Al Parlament de Catalunya no hi havia parlat mai cap dona. La primera que ho va fer va ser la Dolors Calvet i Puig (Sabadell, 1950), en la primera legislatura després de la dictadura franquista, l’any 1980. Era una de les vuit diputades d’entre els 135 electes de la cambra. “No recordo de què vaig parlar la primera vegada, però sé que el president Heribert Barrera se’m va adreçar dient-me senyoreta i jo li vaig fer notar que als par lamentaris no els tractava de senyorets, encara que fossin solters com jo... Ell ho va entendre, se’m va excusar i ja no m’ho va tornar a dir mai més”, explica enriolada.
Llavors la seu del Parlament feia molts anys que estava tancada. “Quan hi vam entrar com a diputats, no hi havia res: ni despatxos, ni sales de reunions, ni bar…, sort que l’havíem fet servir per aprovar-hi l’Estatut i, per tant, ja havíem tret la pols a l’edifici”, recorda qui també va ser l’única integrant de la Comissió del Vint que va redactar l’Estatut de Sau. “El gran problema de l’Estatut era Tarradellas, que no deixava que ens reuníssim a Palau i constantment ens posava pals a les rodes. En el fons, no volia que s’aprovés, perquè així ell podia governar més temps…”, afirma.

Activista dia i nit
De jove, Calvet va anar a viure a l’Hospitalet de Llobregat per estar més a prop de la Universitat de Barcelona –on estudiava– i de la Politècnica –on feia d’administrativa al Gabinet del Rector. Allà es va acabar de convertir en activista social, política i feminista. Amb altra gent, van crear el comitè local del PSUC, van fundar la seu local de l’Assemblea de Catalunya, van impulsar la creació de vuit associacions de veïns… “Era un moment de molta efervescència, tot això no tenia cap mèrit, no era jo sola”, diu amb humilitat aquesta dona discreta, afable, silenciosa però valenta i determinada. Quan ara parla en públic engega el somriure dels que l’escolten, de les anècdotes que arriba a relatar.
L’any 1974, van revitalitzar l’Associació de Dones Universitàries, de la qual va ser secretària i que ben aviat va tenir més de 200 sòcies. Explica: “Dia sí, dia també, feia xerrades per tot Catalunya, bàsicament sobre feminisme. Tenia una sèrie d’amics i amigues que disposaven de cotxe i me’l deixaven. En feies una en un poble i després et cridaven del poble del costat. En acabat, et convidaven a sopar. De cobrar, no cobraves, però eren molt amables. I l’endemà, a les 8 del matí, a treballar…, com si res no hagués passat”, recorda. Aquestes xerrades es van acabar convertint en les ponències que el 1976 va presentar a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona que van organitzar amb altres companyes i entitats.

Al Congrés de Diputats
Als anys 1970, Dolors Calvet formava part del Comitè Executiu del PSUC i del Comitè Central del PCE, per això li van demanar d’anar a la llista en les eleccions constituents del 1977. Hi va accedir amb la condició que la col·loquessin en un lloc que no sortís; però van tenir més vots dels previstos i ella va esdevenir una de les 21 dones –3 de catalanes– entre els 350 diputats d’aquella curta legislatura, que només tenia una missió: redactar una Constitució. “El 1977, tot estava per fer i tot era possible...! Al Congrés no hi havia res; ni cadires per seure, ni despatxos; només una sala de plens i un bar enorme, això que no falti...! La situació era molt precària i desorganitzada, però hi havia il·lusió”, explica. Sosté que “en aquell moment no hi havia llibertat, ni democràcia, ni regles de joc” i hi havia ”situacions estranyes” com quan, durant uns dies, el director general de Presons va demanar-los, a ella, un advocat i una advocada, si podien fer-se càrrec de la presó de la Trinitat. “Havien fet fora aquelles terribles dones de l’orde de les Cruzadas Evangélicas que gestionaven la presó, no hi havia funcionaris i com que jo havia anat a veure molts presos polítics i tenia un paper firmat pel ministre segons el qual podia entrar a qualsevol presó d’Espanya a l’hora que fos, dia o nit, em van encarregar aquestes gestions”, rememora.

Els mateixos drets que els homes
“Durant l’any i mig que vaig ser diputada, no hi ha haver ni un sol dia que no em demanessin el carnet a la porta del Congrés i em deien: “¡Identifíquese!”, recorda, tot posant en relleu que “era dona i jove i, per tant, invisible!, perquè no entenien que les dones poguéssim tenir els mateixos drets que els homes…”. També parla d’una foto en què es veuen les diputades Dolores Ibárruri, Dolors Calvet i Pilar Brabo entrant al Congrés i que a algun diari de Madrid ho va presentar com que “la Pasionaria havia entrat amb les seves secretàries”. Per això es va posar en el moviment feminista, “perquè la situació era decebedora, et venien ganes de fer coses per aconseguir tenir els mateixos drets. Era una qüestió de dignitat”, afirma combativa.
Una vegada, se’ls va espatllar un cotxe i ella i alguns companys es van posar a empènye’l. Llavors, José L. López Bulla li va dir que veient-la va entendre el feminisme: “la igualtat, a les bones i a les males, una actitud davant la vida”. Ella es continua rei vindicant com a feminista, tot i que diu que el moviment ha canviat: “si abans buscava la igualtat, ara persegueix la diferència, perquè homes i dones hem de tenir els mateixos drets, però som diferents, per exemple se sap que els medicaments només els provaven amb homes i ara, afortunadament, ja tenen clar que els han de testar també amb les dones”, explica.
Enguany fa cinquanta anys de la mort del dictador i s’ha publicat un llibre que analitza el paper de les primeres diputades en democràcia i el de les “mares de la Constitució” espanyola, les diputades que, com Calvet, també van contribuir silenciosament a fer-hi aportacions. Com qui empeny un cotxe en pana.