El Montseny (del llatí, monte signi, muntanya del senyal), per bona part de la gent del Vallès, sempre hi és. La seva actitud colossal ressegueix la quotidianitat del dia a dia amb una presència propera i sempre atenta, com un teló viu i ben concret que acompanya la vida de vallesans i vallesanes. Per això i pels seus valors patrimonials és una de les muntanyes més significatives del país.
De fet, des del naixement dels moviments excursionistes i naturalistes, el Montseny ha estat objecte d’atenció per com n’era de divers i inèdit el seu paisatge i per la riquesa natural que contenia. Així, l’interès per preservar aquest tou de qualitats que el feien un espai singular, i el convenciment que, a més, atresorava un patrimoni humà ric i divers, va centrar la seva atenció i l'any 1879 ja es va editar el que es considera que és la primera guia d'una muntanya catalana, Excursió a la muntanya de Montseny per un propietari de la vila de Breda, obra d’Artur Osona. Aquest excursionisme de caire científic, influït també per l’efervescència del moviment cultural de la Renaixença i del catalanisme, va ser el primer graó de l’impuls de protecció del massís que el mateix any 1879, en l’article “Excursió al Montseny”, feia dir a Antoni Massó, fundador de l'Associació Catalanista d’Excursions Científiques: “esforcem-nos en evitar la destrucció dels seus magnífics boscos, tan poètics com útils, tributem als arbres seculars la major veneració que també són monuments respectables, i cadascú en la seva esfera particular i tots plegats, procurem per llur conservació i augment, puix si aquests desaparegueren del tot, com per desgràcia semblem estar-ne amenaçats, fins arribaria a canviar la fesomia de la nostra terra”. Aquest crit d’alerta mediambientalista primerenc va tenir ressò en institucions universitàries i també en el breu però decidit impuls que hi va donar, l’any 1922, la Mancomunitat de Catalunya amb un primer intent per l’establiment d’un parc nacional al Montseny, que no va prosperar.

Protecció per decret
L’any 1928, i a través d’un decret llei, el govern de Miguel Primo de Rivera va aprovar la creació del Patronat de la Muntanya del Montseny “para fines de repoblación, sanitarios, de turismo, de fomento y de deportes”, amb una àrea de gestió que s’anomenava Alt Montseny i que abastava tota la part del massís situada pel damunt dels vuit-cents metres, i s’encarregava la gestió a la Diputació de Barcelona, tot i que hi havia espais que pertanyien a la província de Girona.
No cal explicar que la Guerra Civil i els anys posteriors no van comportar cap avenç pel que fa a augmentar la protecció del Montseny, però sí que cal remarcar que la preocupació de la ciutadania i, sobretot, dels especialistes es va anar refermant. Així, Antoni Jonch i Cuspinera i Salvador Llobet i Reverter, tots dos de Granollers, que s’havien iniciat conjuntament en l’excursionisme i en l’estudi del medi natural, van continuar aquell trajecte engegat per científics de renom durant la Mancomunitat i van seguir aportant estudis de gran importància com la monumental tesi doctoral El medio y la vida en el Montseny : estudio geográfico (publicada l’any 1947), de Salvador Llobet o El Montseny, Parque Natural (1953) d’Antoni Jonch. Tot i el moment de migradesa provocat per la perversa dictadura franquista i els seus efectes sobre les formes d’expressió popular i cultural, estudis científics com els de Llobet i Jonch, o els d’Oriol de Bolòs (amb la seva tesi doctoral sobre La vegetació del Montseny) van mantenir l’atenció pel massís. De fet, si abans del franquisme el Montseny havia estat objecte d’aproximacions de primeres figures literàries com Verdaguer, Sagarra, Caselles, Apel·les Mestres, Eugeni d'Ors, Rusiñol, Maragall i, sobretot, Jaume Bofill i Mates –amb el seu nom de ploma, Guerau de Liost– amb el poemari La muntanya d’ametistes, durant aquests decennis d’obscurantisme totalitari els treballs científics (com els esmentats o, també, els realitzats pels geòlegs Noel Llopis, Carmina Virgili i Jaume Almera, el meteoròleg Eduard Fontserè i Riba o el zoòleg Ignasi de Sagarra) es converteixen en divulgadors de la realitat del Montseny i, alhora, expressions de la necessitat de protecció del massís. El mateix Antoni Jonch, en aquest sentit reivindicatiu, afirma que “guiat per la mà de Salvador Llobet, vaig practicar ciència montsenyenca”.

Pla Especial de Protecció del Montseny
Josep Maria Panareda, doctor en Geografia i Història i gran especialista de l’estudi de Montseny, explica que a partir de la dècada dels anys seixanta del segle XX, “el Montseny es converteix en un indret preferent per part de la població de la conurbació de Barcelona, més enllà de l’excursionisme que segueix trobant-hi l’indret proper més interessant. Els caps de setmana s’omple de ciutadans que hi ascendeixen per passejar i dinar i, alhora, sorgeixen interessos per construir-hi residències secundàries pels caps de setmana i vacances”. En la mateixa línia, Joana Barber, que actualment és la cap del Servei de Gestió de Parcs Naturals a la Diputació de Barcelona i que des del 2004 al 2018 va ser la directora del Parc Natural del Montseny, explica que “els moments essencials que han dut al Montseny a esdevenir Parc Natural i reserva de la Biosfera van tenir lloc a finals dels anys seixanta i començament dels setanta quan la Diputació de Barcelona davant de la pressió urbanística de tota aquesta zona i davant dels estudis i també pressió del grups excursionistes i científics del moment va exercir les seves competències en matèria urbanística per protegir un seguit d’espais entre els què cal destacar el del Montseny”.
Panareda –que l’any 1978 havia publicat la seva tesi doctoral L’estructura i la dinàmica del paisatge actual al Montseny: els impactes humans sobre els sistemes naturals que, com afirma el científic ambiental i geògraf Martí Boada, esdevé “l'estudi de base per a l'ordenació i l'aplicació al massís del Pla Especial del Parc Natural”– explica que “el pas legal definitiu es realitzà el 1969, amb l’encàrrec a la Diputació de Barcelona, per part de la Comissió Provincial d’Urbanisme, de la realització dels estudis d’ordenació i delimitació dels parcs naturals provincials. I es donà prioritat als parcs del Montseny i Sant Llorenç del Munt. El Pla Especial del Parc del Montseny es va aprovar el 1977 pel que fa al territori de la província de Barcelona i el 1978 al de la província de Girona”.

“El Montseny és una muntanya viva i ha de continuar sent així”

Reserva de la Biofera i Parc Natural
“Un cop feta la protecció d’aquest espai mitjançant un Pla Especial de Protecció del Medi Físic, va ser relativament senzill poder justificar que el Montseny havia de ser una Reserva de la Biosfera”, explica Joana Barber. Efectivament, les característiques singulars del territori –tant les ecològiques com culturals– i les activitats econòmiques tradicionals que s’hi desenvolupaven, van propiciar que el 28 d’abril de 1978 la UNESCO declarés el Montseny com a Reserva de la Biosfera i, així, es va incorporar a la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera dins del programa “L’home i la biosfera” (Man and Biosphere - MAB), que té com a finalitat establir una base científica per millorar la relació entre els éssers humans i el medi ambient en un territori determinat.
Finalment, la Generalitat de Catalunya el va declarar el Parc Natural el 1987 d’acord amb la Llei 12/85 d’Espais Naturals de Catalunya, si bé l’àmbit del Parc Natural del Montseny descrit en el Pla Especial, que el regeix des de 2008, era més gran que l’àmbit de la Reserva de la Biosfera del 1978. Així, durant l’any 2014, després d’un procés participatiu i de consulta a tots els municipis que formen part de la Reserva, es va ampliar l’àmbit de la Reserva de la Biosfera del Montseny fins a 50.166 hectàrees, un territori amb una població de més de cinquanta- mil habitants.
Josep Maria Panareda indica, posant fil a l’agulla, que “més enllà dels canvis legislatius i del tipus de gestió del Montseny, hi ha una gran transformació tècnica i social i una pèrdua d’importància de les activitats tradicionals que afecta molt al paisatge del Montseny”. Aquesta renúncia comporta que vagin desapareixent els aprofitaments forestals, pastorals i agrícoles. “Els conreus s’abandonen i s’inicia un procés de regeneració vegetal cap a herbassars, matollars i finalment bosc i, alhora, la ramaderia minva i cada vegada menys ramats pasturen pels prats, de manera que aquests també evolucionen cap a matollars i boscos amb el risc cada vegada més alt d’incendis, pel que cal prendre mesures de protecció”, explica.
Aquesta realitat que subratlla Josep Maria Panareda exigeix un esforç que impliqui bona part de la població afectada. Així, Joana Barber conclou que “la gestió del Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny s’ha de basar en el compromís i la complicitat de tots els agents implicats. Això que a priori pot semblar fàcil i lògic requereix molta constància i la creació d’un ambient en el qual totes les persones que tenen alguna cosa a dir seguin al voltant de la mateixa taula”. Justament aquesta necessitat de compromís i complicitat és el que la fa concloure dient que “el Montseny és una muntanya viva i ha de continuar sent així. Tothom ha de tenir el seu espai, però això requereix parlar-ne molt i pactar com ens relacionem amb l’espai”. I, en aquest sentit, Josep Maria Panareda afirma que “un dels objectius principals de la gestió del Parc Natural del Montseny és la conservació del paisatge i de la biodiversitat, i no pas la repoblació i aprofitament forestal tal com s’entenia a l’inici del segle XX”. El cert és que el paisatge, que temps enrere era resultat directe d’un aprofitament agrícola, de pastura o forestal, ara, i pel fet evident que aquestes activitats han esdevingut escadusseres al massís, hi domina la dinàmica de la regeneració. “Ara”, explica Panareda, “si hi ha intervenció és per a facilitar les visites, per evitar accidents i sobretot per a facilitar la biodiversitat i el manteniment del paisatge que interessa preservar. Però aquest paisatge evoluciona permanentment. Aquest és el gran repte. Per això cal tenir molt clar quin paisatge es vol i com cal intervenir-hi“, conclou.

Els grans reptes del Montseny
“El Montseny, sense aigua, no pot viure”, diu Carles Lumeras, que ha estat president de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny des de l’any 2002 fins fa uns mesos. Aquesta afirmació tan obvia ve a tomb perquè, segons aquesta entitat –que va néixer l’any 1987 com a resultat de les protestes contra la instal·lació d’una línia de molt alta tensió que no es va acabar fent i que travessava el Montseny des de la banda de Sant Celoni fins a la Plana de Vic–, l’extracció en excés d’aigua per envasar és una de les problemàtiques que cal abordar amb urgència.
Aquesta entitat forma part del Consell Consultiu del Parc natural del Montseny juntament amb altres entitats ambientals, veïnals i culturals, i amb representació també de propietaris (s’ha de tenir en compte que gairebé el 85% del Parc natural és de propietat privada) i d’associacions empresarials. I reivindica activament que “l’aigua, essencialment, és un bé natural comú i, per tant, és inalienable, no se la pot fer pròpia ningú”, com explica Carles Lumeras. Aquesta preocupació per l’excés d’extracció d’aigua mineral per part d’empreses envasadores es concreta en les dades que la mateixa organització ha elaborat sobre el terreny. Així, segons els seus càlculs “la mitjana total diària de tots els recomptes de les quatre envasadores del costat dret de la Riera d’Arbúcies arriba a 5,6 milions de litres d’aigua mineral diaris, 1.794 milons de litres anuals”, sosté Lumeras. La problemàtica de l’aigua ha portat la Coordinadora a entrevistar-se amb els grups del Parlament de Catalunya a la recerca d’una nova legislació que substitueixi la llei estatal de mines 22/1973, que data de l’any 1973 segons la qual “permet explotar l’aigua fins a l’esgotament i a perpetuïtat, tractant-la com si fos un mineral com el carbó, per exemple”, comenta.
Josep Maria Panareda subratlla el canvi d’activitats econòmiques del massís com un repte ben important quan afirma que “queden pocs pagesos tradicionals que visquin dels camps, de menar ramats o que treballin al bosc, i els llocs de treball són sobretot per a serveis destinats a la gestió del Montseny com a parc natural o a satisfer les necessitats dels visitants”, diu. Carles Lumeras rebla aquesta opinió dient que “perquè el Montseny estigui ben viu hi ha d’haver gent que hi visqui i que hi treballi i, en canvi, s’ha fet una política de traspàs de l’activitat econòmica cap al sector terciari i de serveis turístics”. La pressió del turisme és ben evident perquè, com diu Joana Barber “el Parc Natural del Montseny es troba molt a prop d’on viu el 72% de la població de Catalunya i, per tant, aquesta pressió s’ha de reconduir mitjançant espais de consens”.
Així i tot, projectes com la carretera de les Illes a Sant Marçal que es va aturar l’any 2018 a causa de la forta pressió exercida per la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, o la proposta de la macro-depuradora de Santa Fe que també van fer estroncar, fan pensar a Carles Lumeras que “a banda de bona voluntat, cal que l’administració actuï vetllant sempre per la protecció del Montseny”.
Per la seva banda, Josep Maria Panareda insisteix en què “cal oferir serveis comunitaris i mantenir l’equilibri entre les noves necessitats humanes i la nova dinàmica dels paisatges”. Una nova dinàmica que ha de comptar amb què segurament “el canvi global en un context d’emergència climàtica és un dels majors reptes amb els que s’enfronta el Montseny”, diu Joana Barber, ja que “el canvi global comporta canvis d’usos que s’han de tenir molt en compte ja que poden ser una amenaça molt gran per al Montseny”. Una amenaça que ja és ben real per un enfilall de cases de pagès ara ensorrades o convertides en segones residències o cases de turisme rural i que són un senyal que ens interpel·la.
De sempre, el Montseny, –la muntanya del senyal– ha ofert a la gent que viatja signes orientatius perquè es situï bé i, alhora, siguin un missatge d’alerta des d’un tros enllà. Només hem d’entendre’n el significat: un senyal de vida.