Carpeta Defensors de la terraMartí Boada
“Si tornem a engegar la muntanya, augmentarà la biodiversitat”
Nascut a Can Mau de Sant Celoni el 1949, Martí Boada ja anava a desemboscar amb el seu pare i ha dedicat la seva vida al coneixement i difusió del patrimoni natural, amb una ingent tasca com a educador, professor, investigador i conferenciant arreu del món, amb una producció bibliogràfica que supera els 120 llibres. Geògraf, doctor en Ciències Ambientals, professor emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha rebut innombrables distincions com el Premi Global 500 de les Nacions Unides i aquest juny hi suma la de soci d’honor de la Institució Catalana d’Història Natural. Expert en boscos i en canvi climàtic, ha estudiat des del Montseny fins a l’Antàrtida, passant per nombrosos països d’Amèrica –amb més de quinze anys de treballs a Mèxic– i l’Àfrica. Ha dirigit centenars de tesis sobre educació ambiental, disciplina de la qual ha estat pioner a Catalunya des que l’any 1978 va impulsar l’Escola de Natura de Can Lleonart, a Santa Fe del Montseny. La seva particular defensa per conservar el medi ambient ha estat, sobretot, a través del coneixement, l’estudi i la seva contribució a l’educació ambiental.
Pol Purgimon (text i fotografies)
D’on va sorgir el seu interès per la natura i com el vincula a la feina que ha fet pel medi ambient?
Tenia afició pel bosc, els ocells i el coneixement del medi i m’hi dedicava quan podia. Aleshores van començar els grans impactes: van fer urbanitzacions, grans obres, abocaments de residus… La Tordera, on ens havíem banyat de petits, un dia l’aigua era groga i un altre hi abocaven tints vermells. Quan els nostres pares van començar a regar amb aquella aigua i veia que se’ls moria la collita, vaig jurar que donaria la meva vida perquè la Tordera tornés a ser un riu de debò.
La gent estava preocupada per la natura aleshores?
No hi havia coneixement sobre aquest tema. Hi havia estudis de ciències biològiques, de dret… Vam fundar les ciències ambientals inspirades en una universitat de Califòrnia. Jo vaig ser un dels primers professors i vaig haver de fer els continguts i els plans d’estudis i més tard, el 1995, vaig guanyar el Premi Mundial de Medi ambient, que em va donar Nelson Mandela. Vaig passar de ser un naturalista local a treballar per Nacions Unides i altres organitzacions internacionals.
Can Lleonart, a Santa Fe, va ser molt més que una escola de natura. Quin llegat ha deixat aquell espai?
Ara ja està tancat, però va ser la primera escola de natura d’Europa, quan la vam fundar el 1978. Quan vaig anar-hi, la casa estava mig en ruïnes. Allà hi vam posar en marxa un itinerari de natura que va tenir un èxit fulgurant: van venir-hi escoles de tot arreu. Ens vam haver d’inventar un terme de zero, que era l’educació ambiental, i després vam ser un referent per Catalunya, l’Estat espanyol i per molts llocs. Després de tot allò, ara ja hi ha un doctorat en educació ambiental.
El 1976 va ser fundador del primer grup ecologista d’àmbit català, la Lliga per a la Defensa del patrimoni Natural-DEPANA. Com recorda aquells inicis?
Primer vam crear un grup de defensa del Baix Montseny-Montnegre. Em vaig motivar pel tema social i de la conservació perquè veia que havíem de tombar aquell model que era expansiu i que no tenia manies en contaminar. En aquell moment de tardofranquisme, va començar l’especulació urbanística generalitzada i ara encara en paguem els costos.
Quines eren les lluites del moviment ecologista al Vallès?
Dins el Congrés de Cultura catalana del 1976, hi va haver una campanya per salvaguardar el patrimoni natural. Va sortir el Llibre Blanc de la Gestió de la natura als Països Catalans, on vam fer un estat de la qüestió de com estava Catalunya pel que fa a les amenaces ambientals. Aquí al Vallès teníem un desori urbanístic tan gran… Al Montseny van fer el llac d’en Viada i el mateix senyor Viada, que venia de Mataró, va començar a obrir carreteres per urbanitzar. Al costat del Turó de l’Home hi volien fer un hotel i a Sant Pere de Vilamajor hi van fer moltes urbanitzacions il·legals. A Gallecs vam donar suport als pagesos quan s’hi volien fer pisos: els volien fer fora d’una terra fèrtil que era boníssima.
I com diria que vau contribuir a la lluita pel medi ambient?
Anàvem a protestar a tots els plens de l’ajuntament. Al principi, la gent ens veia com a quatre grenyuts i, en general, no hi havia cap complicitat amb nosaltres. Però hi havia grups a tot arreu a l’entorn de la Lliga i ens vam començar a coordinar. Vam passar del poble al territori i després ens vam connectar amb els espanyols i els europeus. La gent que teníem una posició dinàmica érem com una bola de neu: cada vegada estàvem més relacionats, anàvem fent xarxa i cada vegada érem més. De mica en mica, vam aconseguir que es creés un departament de Medi ambient en el Departament d’Obres Públiques de la Generalitat. Després aquest servei es va transformar en una direcció general i després va venir el Departament de Medi ambient, del qual vaig ser assessor.
Diria que hi va haver una certa institucionalització de tot allò que demanàveu?
Clar, és un procés evolutiu. Ara hi ha persones treballant i això no és considerat com a acció cívica. Quan vaig començar a treballar al Montseny hi havia pocs guàrdies i ara hi ha molts treballadors, entre guar des, informadors… Els rius s’han recuperat perquè ens hem gastat milions en estacions depuradores. Hi ha hagut directrius mundials i acords polítics. Tot això s’ha aconseguit gràcies a la pressió. El drama polític, però, és que els nostres paisatges i els nostres ecosistemes no segueixen els cicles electorals. Part important de l’acció és cosmètica i molt superficial.
Per tant, hi ha molta retòritca i pocs fets?
Si vols anar a fer una agricultura ecològica, no et diran que no, però ho hauran d’estudiar i potser passaran dos o tres anys abans no ho puguis fer. I el que passa és que queden pocs pagesos. Al Montseny s’han tancat set-centes masies: algunes s’han convertit en segones residències i d’altres, en cases de menjar. Si tu tornes a engegar la muntanya per al sector primari, t’augmentarà segur la biodiversitat, tot i que sembli que hagi de ser al revés. Hem perdut una quantitat de plantes i animals increïble: la guatlla, la perdiu, les aloses, els cruixidells… Tots els ocells d’espais oberts estan desapareixent i només s’estan mantenint els gaigs i els tudons, perquè el bosc s’ha anat expandint.
N’hem après alguna cosa del que heu anat dient aquests anys sobre la conservació del medi?
De vegades es dediquen més a controlar el parc que no a afavorir-lo. El Montseny ja ho consideren un equipament de la ciutat, com ho pot ser el Camp Nou: hi ha cases de menjar, àrees d’aparcament i gent que hi puja per fer fúting o mountain bike.
Què ha de ser una prioritat per afrontar la crisi climàtica?
Això fa molts anys que ho estem estudiant científicament, a l’Antàrtida i aquí. Ja estem veient les manifestacions del canvi climàtic en els sistemes d’aquí. L’alzinar va pujant i va desplaçant el faig i ara a dalt del Montseny pràcticament ja no hi ha prats subalpins. La muntanya ens està mostrant molt clarament aquest augment de la temperatura.
I hem de patir pels boscos, amb aquestes sequeres i el perill d’incendis?
Els boscos se les saben totes, perquè tenen una memòria històrica increïble. Aquest any s’han carregat de pólvora amb les pluges. Tant el bosc com el sotabosc han fet unes crescudes espectaculars. Això, quan s’assequi, es convertirà en pólvora i tard o d’hora cremarà. El drama fort és que a tot arreu hi ha cases, també on hi ha bosc. El drama no són les alzines i els suros, els gaigs i les genetes, és la gent.
Tenia afició pel bosc, els ocells i el coneixement del medi i m’hi dedicava quan podia. Aleshores van començar els grans impactes: van fer urbanitzacions, grans obres, abocaments de residus… La Tordera, on ens havíem banyat de petits, un dia l’aigua era groga i un altre hi abocaven tints vermells. Quan els nostres pares van començar a regar amb aquella aigua i veia que se’ls moria la collita, vaig jurar que donaria la meva vida perquè la Tordera tornés a ser un riu de debò.
La gent estava preocupada per la natura aleshores?
No hi havia coneixement sobre aquest tema. Hi havia estudis de ciències biològiques, de dret… Vam fundar les ciències ambientals inspirades en una universitat de Califòrnia. Jo vaig ser un dels primers professors i vaig haver de fer els continguts i els plans d’estudis i més tard, el 1995, vaig guanyar el Premi Mundial de Medi ambient, que em va donar Nelson Mandela. Vaig passar de ser un naturalista local a treballar per Nacions Unides i altres organitzacions internacionals.
Can Lleonart, a Santa Fe, va ser molt més que una escola de natura. Quin llegat ha deixat aquell espai?
Ara ja està tancat, però va ser la primera escola de natura d’Europa, quan la vam fundar el 1978. Quan vaig anar-hi, la casa estava mig en ruïnes. Allà hi vam posar en marxa un itinerari de natura que va tenir un èxit fulgurant: van venir-hi escoles de tot arreu. Ens vam haver d’inventar un terme de zero, que era l’educació ambiental, i després vam ser un referent per Catalunya, l’Estat espanyol i per molts llocs. Després de tot allò, ara ja hi ha un doctorat en educació ambiental.
El 1976 va ser fundador del primer grup ecologista d’àmbit català, la Lliga per a la Defensa del patrimoni Natural-DEPANA. Com recorda aquells inicis?
Primer vam crear un grup de defensa del Baix Montseny-Montnegre. Em vaig motivar pel tema social i de la conservació perquè veia que havíem de tombar aquell model que era expansiu i que no tenia manies en contaminar. En aquell moment de tardofranquisme, va començar l’especulació urbanística generalitzada i ara encara en paguem els costos.
Quines eren les lluites del moviment ecologista al Vallès?
Dins el Congrés de Cultura catalana del 1976, hi va haver una campanya per salvaguardar el patrimoni natural. Va sortir el Llibre Blanc de la Gestió de la natura als Països Catalans, on vam fer un estat de la qüestió de com estava Catalunya pel que fa a les amenaces ambientals. Aquí al Vallès teníem un desori urbanístic tan gran… Al Montseny van fer el llac d’en Viada i el mateix senyor Viada, que venia de Mataró, va començar a obrir carreteres per urbanitzar. Al costat del Turó de l’Home hi volien fer un hotel i a Sant Pere de Vilamajor hi van fer moltes urbanitzacions il·legals. A Gallecs vam donar suport als pagesos quan s’hi volien fer pisos: els volien fer fora d’una terra fèrtil que era boníssima.
I com diria que vau contribuir a la lluita pel medi ambient?
Anàvem a protestar a tots els plens de l’ajuntament. Al principi, la gent ens veia com a quatre grenyuts i, en general, no hi havia cap complicitat amb nosaltres. Però hi havia grups a tot arreu a l’entorn de la Lliga i ens vam començar a coordinar. Vam passar del poble al territori i després ens vam connectar amb els espanyols i els europeus. La gent que teníem una posició dinàmica érem com una bola de neu: cada vegada estàvem més relacionats, anàvem fent xarxa i cada vegada érem més. De mica en mica, vam aconseguir que es creés un departament de Medi ambient en el Departament d’Obres Públiques de la Generalitat. Després aquest servei es va transformar en una direcció general i després va venir el Departament de Medi ambient, del qual vaig ser assessor.
Diria que hi va haver una certa institucionalització de tot allò que demanàveu?
Clar, és un procés evolutiu. Ara hi ha persones treballant i això no és considerat com a acció cívica. Quan vaig començar a treballar al Montseny hi havia pocs guàrdies i ara hi ha molts treballadors, entre guar des, informadors… Els rius s’han recuperat perquè ens hem gastat milions en estacions depuradores. Hi ha hagut directrius mundials i acords polítics. Tot això s’ha aconseguit gràcies a la pressió. El drama polític, però, és que els nostres paisatges i els nostres ecosistemes no segueixen els cicles electorals. Part important de l’acció és cosmètica i molt superficial.
Per tant, hi ha molta retòritca i pocs fets?
Si vols anar a fer una agricultura ecològica, no et diran que no, però ho hauran d’estudiar i potser passaran dos o tres anys abans no ho puguis fer. I el que passa és que queden pocs pagesos. Al Montseny s’han tancat set-centes masies: algunes s’han convertit en segones residències i d’altres, en cases de menjar. Si tu tornes a engegar la muntanya per al sector primari, t’augmentarà segur la biodiversitat, tot i que sembli que hagi de ser al revés. Hem perdut una quantitat de plantes i animals increïble: la guatlla, la perdiu, les aloses, els cruixidells… Tots els ocells d’espais oberts estan desapareixent i només s’estan mantenint els gaigs i els tudons, perquè el bosc s’ha anat expandint.
“Al Montseny s’han tancat set-centes masies: algunes s’han convertit en segones residències i d’altres, en cases de menjar"
N’hem après alguna cosa del que heu anat dient aquests anys sobre la conservació del medi?
De vegades es dediquen més a controlar el parc que no a afavorir-lo. El Montseny ja ho consideren un equipament de la ciutat, com ho pot ser el Camp Nou: hi ha cases de menjar, àrees d’aparcament i gent que hi puja per fer fúting o mountain bike.
Què ha de ser una prioritat per afrontar la crisi climàtica?
Això fa molts anys que ho estem estudiant científicament, a l’Antàrtida i aquí. Ja estem veient les manifestacions del canvi climàtic en els sistemes d’aquí. L’alzinar va pujant i va desplaçant el faig i ara a dalt del Montseny pràcticament ja no hi ha prats subalpins. La muntanya ens està mostrant molt clarament aquest augment de la temperatura.
I hem de patir pels boscos, amb aquestes sequeres i el perill d’incendis?
Els boscos se les saben totes, perquè tenen una memòria històrica increïble. Aquest any s’han carregat de pólvora amb les pluges. Tant el bosc com el sotabosc han fet unes crescudes espectaculars. Això, quan s’assequi, es convertirà en pólvora i tard o d’hora cremarà. El drama fort és que a tot arreu hi ha cases, també on hi ha bosc. El drama no són les alzines i els suros, els gaigs i les genetes, és la gent.
