“Conèixer i estimar el territori porta a defensar-lo”. Aquest lema ha presidit la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) des dels seus inicis, fa més de 30 anys. “Al llarg d’aquests anys hem fet molts actes per ensenyar el territori i per informar sempre amb la divisa de conèixer, estimar, defensar... Això ajuda que la gent es faci seva la lluita”. Ho diu el sabadellenc Isidre Soler i ho corroboren membres històrics de la CCQC que participen a la trobada que, precisament amb motiu d’aquest reportatge, va tenir lloc a un dels enclavaments significatius d’aquesta lluita vallesana, el Centre Cultural de Marata, al voltant de plànols, fotografies, cartells, octavetes, postals, butlletins, anècdotes, records, reflexions... “La campanya s’ha pogut mantenir viva gràcies a l’esforç de molta gent”, afirma Toni Altaió, perpetuenc afillat a Caldes de Montbui.
“Aquí, a Marata, l’amenaça del Quart Cinturó l’hem sentit des dels anys 60, quan els plànols del projecte van arribar al poble”, explica Toni Arrizabalaga, que recorda haver-los vist de petit. Sant Celoni, Cardedeu, la Roca, Granollers, Marata, Llerona, Corró, Llicà d’Amunt, Palaudàries, Torre Marimon, Sentmenat, Sabadell (Colobrers, Can Deu), Terrassa (Ca n’Arnella, Pla del Bonaire), Viladecavalls, Abrera i Vilafranca són alguns dels noms que sonen quan es parla del Quart Cinturó. Municipis i espais d’alt valor agroecològic, sociocultural, econòmic i paisatgístic afectats per una macrovia entre Vilafranca del Penedès i Sant Celoni, projectada a l’època franquista, el 1966, “com a ronda de la gran Barcelona”, tal com puntualitza Isidre Soler.
Pla Porcioles
Llavors José M. Porcioles era l’alcalde de Barcelona i aquell any es va aprovar el
Plan Director del Área Metropolitana de Barcelona. De fet, B-40 –un dels noms amb què es coneix el Quart Cinturó– prové de la numeració de rondes de circumval·lació de la capital: la litoral és la B-10, la de dalt és la B-20, la B-30 són els laterals de l’AP-7 i la B-40 és l’Autovia Orbital o el Quart Cinturó circumval·latori de Barcelona. El projecte primer va quedar aparcat, però va ressorgir amb la Catalunya dels Jocs Olímpics, amb l’aleshores ministre d’Obres Públiques i Urbanisme del govern espanyol Josep Borrell. Per això, també va ser aleshores quan va sorgir l’oposició contra el Quart Cinturó, que va néixer d’una suma de lluites més locals, a nuclis, municipis i indrets de les comarques afectades pel projecte (el Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès i el Maresme). Tal com explica Jordi Asensi, del col·lectiu Bosc Verd, “finalment es va aconseguir que el tram del l’Alt Penedès no es fes i que el Quart Cinturó acabés a Abrera”.
En tots aquests anys, la CCQC ha tingut presència significativa en l’esfera política i administrativa a través d’un gran nombre d’al·legacions, impugnacions, causes, contenciosos i expedients presentats tant a la Generalitat de Catalunya com a l’administració de l’Estat espanyol i ara s’està estudiant d’arribar a la Unió Europea. El darrer és el contenciós administratiu per frenar la continuïtat de la B-40 fins a Sabadell i impugnar el conveni entre l’Estat i la Generalitat per desencallar la construcció del Quart Cinturó entre Terrassa i Sabadell. Un contenciós, finançat mitjançant una campanya de micromecenatge que ha recaptat més de 20.000 euros, i que ha estat acceptat a tràmit el mes de febrer passat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Lluita popular des del principi
“La campanya va néixer espontàniament a diversos llocs”, explica Gustau Barbat. “A Cardedeu i al Vallès Oriental ens vam mobilitzar a finals del 1992 a partir de les manifestacions del ministre Borrell”, detalla Barbat, que explica que a l’abril de 1993 es va constituir la coordinadora del Baix Montseny: “Vam anar a entrevistar-nos amb els alcaldes respectius, perquè vam veure que hi havia interès a tots els pobles. Va ser una campanya popular, però molts ajuntaments s’hi van afegir”, indica. I és que, encara que l’oposició política al Quart Cinturó l’encapçalaven ERC i ICV-EUiA, els partits majoritaris del moment –PSC i CiU– , que hi estaven a favor, trobaven l’oposició de governs i regidors seus dels pobles afectats. Gustau Barbat remarca que “la campanya es va iniciar separadament en diversos llocs del Vallès i finalment es va anar unint al voltant de l’Associació per a la Defensa i Estudi de la Natura (ADENC), que en va ser el pal de paller”. Una afirmació amb la qual tothom coincideix. Toni Arrizabalaga afegeix que no s’imagina tot el que s’ha fet “sense l’artilleria pesada dels tractors”, atesa la gran implicació de la Unió de Pagesos.
Teixir complicitats
Parlen de “diferents lluites que van anar configurant un tot” i que, d’una manera o altra, per generació espontània o induïda, “van acabar cohesionant grups de gent que no tenien cap relació, però que en la campanya van teixir moltes complicitats”. A Sabadell, la campanya
Salvem el Rodal, l’any 1988, podria considerar-se’n un dels antecedents –apunta Francesc Macià – ja que aquella lluita “va acabar desembocant amb la del Quart Cinturó”. La Campanya Contra el Quart Cinturó es va constituir el maig de 1992 quan la Unió Excursionista de Sabadell, la Federació de Veïns de Sabadell, la Unió de Pagesos, l’ADENC i altres entitats ecologistes i veïnals del Vallès i del Maresme van crear una coordinadora per combatre l’impacte ecològic que suposaria la construcció d’aquesta gran autovia d’Abrera a Sant Celoni, després retallada fins a la Roca, amb una franja d’asfalt d’unes 700 hectàrees. La voluntat organitzativa contra el Quart Cinturó va sorgir aleshores.
Precursors d’un discurs
“És curiós que el que ara tothom sembla tenir molt clar sobre contaminació, transport públic col·lectiu i que cal treure cotxes, això ja ho dèiem fa 33 anys”, diu Soler: “Malauradament estem gairebé en el mateix punt que aleshores, però ara hi ha molta més sensibilitat ciutadana. Suposo que en alguna cosa també hi ha contribuït tota la nostra lluita”, indica.
A banda d’actes i manifestacions per conscienciar i protegir els espais afectats, la CCQC ha posat sobre la taula nombroses propostes de protecció de l’entorn i del patrimoni agroecològic i ha impulsat la preservació del territori a través de diferents figures i nivells de protecció. A més de l’afectació sobre el medi ambient i el trencament de corredors naturals i la pèrdua d’espècies, la construcció d’aquesta via amenaça els últims espais agraris del Vallès i la sobirania alimentària. Per Arnau Vilà, una de les veus joves de la CCQC, la voluntat central i amagada del projecte d’autovia és “expandir encara més la metròpoli barcelonina i generalitzar la urbanització des de la Roca fins Abrera per espais que encara són rurals”.
“Aquesta vall no es pot deixar perdre”, afirma Josep Moreno, pagès que situa el problema del Quart Cinturó en l’època de la transició política i recalca que ell encara no ha vist una manifestació popular que digui: “necessitem el Quart Cinturó” i sí, en canvi, moltes que diuen “necessitem salut pública, necessitem escoles”. De les nombroses manifestacions fetes, una de les que es recorda més és, precisament, el colofó de la campanya inicial i que va tenir lloc el 29 de maig del 1994. Una marxa procedent de Mollet, Cardedeu, Cerdanyola, Terrassa i Sabadell, que va culminar al Bosc de Can Deu de Sabadell amb la construcció d’un NO gegant format per persones i fotografiat des de l’aire amb una avioneta llogada (aleshores no hi havia drons).
La fotografia de la gesta –que tindria una rèplica tres anys després amb una manifestació simultània a dues capitals vallesanes, amb la formació d’una
N humana a Sabadell i una
O a Granollers– es va convertir en una postal amb un text reivindicatiu ja imprès al revers i adreçada a l’aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Josep M. Cullell, en la qual la persona signant manifestava la seva oposició a la construcció del Quart Cinturó i que “en cas necessari, estaria disposat/da a posar-se al davant de les màquines per impedir la seva realització”.
“El Casal de Marata s’hi va implicar des del principi de la campanya”, destaca Èlia Montagut, que assenyala la manifestació del novembre de 1994 a Granollers com una de les fites importants. Arran d’aquella manifestació es va articular la coordinadora contra el Quart Cinturó a Llicà d’Amunt, que “va aplegar moltes entitats”, com explica Ton Auferil, que recorda que el 2014 van organitzar una manifestació al poble que va tenir el suport de tots els partits, tret del PP.
“La campanya s’ha pogut mantenir viva, gràcies a l’esforç de molta gent”
Toni Altaió
Revolucionari i transversal
Des dels seus inicis, “la campanya va ser un moviment revolucionari perquè en un moment en què no hi havia xarxes es treballava en xarxa: no hi havia mòbils, ni correu electrònic, només telèfons fixos i es movia gent de quatre comarques i de filiacions polítiques i sindicals diverses”, explica la sabadellenca Virgínia Domínguez. “I en tots aquests anys s’han fet un munt d’actes amb molta imaginació, com el GR97, que va ser una fita molt important perquè va fer-hi participar tot el món excursionista”, afegeix Domínguez. Una altra acció sonada va ser l’octubre del 2007, quan es van repartir llaunes de sardines en diversos trens de Rodalies de Renfe per denunciar el caos ferroviari.
El projecte del Quart Cinturó, nascut durant el franquisme i ressorgit als anys 90, ha passat per governs de diferents colors, tant a Catalunya com a Espanya, però la lluita constant i contínua per aturar-ne la construcció tot impulsant un model de mobilitat més sostenible s’ha convertit en un argument important de les negociacions polítiques en tots aquests anys. “A mi el que m’emprenya és que això es decideixi a 600 km d’aquí i els d’aquí és com si estiguessin a 600 km”, diu Ferran Gontán, des de les Franqueses, que assegura que “tindria molt més sentit un Quart Cinturó ferroviari que un de vehicles”.
En aquest sentit, Jordi Asensi remarca que “cal potenciar una mobilitat que tingui com a eix el transport ferroviari, ja sigui de mercaderies o de persones. I si fomentem les carreteres no fomentem el tren”.
De fet, la reivindicació del “transport de Rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona ha estat sempre un dels eixos de discussió” amb els governs espanyol i català, com recorda Toni Arrizabalaga, que sosté que “la campanya va denunciar el fet que hi hagués una infraestructura ferroviària feta i que no s’utilitzava”. Així, van fer fotografies de totes les estacions abandonades de la línia Mollet-el Papiol en “una acció que ara s’hauria d’actualitzar”, com suggereix Lluís Brunet, el fotògraf sabadellenc que no ha faltat a cap cita de la CCQC.
Arguments complementaris
“No és que només vulguem transport alternatiu per eficiència, sinó que hi ha també una relació entre la mobilitat i la salut”, indica Virgínia Domínguez, que fa notar que els arguments de la campanya inicialment eren naturalistes, de protecció de l’entorn i de mobilitat i amb el temps se n’hi han anat incorporant de complementaris. “Aquesta lluita de molts anys ha acabat permetent que tots els arguments que s’impulsaven des de la campanya hagin anat guanyant rellevància perquè precisament el temps els ha anat posant en la discussió del que és el model actual i sobretot els models de futur”, conclou Toni Altaió. “La veritat sempre s’acaba imposant”, remarca Gustau Barba.
Altaió, que ha estat molts anys el portaveu de la campanya, sosté que “actualment no hauria de caldre la lluita contra el Quart Cinturó, perquè hi ha molta legislació sobre mobilitat, urbanisme, emissions de gasos d'efecte hivernacle i contaminació atmosfèrica, directves europees i protocols internacionals que, interpretada de manera positiva, faria absolutament innecessari el paper que juga la CCQC”. Una tasca que “ha anat creant un patrimoni immaterial de coneixement col·lectiu i activista” que caracteritza les lluites llargues que, com aquesta, no s’han institucionalitzat.
Tot i els discursos reivindicatius sobre l’impacte en la salut, l’urbanisme i el medi ambient, “el que realment porta a militar contra el Quart Cinturó són qüestions d’identitat, de pertinença i de desig per un futur que valgui la pena de viure”, remarca Arnau Vilà. Es tracta d’una qüestió de vinculació amb el territori “de resistència i d’autodefensa, que acaba afectant la identitat perquè quan ets d’una zona rural te’n sents partícip i et sents vinculat a aquesta terra”, indica. “Quan perceps el territori que tens a prop com una identitat pròpia que t’ajuda a fixar la teva pròpia identitat, qualsevol agressió que s’hi faci t’agredeix a tu mateix”, diu Toni Altaió, en una reflexió que recorda aquella que Jacques-Yves Cous teau (1910-1997) feia referint-se al mar: “
Les gens protégen ce qu’ils aiment”.
La Campanya Contra el Quart Cinturó –i les gai rebé 300 entitats que l’integren– han ajudat a conèixer, estimar, defensar i protegir tot un territori de la zona central de Catalunya (des del Penedès fins el Baix Montseny) que abasta una franja de gairebé un centenar de quilòmetres, i tot el seu patrimoni natural –agrícola, forestal, històric, biodiversitat– i social.
Durant les més de tres dècades de lluita, la CCQC ha aconseguit preservar i salvar espais amenaçats gràcies a les aportacions i propostes de protecció de l’entorn i del patrimoni. I malgrat que no s’hagi pogut aturar la construcció dels 13,4 Km entre Abrera i Terrassa, i els 11 Km de la C-60 entre Granollers-la Roca i Mataró, s’ha aconseguit fer caure del projecte el tram de la Roca a Sant Celoni. La lluita per evitar la construcció del tram central entre Terrassa i la Roca continua sota el lema actual: “Quart Cinturó o vida”.
Carpeta Defensors de la terra
