La passió cinematogràfica pionera i més veterana
El cineclub de l’Associació Cultural de Granollers arriba al 75è aniversari creant escola i amb la reeixida gestió del cinema Edison
Ricard Caussa
, Lambert Botey
(text)
, Arxiu Cineclub (fotografies)
Quan s’apaguen els llums comença la màgia del cinema, i és precisament aquesta màgia la que permet viatjar a través del temps i anar fins a l’any 1950, al cinema Coliseum de Granollers, on el 24 de gener es projectava Hamlet, de Sir Lawrence Olivier, en el que seria la primera sessió del Cineclub de l’Associació Cultural granollerina.
Aquell va ser el començament d’una llarga història, que ja arriba als setanta-cinc anys, del cineclub pioner i més veterà de Catalunya i de tot l’Estat espanyol. Una història que portaria aquells apassionats pel cinema a fer projeccions a diferents espais de la ciutat, com ara la Biblioteca Tarafa, el cinema Astoria, la Casa de Cultura Sant Francesc, l’Escola Municipal del Treball, el Museu de Granollers, el Cinema Parroquial i el Cercle Cultural de la Caixa. Aquest darrer espai és, precisament, el que actualment i des de l’any 2018, s’ha transformat en el cinema Edison, una sala al centre urbà gestionada pel cineclub amb el suport municipal.
Les sessions que es van fer a finals dels anys seixanta al cinema Astoria van permetre a un grup de joves descobrir un cinema diferent. Es van fer prop de cinquanta sessions d’autors com ara Ingmar Bergman, Joseph Losey, Francesco Rosi, Stanley Kubrick, Grigori Kozintsev, Carlos Saura, Luis Buñuel, Masaki Kobayashi, François Truffaut, Jean-Luc Godard, Andrzej Wajda o Federico Fellini.
Esteve Sala, l’ànima
Alliçonats per Esteve Sala, que llavors era professor de física i química a l’Institut Salvador Llobet, i, al mateix temps, l’ànima del cineclub, aquell grup de joves es va incorporar a l’entitat. La seva passió era tan gran que, a banda de projectar pel·lícules (amb el vell projector Marin de 16 mm), les discutien a les sessions d’estudi i també van filmar els seus propis curts. Van crear l’Elan Diert Cooperativa de Films, i van guanyar el Premi Pedra de l’Encant amb els seus films. També van rodar una sèrie de documentals, produïts per l’AC i l’Hemeroteca Municipal, sobre diferents aspectes de la ciutat. Allò va ser el germen del que més endavant seria el projecte Cineastes de Granollers, sorgit arrel de la celebració del centenari del cinema, l’any 1995, on, a partir d’una idea proposada pel cineclub, diferents autors gravaven els seus films, que es projectaven en una sessió pública. D’aquest festival se’n van fer tretze convocatòries, que es van transformar en una nova proposta de creació, amb la col·laboració de VOTV i de l’Arxiu Municipal; era la beca Vist per..., de la qual se’n van fer quatre convocatòries.
La inauguració de l’equipament de l’Obra Social de la Caixa, el Cercle Cultural, l’any 1981, va omplir un buit molt important en matèria d’equipaments culturals. Finalment, hi havia una sala que permetia fer projeccions de cinema amb cara i ulls. El cineclub va poder organitzar-ne algunes, que s’alternaven amb les pròpies activitats del Cercle. Venien a ser entre 15 i 18 cada any. Entre d’altres, Johnny Guitar, de Nicholas Ray; Dersu Uzala, d’Akira Kurosawa; Salvatore Giuliano, de Francesco Rosi; Historia de Piera, de Marco Ferreri; Locura de mujer, de Margarethe von Trotta; Sauve qui peut (la vie) i Prénom: Carmen, de Jean-Luc Godard; La balada de Narayama, de Shohei Imamura, o Le Bal, d’Ettore Scola. La majoria d’aquestes pel·lícules anaven acompanyades d’un curtmetratge.
Al Centre Cultural
La municipalització de l’antic Cercle Cultural de la Caixa va originar un gran canvi dins del món cultural de la ciutat. Gràcies a l’Ajuntament de Granollers, el cineclub va poder fixar i ampliar les seves sessions, que finalment van passar a ser dues els divendres i una els diumenges. A tall d’exemple, durant el curs 2009-2010, es van fer 65 sessions que van tenir 10.600 espectadors.
El pas del 35 mm al digital va agreujar la crisi dels cinemes, i Granollers es va quedar sense cap sala al centre. Llavors, el nostre cineclub va fer un pas endavant i va adquirir un projector digital que va permetre al cineclub seguir fent les seves sessions, projectades en DVD o Blu-ray. Amb tot, no es podien fer estrenes, i s’havia d’esperar mig any a projectar-les.
Van ser uns anys amb moltes propostes noves, com els dimarts o dijous singulars, les sessions de clàssics, els cicles Tot recordant..., o el Petit Cineclub. També es va tornar a fer cinema a la fresca, com ja se n’havia fet als anys 70 al pati de l’Escola del Treball, i que durant dos anys es va traslladar a la plaça Maluquer i Salvador. Finalment, aquestes projeccions a l’aire lliure es van traslladar a la seva ubicació actual, al Parc Torras Villà, amb el Cinemafreshhh.
El públic seguia fidelment les activitats del cineclub, i llavors va sorgir la idea de transformar el Centre Cultural Municipal en un cinema. L’Ajuntament va fer un concurs públic, que va guanyar la Fundació AC. Es va adequar la sala amb un nou projector i el corresponent equip de so. El nou espai es va anomenar cinema Edison, en homenatge a una de les primeres sales de cinema de la ciutat, la Sala Edisson (escrita amb dues esses) que havia obert les seves portes l’any 1906.
Des de llavors, l’Edison no ha parat de créixer. Va sobreviure als durs temps de la pandèmia, i ha arrelat a la ciutat i també comença a fer-ho al conjunt de la comarca. S’ha convertit en un referent dins del camp cinematogràfic. L’any passat van passar pel nostre cinema Edison 21.767 espectadors.
Premis i complicitats
Al llarg de la seva trajectòria, el Cineclub AC ha rebut diferents premis, com el Premi Nacional de Cinematografia de 1992, i quatre edicions del Premi Josep M. Nunes, atorgats per la Federació Catalana de Cineclubs, al millor cineclub de Catalunya els anys 2010 i 2012, i pel Millor fet cineclubista de l’any, un per la beca Vist per... (2017) i un altre per la Crida Edison (2023). Ara bé, les coses no es fan soles. L’Edison no existiria si es dirigís a distància des un despatx. Avui en dia, alguns d’aquells apassionats cinèfils dels anys setanta encara formem part de l’organització i, afortunadament, s’hi han incorporat un grup de joves, tan apassionats com els seus precedents, que a través de la proposta Crida Edison organitzen les sessions de cineclub jove, els dijous reincidents, el Cinemafreshhh, o el Festival Connecta. Alguns d’ells també estan a la taula de programació del cinema Edison.
En l’actualitat, a l’imaginari de la sala segueix projectant-se aquell Hamlet, i sona el seu llegendari monòleg: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió.” I queda molt clar que al Cineclub de l’Associació Cultural de Granollers la qüestió és i el seu futur és inqüestionablement optimista.
Patrimoni Cinema
