“Fa més de 50 anys que vivim en la incertesa”. Així ho sentencia Marina Duñach, sisena generació de la masia de Can Jornet, una de les finques de les 1.572 hectàrees que el 1972 el govern franquista va expropiar a un preu irrisori per construir una ciutat que projectava des de 1969 a l’espai rural de Gallecs. Un macroprojecte, signat pel dictador el juny de 1970, que mai va acabar executant-se però que va canviar el destí d’un poble i d’unes terres que han estat exemple de la lluita per la preservació del territori, amb un lema que encara ressona:
Gallecs verd i agrícola.
A principis dels 70, doncs, comença el malson per al veïnat i la pagesia de Gallecs. “Recordo que venien a casa i posaven una maleta amb milions, no gaires, però milions de diners en metàl·lic”, explica Duñach. Alguns propietaris ho van acceptar, mentre que d’altres s’hi negaven. De poc va servir, però, perquè el 1972 va arribar l’ordre ministerial de l’expropiació forçosa “d’interès nacional”. “Deien que en sis mesos havíem de ser fora de casa i que, si no marxàvem, igualment entrarien els tractors”, recorda la filla de Can Jornet. El daltabaix va ser majúscul: els veïns de Gallecs no només tenien la casa amenaçada sinó també l’ofici de pagès. A més, el desgast va ser tant emocional com econòmic. Duñach recorda, per exemple, que s’havien ofert noranta milions de pessetes per la casa de Can Ros, que no van voler vendre. I amb l’expropiació es va passar a pagar-ne 18 milions.
Gent molt espantada
Les primeres trobades per organitzar-se per plantar cara a l’expropiació es van fer al costat de l’església, amb el suport de mossèn Enric Díez, i a la mateixa masia de Can Jornet. Eren els anys setanta, amb el dictador encara viu, i sovint rebien la visita de la Guàrdia Civil. “Hi va haver gent que es va espantar molt”, recorda. En canvi, uns quants propietaris van cercar un advocat per impugnar el preu de l’expropiació. Llavors encara no es combatia per defensar la terra. De fet, com que no es podia pensar en el futur, es passa d’una agricultura circular al monocultiu: s’arrenquen vinyes i comença l’ús d’herbicides, “es destrossa tot”. “Interessadament es va fer córrer que Gallecs era de tothom i venia gent sense cap respecte pels camps ni els patis. A més, casa que quedava deshabitada, casa que en una nit tiraven a terra”, recorda Duñach.
Els okupes amb els pagesos
Davant d’aquest escenari desolador, l’arribada dels primers ocupants de les cases buides suposa una alenada d’aire fresc. Era una època d’obertura de mires, amb inspiració en altres països europeus i el moviment
squatter. És també quan la defensa de Gallecs agafa el vessant de preservació de la terra, de moviment ecologista. Aquells joves que buscaven una manera de viure allunyada de la ciutat s’instal·laven a les cases abandonades i participaven en les feines i ajudaven els pagesos, així com organitzaven espais socials. Els primers ocupants van ser el Baltasar Navarro i la Felisa Chacón a la masia de Ca l’Estany l’any 77, i l’Emili Legaz a Can Ros, i aviat també hi arribaria Jaume Arnella, a Can Veire, juntament amb els de Can Maiol, Can Torrents, Can Fonelleda, la Casa Nova de Parets i fins a una vintena de masos.
“Vam venir a reivindicar i a viure; ens organitzàvem i muntàvem una coral per gaudir cantant el que ens passava o muntàvem unes festes a la verneda capaces d’enlluernar qualsevol ajuntament”, recorda Arnella, creador d’
El romanço de Gallecs, tot un himne de la defensa de l’espai natural. De fet, hi havia força gent vinculada a les arts, com l’orquestra La Singular que era a la Casa Nova, i membres dels Comediants.
Aquells nouvinguts se sumaven a uns pagesos que mai van abandonar la terra, fins i tot si algú deixava la seva finca, els altres se’n feien càrrec. “No es va deixar mai de conrear ni un pam”, apunta Duñach.
La Comissió de Defensa de Gallecs es formalitza
Va ser l’any 1977 quan neix la Comissió de Defensa de Gallecs, gestada en una xerrada a Parets amb l’Associació de Veïns de l’Estació del Nord de Mollet, i que va ser un referent de la lluita ecologista arreu del país. Hi tenia un paper rellevant Lluís Ansó (1934-2016), veí resistent del Gallecs expropiat, casat amb la Neus de Can Ros, i que segurament va ser la persona més perseverant en la lluita per la preservació de Gallecs, no només des de la Comissió, sinó també a totes les entitats ecologistes en defensa de l’espai rural que en van ser hereves. També hi havia noms com Rosa Martí i Montserrat Tura –que anys més tard acabarien sent alcaldesses de Parets i Mollet, respectivament–, la mateixa Duñach i Vicenç Torrents –companys de lluita durant dècades–, i Pepe Beúnza –l’activista social que va ser el primer objector de consciència al servei militar–, entre molts altres.
Poc després de la creació de la Comissió, el 9 d’abril de 1978, es va convocar la icònica manifestació en defensa de Gallecs per reclamar que les hectàrees expropiades es mantinguessin verdes. “El Vicenç (Torrents) i jo estàvem als quatre cantons patint per si vindria gent. I, de cop i volta, per tots els carrers començaven a arribar bicicletes, gent de tot arreu, tractors. Quina emoció! Va ser espectacular”, rememora Duñach. Hi van participar més de 8.000 persones i la repercussió mediàtica va ser important. De fet, també el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes seguien de prop aquell racó de la plana vallesana com una de les reivindicacions més rellevants del país, juntament amb els aiguamolls de l’Empordà i les campanyes antinuclears.
“La de Gallecs va ser la meva primera manifestació”, explica Míriam Viaplana, periodista especialitzada en temes mediambientals que llavors era una jove estudiant que poc després, a inicis dels 80, seria una nova ocupant de Can Ros. “Allà l’Emili [Legaz] hi portava un hort i hi feia pa. Fèiem conreu biològic, pa amb massa mare, kèfir, guardàvem les llavors d’un any per a l’altre, no tiràvem pesticides, fèiem compostatge… tot de coses que ara es reivindiquen i que abans ens deien despectivament que eren de
hippies”. També confessa que “sempre he trobat a faltar la vida comunitària; viure amb persones molt diferents t’obre molt la ment”. Aquella llavor ha arrelat, per exem ple, a Can Maiol, al terme de Palau-solità, on actualment hi ha un projecte d’habitatge cooperatiu per a joves.
Les primeres decepcions
Duñach alerta que no només va agredir Gallecs el govern franquista: “qui expropia és el Ministerio, però qui construeix és la Generalitat”. I és que l’any 1979 hi ha el traspàs, “com si es passessin un cromo”, lamenta. De fet, aquestes terres vallesanes enmig de la pressió urbanística del Baix Vallès van ser durant anys font de conflicte entre administracions per la seva governança.
El 1981 l’Ajuntament de Mollet va signar un conveni amb l’Incasol, nou propietari dels terrenys, per construir 3.500 pisos en 127 hectàrees al sud de l’autopista, a l’actual barri de Can Borrell de Mollet, un acord que va rubricar el primer govern municipal de la democràcia recuperada davant l’estupefacció de la gent de la comissió que es posava les mans al cap que un govern del PSUC, amb persones amb les quals havien compartit la lluita antifranquista, protagonitzés una de les mossegades més importants a l’espai expropiat ja en mans de la Generalitat, a la qual també s’hi van sumar concessions a polígons industrials, especialment de Santa Perpètua i Palau-solità i Plegamans.
Van ser anys bel·ligerants entre les administracions i la comissió –que reclamava la reversió de l’expropiació i un referèndum per decidir el futur de Gallecs–, fins al punt que, després d’un tens ple municipal per aprovar l’acord urbanístic, el govern molletà va obrir una causa penal i administrativa a set persones acusades d’insults i d’haver fet pintades de protesta.
La comissió va estar activa fins al 1983, quan molts dels okupes marxaven i altres activistes abandonaven. Lluís Ansó concloïa: “No vam aconseguir el que volíem, salvar Gallecs de l’especulació, però sí que vam aconseguir sembrar una llavor de consciència col·lectiva per salvar-lo”, escrivia anys més tard.
“Per tots els carrers començaven a arribar bicicletes. Quina emoció! Va ser espectacular”
Amb Cànem, cap al referèndum
A mitjans dels vuitanta, del comitè antinuclear de Mollet en surt el grup ecologista Cànem, que es crea oficialment el 1992 i que a principis dels 90 feia campanya i recollia signatures perquè la Generalitat inclogués Gallecs en el primer Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) que el govern català aprovava el 1992. És una etapa en què “vam adquirir una visió més global de la defensa del medi amb una consciència ecològica que abans no teníem”, recorden els activistes.
Ja ben entrats els 90, la lluita per defensar el territori continuava i s’hi sumaven algunes administracions, en especial els ajuntaments de Mollet i Parets, que constituïen el que va ser el primer Consorci de Gallecs i que s’enfrontaven, fins i tot als tribunals, contra decisions del govern català que minvaven encara més l’espai natural.
Els moviments dels consistoris, però, no acabaven de convèncer els sectors ecologistes que, després d’anys sense una solució definitiva per a la preservació de Gallecs, veien amb desconfiança les actuacions de les administracions. De fet, a mitjans dels anys 90 s’inicia la campanya Pro Referèndum Salvem Gallecs. Cànem revifa després d’un període d’inactivitat i n’és l’impulsor, amb una nova generació de joves que se sumen a la lluita per preservar l’espai. Un d’ells era Dani Aranda, qui considera que “si no hagués estat pel Cànem i la pressió que exercíem als ajuntaments, s’haurien desenvolupat més projectes urbanístics a Gallecs”.
Finalment, el referèndum –no vinculant– sobre el futur de Gallecs es va fer el 1999 i hi van votar 2.809 persones, de les quals 2.796 van considerar que calia protegir l’espai. “Tot i això, la Generalitat va aprovar un pla director urbanístic que no ho garanteix”, afirma Aranda, qui recorda que Cànem, juntament amb Unió de Pagesos i l’ADENC hi van presentar un recurs contenciós. De fet, Cànem ja s’havia enfrontat a l’Ajuntament de Mollet i la seva contundència en la crítica els va suposar una relació molt bel·ligerant. “Ens van fer fora del local municipal on ens reuníem i ens van intentar imputar un delicte penal per una acció de protesta”, recorda. Va ser un acte al bosc de Can Veire titulat Cada cosa al seu lloc, en què criticaven que es col·loquessin taules de pícnic a l’espai natural i les van desmuntar. “Ens volien fer passar per violents, però no vam trencar res… No érem polítics, però érem els que fèiem oposició al govern. Veient la degradació natural de Gallecs no podíem anar a mitges”, explica l’activista, qui el 2006 va impulsar l’Associació per la Defensa de Rèptils i Amfibis de Gallecs (DRAG), “una entitat purament naturalista”.
El Consorci, una eina de gestió
La suma de la pressió política i de la societat civil, així com una pagesia que mantenia l’espai agrari i apostava cada cop més pel valor afegit de l’agricultura ecològica i de proximitat, va permetre que al tombant del segle XX i XXI als despatxos de la Generalitat es posés sobre la taula la preservació de l’espai natural que encara quedava, enmig de la pressió urbanística a la qual va estar sotmès i que suposava aproximadament la meitat de les terres expropiades feia més de tres dècades. Per començar a regularitzar aquella situació anòmala, hereva del franquisme, el 2005 es redacta el Pla Director de l’Espai Rural de Gallecs –amb un pla especial d’usos que ha estat pendent fins ara– i es crea per gestionar-lo l’actual Consorci de Gallecs –amb presència dels ajuntaments amb territori a l’espai i de la Generalitat–. “Va suposar un nou model de governança conjunta de les administracions amb la participació de les entitats i actors del territori”, explica la gerent del Consorci, Gemma Safont, qui recorda “l’aposta ferma per buscar l’equilibri entre els usos principals de l’espai, l’agricultura, amb la conservació del medi natural i l’ús públic –hi ha més d’1 milió d’usuaris anuals i 8.000 escolars que el visiten–, amb el repte d’assolir gradualment un parc agroecològic”.
El nou consorci va donar una empenta a la reconversió del monocultiu d’ordi, una agricultura extensiva que s’havia implantat davant la incertesa d’un sòl transitori, a l’agricultura ecològica i la recuperació de llavors, com la mongeta del ganxet i l’espelta, entre d’altres. “Gràcies a la col·laboració dels pagesos i de les universitats i centres d’investigació –principalment de la UB–, Gallecs s’ha convertit en un laboratori obert, referent en recerca i innovació en agricultura ecològica, que ha de permetre seguir apostant per l’accés a la terra de petits i mitjans productors, pel foment de l’econòmica local i circular, i de la biodiversitat natural i cultivada”, detalla Safont.
El 2009 també s’aprova la inclusió de 691 hectàrees de Gallecs al PEIN (Pla Especial d’Interès Natural), una mesura de protecció que a hores d’ara encara no acaba de respondre a les demandes de preservació de l’espai rural dels veïns i activistes, que recorden que els perills d’agressions mediambientals a l’espai encara hi són.
La Plataforma en Defensa de Gallecs
En aquest context naixia la Plataforma en Defensa de Gallecs (PDG), amb persones vinculades a Cànem i a altres entitats socials dels municipis de l’entorn de l’espai rural. Es gestava el 2008 amb una xerrada en què Cànem, que feia un any que no estava actiu, demanava reactivar l’activisme en defensa de l’entorn natural. “Portem un any adormits i les administracions van fent”, deien.
El neguit coincideix amb canvis el 2009 amb la creació d’una associació de veïns de Gallecs alternativa a la que existia que “havia quedat en mans de gent de Mollet”, explica Pol Ansó –fill de l’històric Lluís Ansó–, que torna a Gallecs a ajudar el seu pare que estava malalt i que pren el relleu en l’activisme per a la preservació de l’espai natural. “Em vaig trobar l’Ivana [Morera] –actual presidenta de l’associació de veïns– i l’Ivan [Llagostera] i em van demanar ajuda”, explica Pol Ansó. La nova AV de Gallecs, creada el 2009 amb una junta més jove, es va convertir en pal de paller de la defensa de l’espai, a la qual s’hi sumaven altres persones, com Dani Aranda, Guifré Bonvilà –ara membre de la Plataforma Salvem el Calderí de Mollet–, i Neus Ballús –qui anys més tard rodaria la premiada pel·lícula
La Plaga a Gallecs–, entre d’altres.
L’AV de Gallecs va prendre les regnes de les reivindicacions per a l’espai en el marc de la PDG, però també la dinamització social, amb la inauguració d’una nova seu veïnal i l’impuls a una festa major que va passar d’un pressupost de 1.000 euros a 13.000 en un any, i que s’ha convertit en un referent del cap de setmana de Sant Jaume al Baix Vallès.
A més, Pol Ansó és arquitecte, especialitzat en sostenibilitat i medi ambient, i els seus coneixements són claus també en els embats davant les administracions. La PDG presenta, per exemple, al·legacions al Pla General Metropolità per evitar el pas d’infraestructures per l’espai natural, però el punt d’inflexió és el projecte de l’Incasòl de vendre Can Banús –una finca que va quedar fora del PEIN al terme municipal de Santa Perpètua– a una empresa per a la construcció d’un gran centre logístic.
La PDG recollia el testimoni de la Comissió i l’abril de 2015 convocava una manifestació –que va aplegar unes 2.500 persones– contra aquesta venda i per reivindicar l’ampliació de les hectàrees incloses al PEIN, una petició que mai ha estat escoltada. Sí, però, que es va aturar la venda de Can Banús. “Vam fer una bona moguda al Parlament, ens vam reunir amb totes les forces polítiques que el conformaven i vam presentar un document amb 35 punts. Vam treballar molt, vaig aprendre més que un advocat i vaig redactar un document enorme, tot fent la feina dels diputats”, recorda Pol Ansó. L’esforç, però, va valdre la pena perquè el Govern va recollir el guant de gai rebé tots aquells punts. Això sí, Ansó alerta: “hi ha parcel·les que segueixen sent urbanitzables, com Can Banús, els Pinetons de Mollet i la Masia Julià de Palau-solità”.
Carpeta Defensors de la terra
