El ressò que va generar la mort de Fermí Puig i Botey, el juliol de l’any passat, va ser tot un homenatge al xef granollerí i va constituir un dels millors indicadors per entendre i valorar la dimensió humana i professional d’aquest amic que ens va deixar massa aviat, tot just després d’anunciar que es jubilava i de dedicar-se durant 45 anys a la promoció de la cuina tradicional catalana amb cos i ànima.
Compromès i senzill, des dels fogons i des de la divulgació, es va lliurar a una tasca de promoció essencial de la gastronomia catalana enmig de l’eclosió a partir del 1980 d’un conjunt d’homes i dones que, amb petits o grans projectes, van contribuir a situar-la al nivell més alt i a més amb un reconeixement social sense precedents.
Descendent com era de les famílies propietàries de dues de les empreses granollerines més importants del segle XX, Conserves Puig i Can Botey, el Fermí es va desmarcar del que semblava que li reservava el destí quan encara no havia arribat als quinze anys i el 1973 va decidir endinsar-se en el món del periodisme.

Aventures juvenils
L’escapada que el desembre del 1976 vam fer a Madrid amb ell i el Lluís Torres per passar el cap d’any, vista amb perspectiva, va resultar la culminació d’un any irrepetible en què tots tres i la majoria d’amics, també, vam fer el primer tomb important de la nostra vida. Aquells quatre dies inoblidables, que vam farcir d’espectacles culturals i esportius amb àpats deliciosos per assaborir la cuina castissa que saben fer allà, una patrulla de la Guàrdia Civil, a la província de Guadalajara, ens els va rematar amb una multa de dues mil pessetes a la N-II per portar un adhesiu blanc amb la C de Catalunya després d’haver estacionat el Dyane-6 de trinca quatre nits seguides al carrer sense un sol incident ni una ratllada. “Els collons d’en Bamba!”, vam pensar quan els agents feien la denúncia, però vam treure un retolador blau, vam afegir un palet horitzontal a la C sense desenganxar res i vam continuar el viatge. Al cap de dos quilòmetres vam aturar el cotxe i vam esborrar el palet dels pebrots. Amb una nevada impressionant que queia a la zona de Medinaceli, a Sòria, el càstig del maligne per la nostra gosadia ens va arribar quan, en creuar-nos amb un camió –que vam veure venir a través d’una llarguíssima recta coberta de neu que res de bo feia presagiar– va saltar un pedrot que ens va esberlar el parabrisa del Citroën. No cal explicar en quines condicions vam arribar a Granollers, hores més tard.
Aquell viatge, a tots tres, que teníem decidit convertir-nos en periodistes, va reforçar la nostra amistat i la convicció íntima que la vida ens aniria prou bé. Al Lluís i a mi, en el periodisme, i al Fermí, més enllà de les seves dots de gran comunicador, triomfant finalment en el món de la gastronomia i convertint-se en tot un referent, cosa que llavors ni s’imaginava. Ni ell, ni ningú.
D’aquell 1976 en surten molts records, com l’assistència al Festival de Cinema de Ceret després de veure com el BM Granollers empatava amb l’Oppsal noruec amb un gol increïble d’en Paco Baños i es classificava per a la final de la Recopa, que tres setmanes més tard acabaria guanyant contra el Dankersen. Vam sortir eufòrics del Pavelló Municipal d’Esports amb el Fermí, el Quim i el Peio (Joan Garcia) i al Vallespir vam gaudir durant tres dies de títols com Etat de siege o Il pleut sur Santiago, del director grec Costa Gavras, o pel·lis no tan compromeses i més lleugeres com Deep Throat, amb l’impressionant Linda Lovelace. O la concentració de vuit dies a Queralbs, el mes de juny, per preparar la selectivitat. Érem els mateixos, però amb el Joan Roca, company de l’institut i fill de Sant Feliu de Codines, en el lloc del Quim, que ja no volia estudiar més. Allotjats a Cal Tubau, la Pepeta ens va mimar com si fóssim fills i nosaltres preparàvem les matèries fent un esmorzars pantagruèlics enmig d’aquells prats verds d’alta muntanya mentre parlàvem de Nietzsche, Shopenhauer o Kierkegaard. És a dir, filosofant tot el sant dia. Per a sorpresa nostra, tots quatre vam aprovar i vaig tenir el plaer de donar-los la nova en un calorós matí de dissabte de juliol en el qual vaig tenir la sang ben glaçada fins que vaig saber les notes. Una notícia que vam acabar celebrant aquel mateix dia al restaurant Can Flores, a Blanes, per cortesía dels estimats Paulino i Rafela, progenitors del Fermí.

El discurs de Suárez
Per cert, durant l’estada al poblet de la vall de Ribes ens vam empassar davant del televisor d’un cafè del carrer Major –Barcelona, em sembla recordar que es deia– el famós discurs d’Adolfo Suárez a Las Cortes parlant de la reforma política un cop desaparegut el dictador Franco. I no les teníem totes perquè unes setmanes abans a Montejurra, a Navarra, hi va haver una massacre en un enfrontament entre carlins fatxes i esquerrans, amb dos morts, de la qual l’any 2023 es va confirmar la implicació de l’Estat espanyol en aquells fets. Els nostres dubtes sobre l’evolució política, la Transició, tornarien a surar el mes de setembre amb motiu de la mítica Diada Nacional a Sant Boi per les batusses que hi va haver amb el grisos més tard a Barcelona i que amb els amics, i entre ells el Fermí, vam viure des de primera línia.

El pas per la Universitat
Però aquell any 1976 també ens va marcar per ser el del nostre ingrés a la universitat, que en el cas del Fermí va tenir un guió inesperat que li canviaria tot el programa previst. Seguint el consell del seu pare, va descartar cursar la carrera de Ciències de la Informació convençut que estudiant dret també podria dedicar-se al periodisme. Un any després, matriculat a Història i Geografia, ja ho dubtava i quan al curs següent, 78-79, va començar Filologia Catalana la frustració era absoluta. Era l’època, a Granollers, en què el Ramon Parellada havia contractat un xicot de Terrassa, Juli Soler, per fer funcionar l’snack i el restaurant de la Fonda Europa, que s’havien encallat una mica, i havíem conegut Santi Santamaria que, a més de treballar com a dibuixant tècnic, flipava amb el periodisme. Tot aquest suquet que es va començar a coure enmig d’àpats i farres, combinava amb el pòsit personal del Fermí, gràcies a l’educació del paladar exercida pels plats de sa mare o de l’àvia Neus, servits a més en una llar familiar imbuïda per un negoci de conserves on els rovellons, la tòfona negra o el foie eren els reis. El sofregit estava en marxa.

El Bulli, Can Fabes
Quan l’any 1981 decideix contactar amb Juli Soler, ja convertit en el director del restaurant empordanès El Bulli, el Fermí sap al que es dedicarà. Aprofita l’estada a Roses per aprendre, del mateix Soler i dels cuiners Jean Paul Vinay i Kristian Lutaud. Ells dos li munten una escapada d’unes setmanes a Lió, per conèixer i formar-se al costat del xef Christian Bourillot. En uns mesos el Fermí aconsegueix el que en tres anys la universitat no li ha sabut donar: il·lusió. Els lligams amb el Juli s’incrementen, i amb el Santi Santamaria, que a finals d’any obrirà El Racó de Can Fabes, a Sant Celoni, amb unes pretensions inicials com a restaurant que no tenen res a veure amb el que començarà a passar a partir del 1989 quan li donen la primera estrella Michelin.
Amb les idees clares, referents personals sòlids i tota una vida per endavant, el Min va tancar el 1982 el seu primer contracte professional com a cap de sala del Montse Guillen, a Barcelona, mesos abans d’incorporar-se a un servei militar que li reservava una gran sorpresa. Destinat a la Capitania General de Marina, a Cartagena, coneix i treballa amb Ferran Adrià. Es fan amics i quan l’acompanya a Roses en un permís per presentar-li Juli Soler, la història de la gastronomia viu un dels seus momentums. ¿Què se n’hauria fet de tota aquella connexió i sincronía entre Soler i Adrià, convertida en la genialitat gastronòmica que hem conegut, sense la intervenció del Fermí…?
La seva trajectòria continuarà amb nombrosos projectes i dirigint diversos restaurants –a Sevilla, Tenerife i Catalunya, quan torna definitivament– fins que amb la complicitat d’Andreu Soldevila i la seva filla Montse, després de tres anys de col·laboració a l’Hotel Majestic, s’inaugura el restaurant de luxe Drolma (1999). I aquí és on toca explicar que va ser la Montse Soldevila, interessada en el budisme, qui va proposar posar aquest nom a l’establiment en honor a la deïtat femenina de Buda. La crítica destacarà l’estrella Michelin del 2002 i una corrua de plats excepcionals que en aquell escenari semblaran encara més bons, però la gran aportació del Drolma serà la consolidació definitiva del Fermí com un gran xef, defensor i promotor de la nostra cuina des dels més alts nivells d’exigència, amb cites celestials com el menú de la tòfona blanca de cada mes de novembre, una autèntica bogeria gustativa.

Santi, Ferran i Fermí
Mentrestant, la relació i la complicitat d’ell amb Santi Santamaria i Ferran Adrià es van anar enfortint, paral·lelament amb els seus èxits professionals i va ser per aquella raó, perquè per al Fermí el sentit de l’amistat era una cosa sagrada, que va viure amb amargor el conflicte per qüestions conceptuals sobre la cuina que es va desfermar el 2008 entre els dos reconeguts amics i cuiners, situació que se l’hi va agreujar per la sobtada desaparició d’en Santi el febrer del 2011. En un formidable reportatge de dues pàgines al diari La Vanguardia mesos després de la seva mort, el Fermí reivindicava la figura cabdal del xef de Sant Celoni en el ressorgiment de la gastronomia catalana.
El Restaurant Fermí Puig, inaugurat el 2013 al carrer Balmes de Barcelona, va esdevenir el llegat final que el mestre granollerí ens va deixar després d’un itinerari d’onze anys, amb el maître Alfred Romagosa al seu costat des que el 1999 va acceptar incorporar-se a l’equip del Drolma, en què el seu prestigi es va revalorar des d’una proposta més planera i menys pressionada, però igual de ferma. Partidari dels compromisos totals, el Min va passar per aquest món sense haver-se mossegat mai la llengua quan tocava no fer-ho. Culer com era des de criticar el FC Barcelona si les coses no es feien prou bé, a maleir com empresari algunes decisions desencertades que es van prendre durant la pandèmia amb efectes devastadors per a sectors econòmics com el de la restauració, o defensar activament des de l’estricta posició personal la identitat nacional de Catalunya amb tots els seus valors sense fissures.
Amb una capacitat aglutinadora que només tenen les persones que saben liderar, l’empatia i la generositat que l’han caracteritzat van fer de Fermí Puig aquest home que estimarem i recordarem sempre, que va passar per la vida amb alegria i la va saber endolcir a tothom, i molt especialment a les seves Mercè i Carla.