant Llorenç del Munt. Van servir per traçar les línies mestres de futur del que es consolidaria de seguida com la Societat Catalana d’Educació Ambiental, fundada al 1985.
Des d’aleshores ençà, nous i diversos equips, des de la independència o des de les administracions, on s’hi han afegit i treballen per formar en valors ambientals i capacitar les persones vers l’educació ambiental: APREN (El Figaró), ADEMC (Montseny), Can Clarens (Vallgorguina), La Granja (Sta. Maria de Palautordera), La Traüna (Montseny), La Rectoria de Vallcàrquera (El Figaró), Consorci per a la gestió dels residus del Vallès Oriental, Consorci Besós-Tordera, Escola de Natura de Parets, Associació Agroecològica de Gallecs, Defensa de Rèptils i Amfibis de Gallecs, Aula i Natura (Palau-Solità i Plegamans), Creadoras de Bosques (Sta. Eulàlia de Ronçana), Ripollet Natura, Urbanins (Sabadell), ADENC (Sabadell), Entorn XXI (Sabadell), Monatur (Sabadell) MEL (Terrassa), Siboc (Terrassa), Arqueolític (Terrassa), IntiamRuai (Rubí), Sant Quirze del Vallès Natura, Educambient (Sant Cugat), Can Coll (Cerdanyola del Vallès) (6). Alguns equipaments han endegat experiències monogràfiques singulars, com el Cim d’Àligues (Sant Feliu de Codines) o el Jardí de les Olors (Riells del Fai). També una bona colla de cases de colònies i d’explotacions agro-ramaderes han ofert, de forma complementària a la seva tasca habitual, activitats d’educació ambiental.

Pedagogia de la sostenibilitat
Sempre la humanitat ha practicat l’educació ambiental. Per transmetre de generació en generació els valors i els coneixements necessaris per adequar la relació de les persones amb el medi. Per facilitar-los l’adaptació a les circumstàncies ambientals vers la millor vida possible. Per viure sense fer mal i sense prendre’l. Per aprofitar els recursos disponibles, de forma eficaç, eficient i sense malbaratar-los. D’una manera sostenible, segons l’expressió consolidada en els darrers 30 anys. Els procediments per practicar aquesta educació han variat, com ho han fet els estils de vida al llarg del temps. Fins a temps recents, l’aprenentatge era una conseqüència de l’experiència compartida entre l’educant i l’educador. L’aprenent i el mestre. El mestre no com a docent, sinó com a expert practicant d’una professió, art o disciplina. D’una manera de fer. Els cants dels ocells, l’aprofitament de les plantes silvestres, l’ús de les eines, els procediments de conreu, les tècniques de manufactura, les de conservació d’aliments, entre molts altres, eren continguts d’educació ambiental. Com ho eren un vocabulari i una sintaxi rics i específics, per anomenar tot aquell coneixement aplicable, aplicat i útil, habitualment pregon. Però sobretot ho eren un conjunt de valors que es traduïen en actituds que, al seu torn, es manifestaven en comportaments adients. Valors com la solidaritat, l’equitat, la sobrietat, la moderació, el respecte pels éssers vivents, per les coses i pels bens immaterials. Els continguts encara hi són, modificats per la multiplicitat de tècniques, usos i costums, però amb uns procediments didàctics diferents, en un context diferent. Actualment les situacions d’aprenentatge gairebé han de ser dissenyades per pedagogs. Antigament venien donades pel propi estil de vida.
Els canvis d’estil de vida han vingut motivats per la pretensió de millorar-ne la qualitat. Certament, la supervivència de les persones s’ha vist molt incrementada –particularment al món occidental–, amb les millores d’alimentació, els hàbits higiènics i l’atenció sanitària. I el benestar també. Mitjançant la facilitació de recursos disponibles, la rapidesa de les comunicacions, l’accés a l’aigua potable, l’increment del coneixement, les condicions de treball, les pensions per als que ja no treballen o no poden fer-ho. Però, més enllà que una part molt important de la població mundial no ha gaudit d’aquests privilegis derivats del lloc de naixement, els que sí que els han gaudit els estan començant a perdre en els darrers anys. Algunes malalties tornen i arriben de noves, el proveïment d’aigua comença a trontollar amb les sequeres creixents, les llistes d’espera mèdiques i d’altres beneficis socials comencen a eternitzar-se, la proporció de pobres i desnonats al nord global recreix ràpidament, el risc de migració s’acosta també per a aquests. Bàsicament dues són les causes secundàries: el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat. Derivades ambdues de dues causes primàries: la hiperactivitat industrial per alimentar la producció de manufactures i aliments i la mobilitat desmesurada. I la motivació prèvia d’aquestes: l’acumulació de capital i de recursos en unes poques mans. Les persones que amb les mans en embosta recullen els interessos són les que prenen les decisions les beneficien a elles i perjudiquen i al gruix de la població mundial del present i del futur.