Josep M. Farnés: “L'assalt carlí és un dels fets més traumàtics de la història de Granollers”
L'estudiós Josep Maria Farnés (Granollers, 1945) és qui primer va indagar l'assalt a Granollers per part dels carlins del 17 de gener de 1875, en recerques contínues, iniciades quaranta anys enrere. En aquesta entrevista en detalla alguns aspectes.
De què us ve l'interès per estudiar l'assalt carlí de Granollers?
A l’acabament del franquisme, l’ajuntament va enderrocar la seu social de La Unió Liberal per construir-hi el Museu de Granollers i la Llar del pensionista. Quan s’inaugura el Museu el 1976 antics membres de La Unió Liberal consideren que el 1939 la Falange Española els havia robat la seva seu social i van renunciar ostensiblement a posar-hi els peus. Llavors, amb en Lluís Tintó ens vam imposar la tasca de restituir-ne la memòria, que es va materialitzar en una exposició i en l’edició de la
Crònica de la Unió Liberal. L’ajuntament en va reconèixer l’ocupació i en va deixar constància amb unes inscripcions al Museu i a la Llar del pensionista on n’explicava l’origen. En aquell treball, que ens va ocupar cinc anys, vam descobrir que La Unió liberal es va imposar estatutàriament l’obligació de recordar anualment el desgraciat assalt dels carlins del 17 de gener de 1875, juntament amb la data de la inauguració de l’entitat i la de proclamació de la República.
Com es prepara i produeix l’assalt?
Planifiquen l’atac amb molt detall, tenen confidents i bons informadors que coneixien la vila prou bé. Trien el 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, patró dels animals, una festa molt celebrada en el món agrícola, amb cavalcada, concerts i balls. Durant el dia entren per les diferents portes de la muralla uns setanta carlins de paisà, enmig de la gran afluència de visitants. Sota de les mantes amb les quals s'abrigaven hi duien amagat el fusell, amb la intenció de prendre mesures i ajudar les tropes assaltants. Al matí d’aquell diumenge 17 de gener, el cap de l’exèrcit carlí, Rafael Tristany, va sortir de Moià amb cinc batallons, dos esquadrons de cavalleria i dues peces d’artilleria de muntanya. Van passar per Centelles i mitja hora abans d’arribar es van trobar amb les quatre companyies del quart batalló de Barcelona comandat per Martí Miret i també s’hi van incorporar les rondes auxiliars de la Delegació d’Hisenda dels districtes de Granollers i de Terrassa. L’atac es va produir a les 9 del vespre. Els primers van entrar pel nord-oest amb l’objectiu d’atacar la caserna. Els segons van anar per l’est a inutilitzar l’estació del tren i la van incendiar. Els tercers van entrar per la porta de Vic amb el grup més nombrós, amb la cavalleria i l’artilleria de muntanya. En mitja hora es va generalitzar el foc intens a tota la població. Les forces governamentals que havien sortit a la plaça de la Constitució i els seus voltants, en sentir el primer tret es van retirar ràpidament a la caserna. Els altres destacaments militars com el del fort Pardiñas i de la torre Victòria es van rendir i els de la torre Invencible van abandonar el fort aprofitant l’obscuritat de la nit.
Quins atacs personals va patir la població?
En la primera mitja hora també es van dedicar a detenir les trenta-quatre persones que van prendre com a ostatges, amb l’alcalde Pere Maspons al capdavant, amb l’objectiu d’aconseguir el rescat econòmic. Al mateix temps, amb l’excusa de buscar armes, van començar el saqueig i a cometre tota mena d’atrocitats sobre la població civil. Els carlins tiraven a terra les portes de les cases, robaven joies, diners, menjar i roba. També violaven dones i incendiaven les cases. L’assalt carlí és un dels fets traumàtics de la història de Granollers. Amb l’incendi de l’arxiu municipal i del registre civil es van perdre per sempre un gran volum de documents de la vila. Un cop els carlins van ser amos de la població, Tristany va disposar la demolició immediata de les muralles i fortificacions, cosa que va ocupar un gran nombre de granollerins. Per entendre la rapidesa amb què els carlins van assolir els seus objectius cal tenir present la desproporció de les forces: una vila de 4.656 habitants rebia l’atac d’uns 3.000 carlins, defensada per una caserna que arribava escassament a 300 soldats, quan només la cavalleria que va entrar per la porta de Vic ja arribava a aquesta xifra. El campanar amb l’església i la rectoria formaven una unitat amb la caserna que resultava infranquejable, i els franctiradors des d’aquella torre van causar les morts dels carlins. En el segon atac a la caserna van intentar incendiar la rectoria, començant per l’església contígua. Van entrar llavors en una casa annexa al temple, van llançar bidons de petroli sobre les parets i hi van calar foc, que no va arribar a la rectoria pels esforços i mitjans emprats pels defensors. La intensa lluita va durar fins a les cinc de la matinada i Tristany desistí d’apoderar-se de la rectoria i la caserna, davant la grandíssima dificultat que comportava el fet que eren edificis de sòlida construcció, aïllats dels altres, i que estaven defensats per quasi tota la guarnició de la plaça. No va creure convenient esperar més, perquè podria venir alguna columna en defensa de la plaça i també pel cansament de les seves tropes. Va disposar la retirada per la carretera de Vic cap a la Garriga. Va considerar que havia cridat prou l’atenció als militars governamentals concentrats a la província de Girona, ja que havia sigut un cop terrible per als que predicaven la fi de la guerra. La presa d’una població important com Granollers havia d’alertar altres poblacions semblants que no estaven tan a prop de Barcelona.
Quins motius tenien per triar Granollers com a objectiu militar?
Amb el cop d’estat del general Arsenio Martínez Campos el 19 de desembre de 1874 es va restaurar la monarquia a Alfons XIIè. Aquest fet va debilitar el carlisme i fins i tot es parlava de la seva mort. Tot seguit aquest general, nomenat cap de l’exèrcit de Catalunya, va decidir atacar la població d’Olot, capital del carlisme. Rafael Tristany, cap de l’exèrcit carlí, es va assabentar del canvi d’estratègia i es va disposar a atacar una població propera a la capital, a una hora escassa de tren, que obligués les forces governamentals a defensar-la. Tria Granollers com a vila fortificada, rica i industrial, coŀlocada al centre del Vallès i cap d’un dels partits judicials del Principat. Per un costat alertava a Martínez Campos i poblacions veïnes de la capital i per l’altre aconseguia una important dotació econòmica. Per garantir el cobrament d’aquesta contribució, es van emportar segrestats l’alcalde i membres del consistori, de l’estament judicial i industrials.
En què canvia la ciutat aquell episodi?
L’atac carlí va deixar una trista empremta a Granollers, que va haver de pagar la forta contribució econòmica i la població va quedar atemorida. Es van proposar refer la muralla carlina però es va aturar en finalitzar el conflicte. La població va rebre una forta immigració a causa de la industrialització i el 1880 va néixer el Casino, considerat el casal de la gent d’ordre i el 1881 el Centre Catòlic, que es va convertir en la plaça forta on es van fortificar conservadors i carlins. Des d’aquell moment es va declarar una guerra oberta –a vegades dissimulada– contra ciutadans liberals. Aquesta situació va portar a la creació d’una germandat que donaria pas a la Unió Liberal el 1891.
L'assalt a Granollers va ser la mort del carlisme a Catalunya?
L’investigador Lluís Miró i Solà diu aquesta mateixa frase de la pregunta i hi afegeix que “possiblement” en va ser la mort. És evident que les causes de l’acabament de la tercera guerra carlina van ser la restauració de la monarquia, la llarga durada del conflicte, la crisi de cabdillatge i els seus conflictes interns, amb els greus problemes econòmics i també l’habilitat negociadora del general Martínez Campos. Amb tot, l’assalt de Granollers va ser segurament l’acció amb més difusió d’aquesta darrera etapa. El periodista Pere Aldavert quan parla de Granollers diu que la ciutat les va pagar totes plegades el dia que li va tocar la tanda. I cal dir que la premsa va ajudar a difondre aquest dissortat atac, amb un conjunt d’atrocitats que ni un diari carlí de Tolosa es creu.
[Vicenç Relats]
Patrimoni Història
