A les sis del matí, el metro del Vallès va atapeït. Tothom va endormiscat. Només els sotracs i grinyols de les rodes remoregen l’ambient. El Lluís va dret. Porta unes vambes de caminar, un anorac, uns pantalons i una motxilla, tot senzill. Si bé fa cara d’avi de setanta anys i pot reclamar un seient dels reservats, no el satisfà usar-los. Millor que l’aprofitin els que van a treballar. És allà per gust, els altres per obligació i, què carai!, pot estar-se’n. Sovint hi veu gent jove asseguda que s’aixequen per deixar-los als qui ho necessiten.
Cada dimecres agafa els catalans. Té l’estació de Rubí a deu minuts a peu. Poques vegades preveu on farà cap. Primer, sorteja si una o dues zones, després en quin sentit, cap a Terrassa o Barcelona i, un cop dalt del tren, decideix el destí. Des de l’estació triada, cercant camins sense asfalt, fa una excursió a peu fins a una altra estació on tornarà a agafar el ferrocarril que el torni al poble. Avui no pot improvisar, ha quedat amb el Pere, el seu germà, que hi anirà en cotxe. Han decidit trobar-se al Baixador de Vallvidrera.
Quan arriba encara és de nit. S’acosta a l’aparcament i cerca el BMW vermell, elèctric, que no contamina. No ha de voltar gaire, el so dels baixos a tot volum d’una música no identificable l’orienta. El Pere li fa llums, baixa la finestra, la música s’amplifica i s’escampa per tot arreu.
–Baixa això– crida el Lluís, gesticulant amb les mans.
–Tu no saps el que és bona música i un bon equip– l’increpa el Pere que tanca l’aparell reproductor i surt del cotxe. El Lluís se’l mira. El seu germà du botes de muntanya de color groc; anorac prim verd viu, dels que no deixen passar ni el fred ni la pluja; una motxilla de color vermell i pantalons blaus, de marca. No se’n pot estar:
–Vas a l’última moda, conjuntat i elegant.
–No em donis la tabarra, que ja ho fa la meva dona. Sempre vaig amb el millor, tot és material tècnic. Guaita! Toca, toca– li etziba tot agafant la mà del Lluís per posar-la sobre l’anorac de color verd– Ah!, i val una pasta.
Son germà no li fa cas i comença a caminar.
–Afanyem-nos, que el sol no s’espera.
–A sobre amb presses. No deus voler pas pujar a Can Pasqual corrent?
–Si agafem un bon pas, no caldrà.
Amb els frontals encesos, passen per davant de la mina Grott, pel pantà de Vallvidrera i pugen per un corriol en direcció cap al turó. Can Pasqual és el tercer més alt de Collserola. Pel Lluís és un lloc simbòlic. A un costat el Barcelonès, el Baix Llobregat i el mar de teló de fons, a l’altre, el Vallès, preàmbul de Montserrat, Sant Llorenç i el Montseny.
–El barri marítim del Vallès– crida el Pere, quan ja veu els llums de Barcelona i el mar s’intueix. El Lluís no li fa cas. Encara no han arribat al punt més alt, però ja són a la carena. Les alzines han crescut molt i no deixen veure les dues bandes alhora. Quan arriben al turó de Can Pasqual veuen el dipòsit d’aigua i el punt geodèsic. És un indret històric, el 1792 hi mesurava angles el científic francès Pierre Méchain per deduir la mida del meridià de París. D’aquí va sortir la mida del metre. Llavors, ben segur, no hi havia tants arbres i es veien Montjuïc i Montserrat alhora. Es desplacen fins a un clar del bosc, un mirador. Es veu Barcelona i el mar.
El Lluís ve a gaudir del que, encara que surt cada dia, és un moment màgic. Primer es fa una mica clar, la llum. De seguida un punt entre vermell i daurat treu el cap per sobre el mar. Entre petits núvols i la lleu boirina, neixen varietat de reflexos de colors. Cada lapse de temps, canvien. Es fa més gran i lluminós, creix envoltat d’espurnes blanques i dibuixos que, com d’una aquarel·la viva, es va convertint en una bola immensa fins que enlluerna. El Lluís acluca els ulls. Mai ha calculat el temps que s’hi està, poden ser segons, minuts, llargs minuts.
–Sembles un babau– la veu del Pere l’allunya de la imatge– Com si li endevinés el pensament, afegeix:
–Si tant t’agrada, fes fotografies. Després les pots mirar i ensenyar tantes vegades com vulguis.
–No és el mateix...– respon.
–Si tinguessis un iPhone com aquest –diu tot ensenyant-li el telèfon– podries fer floritures, però, ah no!, el senyor encara va amb tam-tam.
El Lluís ni el mira i emprèn camí avall. Arriben a Can Calopa de Dalt. Està tancat i li demanen a una noia si els deixa entrar a l’espai exterior per esmorzar. Saben que només serveixen àpats de dijous a diumenge. Ho han previst, porten uns entrepans de casa. La noia és molt amable i, a més de deixar-los seure a la terrassa, obre la botiga. El Lluís compra una ampolla d’oli i explica que allà s’hi desenvolupa un projecte d’integració social per persones amb discapacitats. Des de la terrassa elevada, es veuen tots els camps de cultiu, vinyes, oliveres, fruiters, i, al fons, les ciutats del Vallès, Sant Cugat, Sabadell, Terrassa... A l’estiu, sopar-hi és molt agradable.
Reprenen el camí. Passen pel torrent de les Tres Serres i pel costat de la font del Bon Pastor que avui raja. Les pluges han fet bona feina. Per travessar, s’han de mullar els peus. El lloc s’ho val. Per fi arriben al gorg de Can Bosquets, a la riera de Vallvidrera. El salt d’aigua va d’ample a ample. El Pere es fa un tip de fer fotografies. El Lluís, des d’un punt elevat, mira i escolta la barreja del soroll del salt i dels ocells. No hi entén gens, però li agraden. Els tons, a vegades estridents i d’altres suaus, el porten la memòria de la infantesa.
–Quant ens queda per arribar al cotxe?– el Pere el torna a treure de la seva abstracció.
–Per arribar a l’estació de La Floresta, mitja hora, i des d’allà, amb el tren, fins al baixador de Vallvidrera, cinc minuts més.
–Què m’està dient? Que no tornem d’on hem sortit i he d’agafar el transport públic per anar-hi? M’has ensarronat. Saps que tinc al·lèrgia a enfilar-me en aquests trastos que porten gent de tota mena i com un ramat. Torno a peu.
–Doncs a mi m’agrada, pitjor estan a Rodalies i, si anem com a ramats, és perquè manaires com tu no heu fet la feina.
Els dos germans se separen sense saludar-se. Sempre acaben així. El Lluís va fins a La Floresta. Cada nou minuts passa un tren que el portarà fins a Rubí. El Pere camina fins a la carretera de Vallvidrera i, a peu, arribarà on té el seu BMW.