A les dues i deu minuts del 6 de juny del 1950 es va produir entre Ripollet i Montcada una forta explosió que va deixar un cràter de dotze metres de profunditat i d’uns cinquanta metres de diàmetre. Es va sentir a tot el Vallès i a Sabadell, on jo vivia, llavors amb vuit anys. L’ona expansiva ens va obrir totes les balconades que estaven ben travades de dalt i baix.
Segons es va saber llavors, l’explosió havia tingut lloc a una zona on hi havia un destacament militar d’artilleria depenent del de Maestranza de Barcelona, amb nombrosos polvorins. Un d’ells havia esclatat. Ens ho recordava l’edició 9 de Vallesos (p. 140.145), en complir-se els 65 anys de la lamentable feta i aportant el testimoni personal de residents d’alguna masia propera que va sofrir greus desperfectes i un escampall de restes que va malmetre molts conreus.
Ara fa deu anys més d’aquella explosió i del vell destacament militar no en queda res. Només una bella esplanada tota verda on s’hi ha fet un parc dit de la Llacuna. És un gran encert que els ajuntaments que compartien aquest espai n'hagin fet un espai gran i lluminós on ara hi passegen gent gran, parelles amb una criatura. Quan ho comparo amb el que jo vaig viure, erm i cremat de pólvora dins un espai militar, em fa pensar en el que podria ser una terra catalana i lliure.

Actiu, malgrat l’explosió
Es podria pensar que després d’aquella explosió que va fer diversos morts al destacament –tot i que es van silenciar– i que va enrunar o malmetre algunes cases dels pobles propers, l’activitat del destacament havia cessat. Res més lluny de la realitat. L’any 1967, és a dir, 17 anys després de l’explosió em va tocar de fer els quatre mesos de pràctiques de les milícies universitàries al destacament de Ripollet-Montcada, que estava en plena activitat i s’anomenava Polvorí del Mas Duran.
Què s’hi feia? Pocs ho saben i aviat es perdrà tota memòria del fet, però jo, als 82 anys, ho tinc encara ben clar i potser és convenient que ho expliqui.
Des de Ripollet es prenia un camí vers l’oest i després un altre que pujava entre unes grans esplanades i en direcció nord-oest. A uns dos quilòmetres del poble s’arribava al recinte que tenia unes 160 hectàrees i es repartia per meitats entre el terme de Ripollet i el de Montcada. L’entrada al recinte era d’allò més animador. Just passat un petit cos de guàrdia hi havia un monument dedicat als nois morts en “un accident”, segons ens deien, però que devia correspondre a l’explosió que jo recordava perfectament. Tot seguit hi havia un ampli espai amb una instal·lació que creava vapor d’aigua i al seu voltant diferents edificis. A la dreta i un xic encimbellat hi havia la casa del capità, que era el cap del destacament i on hi vivia amb la seva família. A l’esquerra, diferents barracons, un per a nosaltres, un polvorí, un per a una companyia de soldats que hi feien la mili i una aula. Més endins, altres polvorins i força més lluny, nord enllà, el gran cràter de l’explosió del 1950 i a la seva dreta un altre cos de guàrdia més gran, amb algunes garites escampades pel voltant per fer-hi guàrdia de nit. Vaig deduir que els morts de l’accident degueren produir-se en aquella zona. El capità ens va rebre als quatre que havíem tingut la dissort d’anar a raure allà i, junt amb un sergent, ens va mostrar el lloc i va triar d’entre els quatre el que va destinar a fer de mestre dels nois que feien la mili a fi que sortissin amb un certificat d’estudis primaris, els que no el tenien, que eren la majoria.
Capità, sergent, un alferes artificier que venia de tant en tant i un soldat de la companyia ascendit a caporal, eren tot el cos de comandament del destacament, al qual ara ens hi afegíem.
El capità es deia Garcia Bellsolà i era ben català. No mancat d’humor, ens deia rient que com que de militars catalans n’hi havia tan pocs, si un dia Catalunya esdevenia independent, cosa que en aquells temps encara no ho pensava gai rebé ningú, ell hi podria tenir un càrrec rellevant.
El nostre company fet mestre les va passar ben magres amb aquells nois del tot incultes que, segons ens deia sovint esbufegant, eren durs de mollera com pedres. La majoria eren nois castellans i sovint de llocs llunyans. Estaven una mica acoquinats i vaig simpatitzar amb alguns; mai hi vaig tenir cap problema. Als altres tres, junt amb el caporal que havia ascendit de la companyia d’aquells soldats, ens tocava fer de caps de la guàrdia un de cada quatre dies i restar de servei “de setmana”, cada quatre setmanes. El caporal era un noi alt i rialler i aprofitant la seva alçada tenia el mal costum de pixar-se al rentamans que empràvem tots. Pel que ens deia, solia ser aventurer en temes femenins, però sempre amb dones casades joves, ja que, com deia, “si passava alguna cosa”, la cosa quedava indemne.
Al costat del barracó on nosaltres dormíem hi havia un dels polvorins i es deia que hi havia molt material perillós. Però, en fi, tampoc es pot viure permanentment espantat. Ens hi acabàvem acostumant.

Papers amb la creu gamada
Per la resta, les instal·lacions estaven perfectament organitzades com una indústria, que tenia una tasca ben concreta: anar desmuntant material de guerra, munició bàsicament que el III Reich alemany havia tramès a Franco durant la contesa 1936/39 i que s’havia anat concentrant allà amb trameses que arribaven des de la propera estació de Montcada. A les beines dels projectils d’artilleria i en altres materials, hi apareixien papers amb la creu gamada i altres símbols d’aquell règim feixista germà del que ens regia a nosaltres. Tot aquell material, un cop separats els metalls de les substàncies explosives, pólvora a les beines i trilita a les bombes, es venia com a ferralla. El llautó de les beines els el pagaven bé ja que no hi havia gairebé gens de perill, però el ferro de les bombes era de més mal vendre ja que, si restava una mica de trilita a dins, podia rebentar els cubilots de les foneries. La pólvora i la trilita es disposaven en una llarga línia en un camp i es cremaven, cosa que no era pas perillosa en si, però sí que hi havia risc quan es desmuntava tot, com direm més avall. En un dels barracons hi havia tota mena de munició petita i gran, com ara bales de fusell i fins per a les velles pistoles Lafouché que tenien el percutor al costat de la beina. Fins s’hi podien trobar llargues bombes d’alumini del tipus antitancs.
L’abundància de munició d’origen alemany concorda amb la crònica de la guerra que en feu el coronel de la República Vicenç Guarner (Llibre Blanc de Catalunya, Buenos Aires, 1956) p. 95-104), que va comanar en algun moment l’ofensiva per la zona aragonesa. Diu que Catalunya va fer un enorme esforç de reconversió industrial per a proveir l’exèrcit republicà d’armes i municions, però que el govern republicà ordenava que tot s’enviés, de primer a Granada, Extremadura i altres llocs i després a Madrid, de manera que hagueren de suspendre algunes operacions per manca de munició, que els revoltats rebien a dojo d’Alemanya i ells no tenien.
Al cap dels trenta anys que aquell material havia arribat aquí ja era del tot obsolet i en molts casos perillós, com ho demostrava prou el polvorí que, tot sencer, havia esclatat feia tant temps. Segons ens va dir l’artificier, afortunadament el gruix principal de l’ona expansiva creada per l’explosió del polvorí, s’havia escampat cap al nord, és a dir, cap a Sabadell, que era prou lluny. Si hagués anat en direcció a Ripollet, de segur que hi hauria hagut una catàstrofe.
De tant en tant es separava una de les bombes que es considerava massa perillosa, la carregaven en un carretó i l’artificier amb dos soldats i el caporal dels nostres que estava de guàrdia anaven caminant fins al fons del gran cràter, hi deixaven la bomba perillosa amb una altra d’explosió garantida al costat que connectava a un cable que anàvem arrossegant fins a ser a una certa distància ja fora del cràter. Allí s’accionava el detonador, mentre ens posàvem les mans al cap ja que ens queia a sobre, inevitablement, una pluja de pedres. Una bona imprudència ja que, si bé les parets del clot devien aturar la major part de la metralla de la bomba, bé n’hauria pogut caure algun tros sobre algú de nosaltres o qui sap si prou més lluny. Cal tenir present que no eren bombes petites: n’hi havia que feien ben bé mig metre.
Per a la resta del material que es considerava desmuntable, el procés era senzill, però força perillós. La major part del material eren bombes per a canons antiaeris que mesuraven més d’un metre de llarg. La beina feia uns 80 centímetres i estava plena de pólvora en unes barres de colors. La bomba en si feia un pam de mida, era plena de trilita i anava encastada a la beina. Al cap de la bomba hi havia, enroscada, l’espoleta d’alumini. La beina era, doncs, simplement propulsora, però la bomba, amb l’acció de l’espoleta, estava preparada per a esclatar en tocar amb un cos dur. Aquestes espoletes s’havien d’activar perquè es generés l’explosió de la bomba, però amb el material oxidat de tants anys, era evident que en descollar-les, bé es podien activar soles. Hi havia unes parets gruixudes de formigó que protegia els homes que feien el desmuntat des de fora, mentre que la bomba es posava dins i des de l’altra banda i un cop fixada l’espoleta, es feia girar per a descollar-la. Hi havia, doncs, unes certes mesures de protecció, però a l’hora de la veritat no servien de res.

Desmuntar bombes a preu fet
El capità exigia un nombre mínim de bombes desmuntades per deixar eixir els nois que feien aquella feina. Entraven al matí i solien acabar al migdia, però si veia que acabaven abans, els feia desmuntar, des d’aquell dia, unes quantes bombes més. Finalment, el que feien els nois era posar-se un a fora i l’altre a dins, amb tot el risc per a ell, per a descollar més fàcilment l’espoleta, però si no ho feien així, no acabaven mai d’arribar a la xifra exigida.
Un cop tretes les bombes i retirada l’espoleta, es posaven al generador de vapor de cap per avall i la trilita s’anava fonent i caient. Un cop recollida es cremava igualment al camp. De fet, només era perillosa dins la bomba, però no pas solta ja que es consumia sense cap mena d’explosió.
En un dels barracons hi havia un noi que era mecànic i que tenia una tasca delicada i prou perillosa: Havia d’anar desmuntant amb tota cura unes espoletes de llautó, cosa que exigia una gran habilitat. Ell les fixava al banc i anava fent la feina poc a poc. S’hi jugava la pell, però entrava i sortia gairebé quan volia. El llautó, certament, es pagava prou bé i el capità estava atent al negoci.
Una de les setmanes que estava de servei al matí em mancà un dels soldats. No vaig dir res en fer el parte al capità, pensant que s’hauria adormit i que ja arribaria, però va resultar que l’havia pres la policia per robar. Això em va costar una setmana d’arrest al cos de guàrdia de l’entrada.
Ignoro qui feia el negoci amb els materials venuts, però em sorprendria que el capità no hi tingués alguna part, ates l’interès que s’hi prenia i els riscos que feia córrer. El capità no ens tractava malament i era més aviat amable, però aquells riscos en els soldats era una cosa que feia mal de veure. Per això quan, passats els inacabables quatre mesos, va arribar finalment el venturós dia del comiat i ja teníem la llicència a la butxaca que ens convertia altra vegada en ciutadans i ens vàrem acomiadar, li vaig dir ben clar que aquells riscos que corrien els nois eren inacceptables. Com que era un home colèric es va posar vermell com un semàfor, però res podia ja fer.

Poblat okupa
Segons informacions, els perjudicats per les destrosses del polvorí esclatat varen tardar vint anys a cobrar i quan el destacament fou finalment buidat, els barracons s’ompliren d’okupes, que hi crearen una petita ciutat. Finalment, i al cap d’uns anys, tots els edificis foren destruïts, el forat de l’explosió cobert de runa i tot convertit en el bell parc. De les antigues instal·lacions no en van quedar més que el monument als morts, que després també va desaparèixer i les restes d’una petita capella bandalitzada dalt d’una torre i que és el darrer vestigi d’aquella perillosa fàbrica de residus. Malgrat que res indica aquell passat militar, els vells de l’entorn encara se’n recorden prou bé.
La nostra vida al destacament va ser realment penosa. Els dies que tenia guàrdia tot el dia, solia anar a passejar a la nit fins a l’altre cos de guàrdia, el gran, i així feia una mica de passeig. Els nois hi tenien un gos que es posava a bordar furiosament quan veia acostar-se algú no conegut, cosa que els era útil per a dormir sempre que volien. Jo, però, em vaig fer amic del gos, i me’l solia endur en el meu passeig.
Fos com fos, la vida en aquella pla, llavors ben polsegós, era prou desagradable. És per això que sovint el meu amic i mig filòsof Ernest Sabater i jo mateix, solíem recitar, tot passejant amb el cap cot i tips de tot allò: Auswitch, Buchenwald, Ripollet, Mauthausen...