Des de fa una cinquantena llarga d’anys, el capellà, patròleg i biblista Josep Rius-Camps (Esparraguera, 1933) és el singular ermità de Sant Pere de Reixac, l’església romànica situada en aquesta atalaia privilegiada de la Serra de Marina, al terme de Montcada i Reixac, on se sent un home “lliure i feliç”, reclòs en el seu “cau”. Aïllat del món no es pot pas dir que ho estigui, en aquest balcó on divisa tota l’àmplia plana vallesana –fitada per les serres de Collserola, el Montseny, els cingles de Bertí, Gallifa i Sant Llorenç del Munt– fins a les envistes de Montserrat, on fins i tot sent la remor de les autopistes i nusos viaris i ferroviaris situats als peus de la muntanya, entre un mar de naus industrials i nuclis urbans que no paren de créixer.

Textos que parlen
Amb 91 anys, ara ja només baixa a Barcelona dues vegades al mes per continuar el Seminari sobre els Escriptors Prenicens, i ha deixat d’impartir les classes que feia a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual és professor emèrit, i de fer conferències sàvies allà on se’l demanava, d’arreu d’Europa.
Amb limitacions de mobilitat pròpies de l’edat, però amb el cap clar, continua exer cint la seva dèria investigadora sobre els textos bíblics a la qual ha consagrat la vida. Una trajectòria que va tenir un moment cabdal a primers dels anys setanta en topar-se amb el Còdex Beza, un manuscrit del segle IV, que considera “el text més proper al text original, malauradament perdut, dels quatre Evangelis”. Se’n va “enamorar” ja que “conserva un text en grec que els copistes llatins van transcriure, però no interpretar, en no saber a fons l’idioma”, segons diu. I és que està convençut que “cal anar sempre a les fonts” ja que “els textos parlen” –“i tant si parlen!”, insisteix. “Les variants petites en puntuació o de canvis d’ordre de les paraules són matisos essencials”, afirma.
Després d’haver culminat estudis sobre el Còdex Beza dels evangelis de Marc i Lluc –aquest darrer fet juntament amb la biblista anglesa Jenny Read-Heimerdinger–, ara està centrat en l’evangeli de Joan. N’escriu un llibre amb el teòleg Pere Cané, alumne seu i a qui considera el seu “successor” en aquestes recerques. Amb l’afany intacte per a l’estudi, Josep Rius-Camps sosté que “té una pròrroga” per seguir treballant en l’evangeli de Joan, “perquè Ell vol que acabi la feina”, afirma, tot fent una indicació misteriosa amb el dit índex cap enlaire, com volent assenyalar el cel i Déu. L’estudi de l’evangeli de Mateu, en canvi, diu que “ja quedarà per algú altre”.

Passió per investigar
En “anar a les fonts”, hi està enderiat des que va acabar el seminari i va ser ordenat capellà l’any 1957. Ell volia ampliar els seus estudis bíblics en comptes d’incorporar-se a cap parròquia. “No soc home per ser capellà d’una parròquia”, afirma sense embuts. I com que el llavors bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, li va dir que no tenia diners per enviar-lo a Roma, va buscar-se ell mateix la manera de pagar-s’ho a través de les aportacions de la seva família nombrosa i d’amics. Així va fer dos anys inicials d’estudis a la Universitat Gregoriana –centrant-se en sant Tomàs, amb els quals es va llicenciar en teologia– i, després d’un any de formador al Seminari de la Conreria, al mateix Vallès, va encadenar tres anys més d’estudis a Roma (1960-63), al Pontifici Institut Oriental, on es va doctorar en teologia oriental estudiant Orígenes d’Alexandria. El considera “el savi més gran que ha tingut mai l’Església, més i tot que Sant Agustí i Sant Tomàs”.
La prestigiosa beca Alexander von Humboldt li va permetre estudiar a Alemanya, a la Universitat de Münster, on va estar nou anys i on va tractar amb teòlegs del renom de Joseph Ratzinger –que anys després seria el papa Benet XVI–, Karl Rahner, i també Johann Baptist Metz o Hans Küng, precursors del que seria la teologia de l’alliberament. L’any 1971 va donar per acabada la seva etapa universitària a l’estranger. “Vaig cremar les naus per no poder tornar, com Hernan Cortés”, ironitza. Llavors li calia tornar a Catalunya i als aires de la Mediterrània per “continuar investigant com un Sherlock Holmes”, la seva “veritable vocació”.
El seu amic sacerdot Josep Maria Juan-Torres va ser el seu enllaç principal amb l’església catalana durant els anys d’estada a l’estranger –els quals no va estar ni inscrit al llistat de serveis de capellans del bisbat de Barcelona, la gallofa. El mateix Juan-Torres, que era rector de Montcada, li va oferir la possibilitat d’anar a l’ermita de Sant Pere de Reixac i aquí viu des de llavors. “Estic al marge de l’Església, hi he estat sempre i així estic bé”, confessa. I en comptes d’anar a una residència sacerdotal, on viuen la majoria de capellans ancians, aspira a acabar el seus dies a Sant Pere de Reixac, on continua estudiant, dient missa cada diumenge a les dotze, cultivant rosers i orquídies i desxifrant còdexs antiquíssims. Estudiós dels seus pares fundadors, considera que “el pecat principal de l’Església és haver-se fet un món de poder, allunyant-se de Jesús”.
L’estança principal on fa vida té un aire de cova, on aquest ermità lliurat a l’estudi treballa envoltat dels seus prop de 4.000 llibres –la major part d’estudi patrístic i bíblic. Un patrimoni valuós i seleccionat que un matrimoni amic està catalogant, amb la voluntat de poder dipositar-ne una bona part a la biblioteca de Montserrat com a llegat.