Una empremta de set-cents anys d’història

El monestir de Pedralbes, exemple paradigmàtic de conservació d’un monestir medieval, resta inalterable al pas del temps i contempla, amb orgull, les empremtes de la quotidianitat que emanen dels seus murs centenaris

A l’antic terme de Sarrià, lluny del brogit de la ciutat de Barcelona, però prop dels nuclis habitats, l’any 1326 la reina Elisenda de Montcada va posar, junt amb el seu espòs, el rei Jaume II, la primera pedra de l’església del monestir de Pedralbes. Un any més tard, després d’una solemne missa de consagració, entraria la primera comunitat de germanes clarisses al monestir, que ja era habitable, tot i mancar-hi encara algunes estances.
Els límits del cenobi no comprenien només el convent i l’església, sinó que incloïen també les dependències que allotjaven els frares, capellans i els serveis laics de la comunitat. Tot aquest conjunt estava delimitat, a més, per unes muralles que emmarcaven els horts del monestir, amb dos portals d’accés flanquejats per dues torres, el traçat de les quals encara es conserva avui dia.

Un dels claustres més grans d’Europa
El monestir constitueix un dels millors models del gòtic català, tant pel que fa a l’església com al claustre, un dels més espaiosos i harmònics d’aquest estil d’Europa, i representa un dels conjunts patrimonials més singulars de la història de Catalunya.
El claustre, considerat un dels més grans de l’Europa medieval, es va aixecar al llarg dels segles XIV, XV i XVI distribuït en tres plantes –la tercera de les quals, a manera de sobrecoberta– amb quatre galeries que comuniquen les principals estances del monestir. Cada galeria s’organitza en vint-i-sis columnes de pedra nummulítica de Girona, que és un tipus de pedra calcària amb restes de fòssils. Els capitells que sostenen els arcs ogivals estan decorats amb fulles molt estilitzades i amb els escuts de la casa reial i dels Montcada. La fusió dels emblemes heràldics de la casa reial i la família dels Montcada va donar lloc a l’escut que la reina Elisenda va cedir a la comunitat per a la posteritat. El claustre constitueix l’element més significatiu dins el conjunt monacal tant per la seva funció central de distribució dels espais com pel seu simbolisme. Aquest espai reclòs servia a les religioses per desplaçar-se entre les diferents estances i, alhora, era un àmbit de meditació, silenci i contemplació de la natura.
És, de fet, al claustre on s’estableix un diàleg únic entre el patrimoni històric i el natural a partir del simbolisme del discurs entre l’arquitectura i la contemplació de la natura. Així, el claustre representa la imatge medieval del paradís terrenal: quatre porcions de terra unides per quatre camins, al centre de les quals se situa la font de la vida, el brollador d’aigua. Si Déu era el creador de totes les coses i representava la perfecció, el claustre representava la viva imatge d’aquesta perfecció divina.

Testimoni de quotidianitat
El monestir, un microcosmos de l’ordre social de cada època, evoca el testimoni de la quotidianitat del pas del temps en relació amb la natura, com il·lustren les més d’un centenar de petjades d’animals que es poden trobar a les rajoles del terra del claustre, principalment de gossos i gats, tot i que també d’algun ocell. Són el ressò d’una època de treball eminentment manual, on les potes haurien quedat impreses durant el procés d’elaboració en alguns dels tallers barcelonins de terrissaires de la baixa edat mitjana, sobretot al barri del Raval.
Les rúbriques de Bruniquer, que són una compilació del conjunt de disposicions, lleis, privilegis i fets anotats en dietaris que provenen de la ciutat de Barcelona entre els anys 1249 i 1713, destaquen com en l’any 1460 el Consell de Cent va instaurar el que fou un dels primers serveis municipals de neteja: un ase que recollia els cossos dels gats i altres animals i els llençava al mar, netejant així els carrers de la ciutat. Se’l coneixeria com al burro de la gatera, i estaria operatiu fins a la meitat del segle XIX.
Mig segle després, l’any 1921, la ciutat de Barcelona annexaria el darrer poble a l’entramat urbà. Es tractava del terme de Sarrià, amb què el monestir de Pedralbes tornaria a l’òrbita d’una ciutat que mai va deixar d’influenciar. L’any vinent, aquest magnífic conjunt històric celebra els 700 anys de la seva fundació; set segles d’història viscuda, reflex de les religioses que hi han residit, de les seves devocions, de les seves necessitats espirituals i de la seva quotidianitat.