La Clàudia Fité estudiava violí al Conservatori de Sabadell, però als divuit anys es va adonar que el que realment l’apassionava era tocar el violí d’una altra manera. No com a intèrpret, sinó com a lutier, és a dir, com a artesana d’instruments de corda. I ara, amb trenta-un anys, pot afirmar que es dedica plenament a la seva passió i que en pot viure. Actualment, treballa en un taller especialitzat a Barcelona al matí i, havent dinat, obre les portes d’un obrador propi situat al centre històric de la seva ciutat.
“Això que pugui sonar tan bé un tros de fusta és apassionant! Encara ara penso que és una mena de misteri… Per fer un instrument nou, pots agafar el model d’un tipus concret –com un stradivari o un guarneri, per exemple–, tenir a punt la fusta adequada i els materials necessaris, com també les eines pertinents. S’ha de serrar, fer servir el formó, passar el ribot, empunyar la gúbia –tot això amb les eines ben esmolades–, envernissar la fusta... Amb dos o tres mesos pots tenir un nou instrument del tot acabat i a punt per afinar i per tocar”, explica amb entusiasme. D’altra banda, convé dominar el vocabulari relacionat amb els instruments i amb les eines. “Com que he estudiat aquest ofici en castellà i en anglès, però treballo en català, tinc un garbuix de paraules... Sort que m’agraden les llengües i me’n surto prou bé”, constata.

Estudiant a Bilbao i Anglaterra
Nascuda a Sabadell l’any 1994, la Clàudia va començar a tocar el violí de ben petita al Centre d’Estudis Musicals Especialitzats (CEME) i va continuar seguint alguns cursos de Grau Mitjà al Conservatori de Sabadell. Va dedicar el treball de recerca del batxillerat artístic al violí i als violinistes. “Així, vaig anar a parar al taller del lutier Lluís Clapers, a qui ja havia comprat un violí. I allà mateix, envoltada d’eines vàries i d’instruments a mig construir, vaig pensar que era molt bonic, això de convertir un tros de fusta en un instrument per fer uns sons tan bonics. En aquell moment vaig notar un clic i em vaig adonar que m’il·lusionava deixar d’interpretar peces per tocar el violí d’aquesta altra manera”, assegura.
L’any 2012 es va desplaçar a Bilbao, on durant tres anys va estudiar a l’Escola de Luteria del País Basc (BELE). I encara es va formar al llarg tres anys més a la Newark School of Violin Making (NSVM), un centre anglès que només admet vint alumnes per curs i on es va graduar el 2018. Allà es va relacionar amb joves europeus i de més enllà que tenien una vocació comuna. “Jo no volia que l’etapa d’estudis s’acabés, perquè amb els companys de classe hi havia molta companyonia i vam crear un ambient fantàstic”, fa. Després, no tots els que estudiaven s’hi han acabat dedicant, però ella sí. I l’any 2021 va poder obrir un càlid espai en planta baixa a peu de carrer, on té el taller. El primer que es veu és el banc de fuster –damunt unes rajoles hidràuliques– i les eines de treball. Més enllà, té una saleta per rebre-hi els clients i, finalment, una cambra de raigs ultraviolats per assecar la fusta i el vernís.

Artesanal, solitari i gratificant
“En aquest taller hi passo moltes hores sola, però hi estic molt bé: poso música, treballo tan relaxada com puc i sento passar gent pel carrer, que em distreu quan cal. De vegades entra algú i pregunta com es fa un violí; l’hi explico i és com si li obrissis un món, perquè generalment et diuen que no havien pensat mai que per fer un instrument nou calgués tallar la fusta a mida, peça per peça, treure-li gruixos, polir-la, envernissar-la, collar-hi el mànec, fixar-hi les cordes…”, raona. I afegeix que quan veu que un client està content amb la feina que ella ha fet se sent molt feliç. Ara bé, la Clàudia té també una vocació didàctica. No en va ha dut a terme tallers per ensenyar els rudiments de l’art de la lutieria a adults.
Si li preguntem quin és el seu somni, respon: “Voldria continuar amb aquesta feina, perquè m’agrada molt, és artesania pura. A la llarga, potser podré tenir alguna màquina que m’ajudi, però ara per ara la faig tota només amb les mans. Ah, i potser també voldria dedicar més temps a la creació d’instruments, perquè quan comences la feina és principalment d’arreglar-ne”. Però veient-la treballar i expressar-se, amb la vitalitat i el convenciment amb què ho fa, ja s’entreveu que la Clàudia farà una llarga carrera com a lutier.
De fusta no li’n falta!