L’any 2024 va tancar definitivament el restaurant de la Mola, al cim de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. La mesura va generar polèmica i va posar damunt la taula el debat sobre la massificació dels paratges naturals protegits. Una controvèrsia molt allunyada de la que hi havia al final dels anys 1970, quan la qüestió era simplement si calia deixar que noves urbanitzacions envaïssin el massís, si era bo que les carreteres asfaltades travessessin la muntanya per qualsevol punt i si el cotxe privat havia d’arribar fins gairebé dalt la Mola…
Aquestes darreres qüestions, que avui semblen impensables, estaven ja en marxa i eren les que duia irremeiablement el
progrés en aquell moment. I si no arriba a ser per la reivindicació ciutadana, no s’haurien aturat.
A principis de 1978, les màquines van començar a obrir carrers a la urbanització del Girbau, de Sant Feliu del Racó. Mesos després, a Can Robert “un dia vam veure sis grans excavadores arrenglerades; allò semblava una provocació”, afirma Francesc Macià, de la Unió Excursionista de Sabadell, una de les entitats que de seguida hi va plantar cara. “En aquell moment hi havia en marxa una trentena llarga d’urbanitzacions, entre legals i il·legals, al massís. A Matadepera mateix, se n’havien començat a construir dues de noves que preveien un total de 20.000 habitatges i on haurien pogut viure unes 80.000 persones…; pretenien construir una autèntica ciutat a la falda de la muntanya, amb supermercat, església…, era tot tan forassenyat...!”, recorda Macià.
Calia actuar, si es volia aturar la barbàrie de l’asfalt engolint l’emblemàtica muntanya. Per això poc després, concretament el 30 d'agost de 1978, naixia la Coordinadora per a la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, un dels primers moviments socials de caràcter netament ecologista de Catalunya i de tot l'Estat espanyol. En formaven part membres del Casal de Cultura i del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, del Servei d’Informació per a la Protecció del Medi Ambient (SIPMA), del Centre Excursionista de Terrassa (CET) i de la Unió Excursionista de Sabadell (UES, per mitjà de la Secció Natura), com també representants d’entitats veïnals, polítiques i sindicals acabades de legalitzar, les quals es volien rebel·lar contra aquella nova agressió a la muntanya. Tal com explica l’historiador Raül Aguilar, “el context polític era ja diferent del de només uns anys abans, en ple franquisme, i això va possibilitar les mobilitzacions de la Coordinadora i de tot l'incipient moviment ecologista català” (els contraris a les centrals nuclears, la Institució Catalana d’Història Natural, DEPANA…).
4.000 manifestants
La Coordinadora va difondre un adhesiu força agressiu –una eruga despietada amb un barret de copa que devorava la Mola– i una auca dibuixada per Xots Clapers amb rodolins del poeta Miquel Desclot. Així, mentre les excavadores esgarrapaven muntanya amunt, s’anava escalfant l’ambient i cada cop hi havia més gent conscienciada contra la febre urbanitzadora. El punt culminant va ser una gran festa rei vindicativa el 18 de novembre del 1979, al coll d'Estenalles, organitzada per la Coordinadora i amb el suport dels primers ajuntaments democràtics, acabats de constituir. Sota el lema
Salvem Sant Llorenç, hi van assistir prop de 4.000 persones. També es va engegar una campanya de recollida de signatures que ben aviat en va aplegar 3.000, així com l'adhesió d'un centenar llarg d'entitats, partits i centres universitaris. El geògraf sabadellenc Pau Vila, amb 97 anys, escrivia al
Diari de Terrassa: “Cal parar qualsevol nova urbanització que es pretengui fer al Vallès i, per tant, també a Sant Llorenç. Ja s'ha trencat l'equilibri, però cal evitar que empitjori”.
Segons el biòleg i activista Jordi Miralles, “el 1975 el Congrés de Cultura Catalana havia engegat una campanya de salvaguarda del patrimoni natural, el 1976 Ramon Folch va publicar el llibre
Natura, ús i abús? amb un article sencer sobre el massís de Sant Llorenç, s’editava la revista ecologista
Userda, era un moment d’efervescència democràtica, un temps d’il·lusió… i tot plegat va generar una consciència ciutadana de defensa de la natura, un precedent del que hi hauria uns anys més tard per defensar els aiguamolls de l’Empordà, però a la vallesana. Només va faltar que el company Antoni Ferrando anés estudiant el patrimoni cultural que hi havia darrere els paisatges del massís. Això a nosaltres ens va obrir la ment: a més de defensar el patrimoni natural calia conservar el cultural i històric”, indica Jordi Miralles.
Suspensió de llicències
Un mes després de la concentració al coll d’Estenalles, la Diputació de Barcelona va encarregar els primers estudis científics per a la nova delimitació i normativa del parc i, el febrer de 1980, suspenia les llicències d'obres i de parcel·lació de tota l'àrea objecte d'estudi. Aquesta va ser la principal victòria de la Coordinadora: salvar centenars d'hectàrees de bosc d'una urbanització segura. Però no va ser l'única. També va evitar agressions al parc natural, les quals es produïen des de feia temps, com ara la celebració del Trial Sant Llorenç del Munt, una prova del campionat del món de trial, les dues primeres edicions del qual van arribar fins a dalt la Mola, amb grans perjudicis per al medi natural del parc. Gràcies a les denúncies de la Coordinadora, finalment, l’any 1980 aquesta prova es va traslladar a Olot.
A parer del geògraf Josep Germain, “va ser la pressió ciutadana la que va impulsar que el 1979 la Diputació de Barcelona acordés de revisar el Pla Especial de protecció vigent i la que va aconseguir que l’any 1982 se n’aprovés una nova versió, més coherent amb les necessitats de protecció d’aquest espai” i que va permetre ampliar la protecció fins a 9.638 hectàrees. Més tard, el 1987, la Generalitat de Catalunya –que el 1985 havia aprovat la Llei d’espais naturals– declarava aquesta zona Parc Natural i l’any 1998 va ampliar de nou la superfície protegida, amb un nou Pla Especial que sumava 4.055 hectàrees més fins a la delimitació actual. Ara bé, “tant la serra de la Pineda com la de les Pedritxes continuen quedant-ne excloses, tot i les reivindicacions ciutadanes i les propostes tècniques fetes des de diferents àmbits per incloure-les-hi”, es lamenta Germain.
“Cal parar qualsevol nova urbanització que es pretengui fer al Vallès i, per tant, també a Sant Llorenç. Ja s'ha trencat
l'equilibri, però cal evitar que empitjori”
Més campanyes
Després d'aquelles victòries, les accions de la Coordinadora es van encaminar cap a la lluita contra altres agressions que patia el parc, com ara les tales d'arbres abusives, la cacera o l'obertura de pistes i a denunciar projectes com la creació del macrocementiri privat de Mura, a les valls del Montcau, la instal·lació del Gran Casino de Terrassa a la Torre Salvans, el restaurant del Mas de la Mata o la construcció de la carretera del Mas de la Mata a Mata-rodona, l'any 2007.
La preservació de l’entorn del massís de Sant Llorenç i la serra de l’Obac no només té un interès ambiental i geològic, sinó que també té un caràcter patrimonial. L’empremta de l’ésser humà a la muntanya vallesana és palpable amb restes de la seva explotació preindustrial. Tal com recull Germain, “el bosc de la serra de l’Obac, que ara és parc natural, devia tenir una fisiognomia ben diferent fa dos-cents anys o, fins i tot, a l’inici del segle XX. Al mig del bosc avui encara es veuen les parets de pedra seca de les vinyes i camps de cereal que hi havia hagut. Del bosc se’n treia fusta i llenya i s’hi fabricava carbó vegetal per a les llars de la ciutat, els ramats pasturaven per la serra i hi havia forns de ceràmica, de calç i de vidre, que aprofitaven l’argila i els còdols calcaris o silicis dels conglomerats i funcionaven amb la mateixa llenya del bosc. També hi havia pous de glaç i el camí ral de Barcelona a Manresa, un dels més transitats al segle XVII”. I continua: “És l’abandonament de totes aquestes activitats el que va facilitar l’extensió i recuperació del bosc, de manera que allò que ara es valora i es protegeix no deixa de ser un efecte secundari d’unes decisions bàsicament econòmiques que es van prendre sense pensar com acabarien afectant el medi”, conclou Josep Germain.
Finalment, cal dir que avui seria impensable organitzar un campionat del món de trial dalt la Mola, arribar-hi amb cotxe privat o anar a comprar a un supermercat a 800 m d’altitud enmig dels boscos del massís. I és que, com deia aquell, afortunadament “els temps estan canviant” i hi ha més consciència en la protecció del medi natural. I que duri!
Carpeta Defensors de la terra
