En els darrers quaranta anys Montcada i Reixac ha estat al capdavant de diferents lluites mediambientals centrades a reduir la contaminació atmosfèrica, a recuperar els rius que la travessen –el Besòs i el Ripoll– i a protegir els seus espais naturals. Ser la porta nord d'accés a la gran ciutat de Barcelona ha passat factura a un municipi que des de mitjans del segle XIX i fins al primer quart del segle XX va ser el destí d'estiueig preferit per la burgesia barcelonina, atreta pel seu entorn saludable als peus de Collserola i la serralada de Marina i les seves fonts d'aigua. Aquesta imatge idílica va anar desapareixent amb l'arribada de la fàbrica de ciment Asland (1917) i la progressiva industrialització del poble on, amb el pas dels anys, s'hi han acabat desenvolupant una dotzena de polígons.
De totes les lluites viscudes, aquest article se centra en dues que han estat cabdals. La primera es va iniciar als anys vuitanta contra la incineració i encara es manté vigent i la segona és la que als noranta va permetre aturar l'explotació del Turó, salvant un dels símbols de Montcada i Reixac. El context en què es van desenvolupar ambdues lluites és fonamental per entendre què va impulsar la ciutadania a mobilitzar-se.
Un dels municipis més contaminats
El juliol del 1985, arran de les denúncies de l’Ajuntament sobre la baixa qualitat de l’aire al municipi per la suma de diferents factors –principalment, les emissions d’indústries i l’excés de trànsit rodat– la Generalitat va declarar el terme municipal com a Zona de Protecció Especial i Zona d’Atmosfera Contaminada i es va comprometre a fer un pla d’actuació per revertir la situació, sent el primer de tot Catalunya a aconseguir-ho. Subvencionar les empreses perquè invertissin en mesures correctores va ser una de les apostes del govern català, que també va instal·lar una estació automàtica de control ambiental al centre del nucli urbà.
“Reduir la contaminació era un dels principals objectius del nostre govern; en aquell moment la legislació mediambiental estava a les beceroles, pràcticament no hi havia control sobre les emissions de les empreses i algunes, com ara la cimentera, estaven a tocar del nucli urbà”, recorda el primer alcalde de la democràcia, Josep M. Campos.
L'impacte d'Asland en l'entorn era aleshores molt notori a causa del propi procés productiu de l'empresa: barrinades per extreure la calcària de la pedrera del Turó, emissions procedents del forn, moviment de pedres... Tot plegat feia que la pols procedent de la cimentera s'escampés sense control pels carrers, edificis i cotxes del veïnat més proper, Can Sant Joan. José Luis Conejero, president de l’associació de veïns del barri, va arribar al municipi a la fi de la dictadura i al febrer del 1980 va participar en una manifestació de protesta per les emissions de la indústria. “Una de les mesures de pressió que els veïns vam decidir posar en pràctica cada vegada que hi havia un episodi d'emissions a la fàbrica va ser trucar sense descans a l’empresa fins a col·lapsar la centraleta; al final, vam aconseguir que instal·lessin filtres a la sortida del forn”, recorda.
Amb la ciutadania cada cop més conscienciada sobre els efectes negatius que la pol·lució té sobre la salut, l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus (EMSHTR) va anunciar a principi de la dècada dels noranta la posada en marxa d'una planta de tractament de deixalles hospitalàries al costat de la de residus urbans que ja existia al polígon de la Ferreria. L’oposició veïnal al projecte va ser frontal, obligant l’empresa pública metropolitana a fer marxa enrere en els seus propòsits. Aconseguit l'objectiu, el focus es va traslladar cap a l'altra planta de residus en funcionament. La mobilització ciutadana, liderada pel Grup de Medi Ambient que es va crear aleshores, i la pressió de l’Ajuntament es van mantenir fins a aconseguir que l'octubre del 2004 es tanqués definitivament la incineradora.
Tot i que amb la clausura de la planta de la Ferreria semblava que el municipi no tornaria a acollir cap instal·lació d'aquest tipus, la treva només va durar cinc anys. L'any 2009, la Generalitat va autoritzar la cimentera a cremar residus en substitució de combustible fòssil, una pràctica que el sector anomena valorització i que el moviment ecologista qualifica directament d’incineració.
És per aquest motiu que l'Associació de Veïns Can Sant Joan (AVCSJ) va iniciar un llarg litigi contra l'empresa que s'ha allargat més de 15 anys. Malgrat que tant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com el Tribunal Suprem han donat la raó a l'associació veïnal declarant la nul·litat de l’Autorització Ambiental Integrada (AAI) concedida a l'empresa els anys 2008, 2015 i 2018, en estar basada en un estudi ambiental obsolet, la cimentera ha obtingut finalment el permís per seguir oberta.
En aquesta lluita desigual de David contra Goliat, l'entitat veïnal també ha optat per la via penal i ha presentat una querella contra la Generalitat i Holcim –actual propietària de la indústria– per un presumpte tracte de favor a l’empresa, en el primer cas, i per delictes contra el medi ambient, en el segon. “Nosaltres no defallim, qui es pensi que això s’ha acabat està molt equivocat; mentre la nostra salut estigui en joc, segui rem lluitant”, assegura el president de l'AVCSJ.
“La mobilització és una eina molt potent per canviar les coses”
La protecció del Turó
Una altra de les lluites mediambientals que han marcat la història recent del municipi va ser la que, entre finals dels vuitanta i principi dels noranta, va permetre preservar un dels seus símbols més representatius, el Turó de Montcada i Reixac. Amb 273 metres d’altura –en tenia prop de 300 quan Asland el va comprar i va iniciar la seva explotació de calcàries–, era i continua sent una excel·lent atalaia sobre el Vallès. La muntanya que durant segles va ser la carta de presentació de la localitat –visible a quilòmetres de distància– va començar a patir l’erosió de l’activitat industrial. De mica en mica, es va anar degradant fins al punt que al març de l’any 1988 l’Ajuntament alertava la ciutadania a través del butlletí
La Veu amb el titular “Asland es menja el Turó”, denunciant que l’empresa estava decidida a continuar l’explotació de la muntanya fins a deixar només una esplanada a 160 metres sobre el nivell del mar. “Això hauria estat un greu atemptat històric, paisatgístic i ecològic per a Montcada i Reixac i per a Catalunya”, recorda l’exalcalde Campos.
Amb el lema
Salvem el Turó! el consistori va traslladar la seva reclamació a la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana, l’antiga CMB, i a la Generalitat, defensant que el Turó formava part de la serra de Collserola i que s’havia de preservar. La iniciativa va reeixir i el 1991 l’empresa va presentar un projecte de recuperació de l’espai per un import de 40 milions de pessetes. El projecte de la cimentera, però, era de mínims, motiu pel qual l’Ajuntament va encarregar un estudi alternatiu a dos veïns de la localitat, l’enginyer tècnic agrícola Manu Ruiz i el geòleg Josep M. Casado. “El que vam fer va ser plantejar quina era l’àrea d’afectació a recuperar, com s’havia de fer la restauració de la pedrera des del punt de vista morfològic i quines inversions es requerien; la nostra proposta anava en la línia de fer la muntanya accessible a la ciutadania però finalment no la van tenir en compte”, afirma Ruiz.
L’execució del projecte de recuperació no va estar exempta de polèmica. El maig del 1993, l’Ajuntament denunciava davant la Generalitat que la restauració s’estava fent amb deixalles urbanes. Amb tota l’atenció centrada un altre cop en la muntanya, al juny del mateix any una forta barrinada va provocar la caiguda de pedres al nucli urbà i la indignació es va desfermar. D’una banda, l’alcalde va fer un decret per aturar l’explotació que va acabar quedant sense efecte perquè, d'acord amb la Llei de mines, només el conseller d’Indústria tenia aquesta potestat. I de l’altra, al carrer, la gent va dir prou. ERC, que aleshores ni tan sols tenia representació al Ple, va promoure el naixement de la Coordinadora veïnal Salvem el Turó, tal com recorda David Ricart, aleshores portaveu de la formació: “Vam convocar una assemblea pública i s’hi van sumar una quarantena d’entitats, a més de partits i sindicats; ningú no es volia quedar fora de la reivindicació”, explica.
La Coordinadora va acordar un manifest en què condemnava les explosions vinculades a l’activitat extractiva i demanava a la Generalitat que ordenés el tancament definitiu de la pedrera i la restauració de les zones afectades. L’escrit anava acompanyat d’un calendari d’accions de protesta que va incloure assemblees veïnals, la penjada de pancartes, una marxa en bicicleta i una acampada al Turó, el maig del 1994 amb la participació de 200 persones.
“La por davant del perill de noves barrinades i el risc de quedar-nos sense el Turó va unir la ciutadania; per a mi, el més important de tot plegat va ser la demostració que la mobilització és una eina molt potent per canviar les coses”, afegeix Ricart, des del convenciment que la pressió social va servir perquè l’empresa canviés el procediment a l’hora de fer l’activitat extractiva.
Incorporació al Parc de Collserola
La preocupació sobre el futur del Turó es va traslladar també al Parlament de Catalunya. La primavera del 1996, el PSC, IC-EV i ERC van presentar proposicions no de llei reclamant la incorporació de la muntanya al Parc de Collserola, la fi de l’activitat extractiva i el compliment del pla de restauració, demandes que es van anar complint progressivament.
El maig del 2010, la cimentera, ja en mans de la multinacional francesa Lafarge, va iniciar la recuperació morfològica del Turó. L’actuació, que va durar tres anys, no suposava recuperar l’aspecte original de la muntanya abans de l’explotació, sinó suavitzar els talussos dels espais on s’havien fet extraccions i dur a terme les tasques de revegetació del terreny. La tardor del 2013, l’espai es va transformar en un parc públic. Avui dia, pocs dels senderistes que passegen pel Turó són conscients que gaudeixen d’un espai natural que fa prop de quatre dècades va estar a punt de desaparèixer i que si continua viu és gràcies al resultat d’una lluita col·lectiva.
Carpeta Defensors de la terra
