La lògica expansionista de l’urbanisme metropolità ha convertit les comarques limítrofs a Barcelona en un espai de creixement. Així ho recollia la primera versió del Pla General Metropolità (PGM), que el 1976 preveia un continu urbà entre Cerdanyola i Sant Cugat, envoltant plenament Collserola i encetant així una lluita per aconseguir un nou model urbà que garantís la connexió de fauna del massís.
L’espai de prop de quatre milions de metres quadrats de sòl era fins els anys 70 una combinació de camps de cultiu i argileres, que posteriorment es van fer servir d’abocadors. La construcció de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l’AP7 als anys 60-70 i del Parc Tecnològic als 80 va delimitar la zona. Si bé, no va ser fins el 2008 que es van fer els carrers que ara condicionen la realitat física de l’espai: l’ampliació de la carretera que uneix Cerdanyola i Sant Cugat i l’anomenat Eix de la Ciència per connectar l’espai amb la universitat.
En paral·lel a les tramitacions urbanístiques, amb les propostes del 2002, 2005, 2008, 2014 i 2020, va créixer la mobilització social. L’Associació Cerdanyola Via Verda, creada el 1997, va ser el paraigua de la reivindicació fins el 2015, quan es va dissoldre. A ella li devem mobilitzacions com una cadena humana contra el túnel d’Horta el 2001, la diada Arbres o ciment? del 2002, els murals del 2001 i 2008 que van lluir al costat del riu Sec i diverses bicicletades.
Però l’oposició a aquest creixement urbà havia d’anar acompanyada d’una mirada urbanística i tècnica que prenia forma de participació, al·legacions i recursos judicials a les modificacions urbanístiques. L’associació també feia incidència política amb iniciatives com un escrit que van entregar als grups parlamentaris l’any 2002, el treball de la mà de la Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola i altres col·lectius perquè el massís esdevingués un parc natural i per esborrar la previsió urbanística del Vial de Cornisa, que havia d’unir Molins amb Cerdanyola passant per la falda de Collserola.

Serra de Galliners, reserva creixent
Amb presidents com Rosa Guallar, Àngel Gastón i Roger Caballé, l’associació assenyalava dos problemes que encara avui són presents al Centre Direccional. En primer lloc, el corredor ecològic entre Collserola i Sant Llorenç travessant la Serra de Galliners, una reserva ecològica inexistent a les primeres planificacions i que ha anat guanyant espai als plànols a mesura que s’han fet noves propostes, des del 2014 amb un Consorci compartit per la Generalitat i l’Ajuntament de Cerdanyola.
En segon lloc, l’existència de múltiples abocadors que es van crear aprofitant les antigues argileres i que actualment generen problemes de contaminació: en el cas de l’Elena per l’expulsió de gasos contaminants i en el cas de Can Planas per la contaminació general del sòl, l’expulsió de gasos i lixiviats que van a parar a la riera de Sant Cugat i la inestabilitat del sòl.

Un parc a can Planas
Per a l’associació, així com per a la Plataforma Cerdanyola Sense Abocadors, la descontaminació d’aquests sòls hauria de ser un pas indispensable abans de fer cap nova construcció. De fet, en les darreres planificacions, no es preveu cap edifici a sobre de Can Planas sinó que s’hi preveu un parc, el que els col·lectius ecologistes atribueixen a la inestabilitat del sòl.
Amb la creació del parc natural de Collserola el 2010 i del Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge el 2021 també ha pres més importància una altra de les grans peticions dels ecologistes: que la carretera Cerdanyola - Sant Cugat sigui el límit de la urbanització de manera que tot l’entorn de la riera de Sant Cugat esdevingui una zona de preparc i es doni continuïtat a l’àmbit de la Torre Negra, una altra zona en disputa urbanística durant les darreres dècades. Si bé, el planejament vigent posa la riera com a límit de les construccions.
L’estratègia judicial de l’associació ha forçat les planificacions fetes durant els darrers anys ja que han aconseguit sentències favorables als seus interessos. La que va tombar la proposta del 2014, per primer cop tramitada com a Pla Director Urbanístic (PDU), reconeixia que, tal com havia assenyalat Via Verda, la mobilitat no s’havia previst correctament. És a dir, tot i els aspectes de fons que han marcat la reivindicació ecologista, l’entitat ha posat sobre la taula altres aspectes determinants. Tot i això, la dificultat econòmica i legal d’aconseguir unes mesures cautelars que aturessin el desenvolupament ha provocat que la zona s’hagi anat construint gradualment durant les darreres dècades: des del Sincrotró Alba el 2008 (tot i que va entrar en funcionament el 2012) fins a la seu central d’Stradivarius el 2016.

Refer el Centre Direccional
Hores d’ara el Centre Direccional té un darrer planejament vigent aprovat el 2020 i que obre la porta a un nou barri de gairebé 5.400 habitatges a l’entorn del Castell de Sant Marçal que es preveu començar a construir a la primavera del 2025. Tot i que el darrer PDU també va ser recorregut judicialment per Refem el Centre Direccional, un col·lectiu que pren el relleu a Via Verda, encara no s’ha emès cap sentència i, sense cautelars, el Consorci i les immobiliàries tenen via lliure per iniciar la urbanització de l’àmbit.
La lluita de Via Verda, Cerdanyola Sense Abocadors i Refem, amb mirades no sempre coincidents, ha comptat amb el suport de l’Associació per la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC), que hores d’ara fa de paraigua legal del procés judicial obert en contra de la darrera modificació. Per al seu president, Joan Carles Sallas, la proposta urbanística ha de garantir més connexió de fauna, amb la proposta d’eliminar la carretera de Bellaterra, i hauria de definir millor la mobilitat preveient els equipaments que s’hi faran. Míriam Robles, portaveu de Refem, recorda que, si es desenvolupa tot el projecte, Cerdanyola tindrà un 25% més de població i això té connotacions molt més que ambientals. Per això, la mobilitat i la previsió d’habitatge són claus en el darrer recurs compartit per Refem, ADENC i Cerdanyola Sense Abocadors.

Aprendre d’urbanisme i de salut, tot batallant

“Als inicis teníem molta força i empenta”, recorda Àngel Gastón, un dels presidents de l’Associació Via Verda, que entre el 1997 i el 2015 va mantenir la lluita contra el desenvolupament urbanístic del Centre Direccional, que pretén fer créixer Cerdanyola cap a Sant Cugat a l’entorn d’on ara hi ha el Sincrotró. “Quan Toni Morral, d’Iniciativa per Catalunya-Verds, va esdevenir alcalde l’any 2003 vam viure un canvi perquè alguns dels nostres companys passaven de dir que no al Centre Direccional a redefinir la proposta”, constata.
El debat sobre el Centre Direccional històricament s’ha debatut entre no tocar ni un metre de l’àmbit o fer un desenvolupament urbanístic que intentés compaginar el creixement de Cerdanyola amb la connexió entre Collserola i Sant Llorenç de Munt. “Ara ja no té sentit defensar el corredor perquè ja s’ha construït bona part de la zona i per això vam decidir dissoldre l’associació”, explica Gastón, fent palès que el moviment ecologista al voltant del Centre Direccional també ha virat des de les primeres posicions de Via Verda a la petició de redefinició de l’àmbit un cop iniciada la urbanització. Pel camí han aparegut altres col·lectius com Cerdanyola sense Abocadors o Stop Direccional - Salvem Cerdanyola, que han lluitat per evitar el desenvolupament de la zona.
L’impàs de la lluita ecologista durant l’alcaldia de Morral es va trencar amb l’aparició de lixiviats a un dels grans abocadors de la zona, Can Planas, el més contaminat. “Això, a partir del 2010, ens va obligar a prioritzar la salut, el que permetia la tornada de Rosa Guallar, expresidenta de l’associació que havia entrat i sortit del govern de Morral, i de Roger Caballé, químic”, explica l’expresident de Via Verda. Àngel Gastón recorda que Rosa Guallar, Roger Caballé i ell mateix van “preparar una carta, un cop dissolta l’associació, per proposar que s’havia de reprendre la lluita per redefinir el Centre Direccional”. Amb aquesta petició inicial, l’aparició de Joan Carles Sallas, actualment president de l’Associació per la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC), i de l’urbanista Míriam Robles, que llavors feia un treball per a la universitat, es van posar les bases de Refem el Centre Direccional, el col·lectiu que ha mantingut la pugna judicial que hores d’ara encara està pendent de resolució.
“Jo coneixia poca cosa del Centre Direccional i per al treball de la universitat buscava perfils tècnics”, explica Míriam Robles, el treball de la qual va evolucionar fins acabar esdevenint Refem. “Fa més de 10 anys que vam començar i ara encara esperem una sentència”, indica. El problema, reconeixen Gastón i Robles, és que en el procés judicial no van sol·licitar mesures cautelars perquè implicava abonar una fiança elevada i, en cas d’una resolució desfavorable, obria la porta a indemnitzacions milionàries. En conseqüència, l’àmbit se segueix desenvolupant, el que fa preveure que, si la sentència els dona la raó, com havia passat amb planejaments anteriors, les administracions recorreran per elevar l’afer al Tribunal Suprem. Potser en aquest cas es plantejarien demanar una execució provisional de la sentència que podria bloquejar l’atorgament de llicències, una decisió que encara no han pres perquè dependrà de què digui la sentència.

Cadena humana contra el túnel d’Horta
A poc a poc els integrants de Via Verda, primer, i Refem, ara, així com de la resta de col·lectius i partits que han acompanyat la lluita, es van haver d’endinsar en coneixements urbanístics, naturalistes i químics. “Al principi teníem més força al carrer amb accions com la cadena humana contra el túnel d’Horta, que es va esborrar del planejament deixant només el ferroviari, o les bicicletades que fèiem entre Cerdanyola i Sant Cugat amb petits mítings pel camí”, explica Gastón, que també recorda que “havíem fet moltes paradetes i fins i tot una gran manifestació abans de l’alcaldia de Morral”.

No encasellar-se
L’altre gran repte del moviment per evitar o redefinir el creixement urbanístic del Centre Direccional va ser convèncer els grups polítics alhora que evitar que els encasellessin en cap formació política. Per això el mandat 2015-19 va ser un moment complicat. Com va passar amb l’alcaldia de Morral, que trencava el monocolor socialista, per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia, el govern de la ciutat no era del PSC o d’ICV. A Compromís per Cerdanyola, candidatura de l’alcalde Carles Escolà, hi havia diverses persones que s’havien posicionat en contra del Centre Direccional i, alhora, el govern va afavorir un procés de participació en la definició del nou pla urbanístic després de la sentència que tombava l’anterior.
“Va ser un govern de bones intencions però sense capacitat tècnica ni política”, argumenta Robles, que recorda que passava moltes tardes amb l’urbanista Manel Larrosa al Consorci del Parc de l’Alba com a experts ciutadans, “semblava que hi treballéssim i, vist en perspectiva, vam aconseguir algunes coses com ara que s’esborrés la reserva viària d’una avinguda que havia de connectar amb el túnel d’Horta i l’Autònoma però els promotors van aprofitar la proposta per fer preveure-hi nous habitatges, és a dir, no distribuir sinó incrementar l’edificabilitat”.
Haver estat una part tan activa en la definició del nou pla urbanístic, que van acabar impugnant perquè no recollia moltes de les seves peticions, els va situar al punt de mira, especialment per part dels col·lectius que seguien demanant que no s’urbanitzés l’àmbit. “És curiós perquè vam fer molta feina però bona part dels esforços anaven dirigits a explicar que érem tècnics, no membres de cap partit”, recorda Robles. Ara, amb el pla aprovat i pendent de sentència, el moviment més que ecologista al voltant del Centre Direccional resta a l’espera.