El terme municipal de Sabadell és relativament reduït; té una superfície de 37,79 km2 per a una població que avui ja supera els 220 mil habitants. L’equilibri entre la ciutat i el rodal no és mai fàcil, enlloc. Les últimes dècades s’ha creat el Parc Agrari, d’una banda, i s’han edificat dos barris nous, d’una altra banda; però la trama urbana no ha crescut més, en molt bona part gràcies al Pla General de l’any 1993, que dona valor a l’àmbit rural. Aquesta protecció del rodal –que va ser pionera a Catalunya– va ser fruit d’una reivindicació ciutadana.
Tot va començar per la diada de Sant Jordi de 1988, quan la Secció Natura de la Unió Excursionista de Sabadell (UES) va repartir dos mil exemplars d’un full titulat “Salvem el Vallès”, que contenia frases com ara “Si volem un Sabadell habitable, lluitem per conservar el rodal”. Aquest va ser l’embrió d’una campanya duta a terme l’any 1989 entorn del Manifest de suport a l'espai agrícola i natural del rodal de Sabadell, que tenia per lema “Per la protecció dels camps i boscos del rodal de Sabadell” i que lideraven conjuntament la Secció Natura de la UES, l’Associació per a la Defensa i Estudi de la Natura de Catalunya (ADENC) i la Unió de Pagesos (UP). Aquestes actuacions van donar fruit: d’una banda, van ser un factor clau en la pressió cap a la protecció jurídica dels camps i boscos sabadellencs i, d’altra banda, van popularitzar el mot rodal en un sentit propi i com a sinònim local d’entorn natural, espai periurbà, anella verda, afores, espai obert, pati del darrere…
Aquell manifest del 1989 no va passar desapercebut a les entitats ciutadanes d’àmbits diversos, moltes de les quals el van firmar. Tractava una qüestió rellevant, que preocupava la societat civil, per això s’hi van implicar, igual que ho havien fet als anys 1950 per defensar la Casa Duran –una cèntrica masia– o que ho farien per exigir que es preservés el parc de Catalunya o el bosc de Can Deu, tres exemples locals exitosos en què la pressió ciutadana va frenar les ànsies desenfrenades del poder polític i econòmic.

Guanyar espai verd
Paral·lelament, l’1 de febrer de 1988 l’Ajuntament havia creat l’Oficina del Pla, que tenia l’encàrrec de revisar el Pla General, el qual era del 1978 i ja es considerava obsolet, entre altres raons perquè era predemocràtic i no partia d’un debat públic. A l’estiu de 1990, l’Ajuntament tancava el període d’informació pública de l’Avanç del Pla. I finalment, després de cinc anys de feina, d’estudis i de debats, el nou Pla General Municipal d’Ordenació de Sabadell va quedar del tot aprovat el 22 de desembre del 1993. Els tècnics l’anomenen PGMOS-93.
L’objectiu del nou Pla era assentar les bases del planejament urbanístic de cara al futur: decidir on havien d’anar les noves places i zones verdes de la ciutat, quins solars es deixaven per a futurs equipaments, quina alçària havien de tenir els edificis nous a cada carrer, quines vies calia ampliar, on i com es podia construir de nou… Però paral·lelament, i per primera vegada, es buscava un equilibri entre l’asfalt i la terra, és a dir, entre la zona urbanitzada i el rodal. “Per primer cop, el sòl periurbà es regulava de forma similar al sòl urbà, incloent-hi figures urbanístiques que feien possible qualificar certes àrees com a sistema públic i això permetia fins i tot expropiar un terreny si la propietat no complia la normativa de protecció”, remarca Francesc Macià (UES).

“Si volem un Sabadell habitable, lluitem per conservar el rodal”

Creure’s i trepitjar el rodal
Així, estalonats per la societat civil, els redactors del nou Pla van aconseguir que el sòl no urbanitzable de Sabadell passés de 1.267 a 1.520 hectàrees, és a dir, que si l’any 1978 el 32,7% del terme municipal estava protegit com a espai verd, el 1993 aquesta protecció arribava fins al 39,3%. Es pretenia així contenir l’expansió urbana tot valorant que els espais lliures tenen interès ecològic i paisatgístic, però també cultural i d’esplai o de lleure, ja que són un bé públic, igual que ho són els serveis de la trama urbana. Limitava el creixement de Sabadell tot salvaguardant la major part d’espais naturals del seu terme municipal.
Qui va ser la tinenta d’alcalde d’Urbanisme entre 1987 i 1995, Dolors Calvet, sosté que el govern municipal es va implicar en aquella lluita de sensibilitat ecologista, que es proposava trencar amb l’especulació urbanística del franquisme. “Des de l’Ajuntament, el rodal ens el vam creure, vam trepitjar-lo al costat dels que més el coneixien i cada divendres reuníem la comissió d’urbanisme i hi parlàvem i discutíem els tècnics i els representants de tots els altres grups polítics. No volíem imposar res ni marcar cap gol a ningú. Va ser així com vam poder aprovar per unanimitat un text que es convertia en llei i que era molt innovador”. Argumenta que llavors “era un bon moment, perquè amb la Generalitat estàvem concretant tota l’operació de l’Eix Macià i això també va ajudar que ens deixessin redactar el Pla d’aquella manera”.
Per la seva part, Jordi Miralles, en aquell moment membre de l’ADENC, opina que “l’Ajuntament ja volia protegir el rodal, però tenia dubtes de com ho veuria la població; per això aquell manifest i la plataforma que hi havia darrere els van ajudar a blindar el màxim de verd possible”. En aquell blindatge hi havia, però, una excepció que era “la reserva d’espai per al Quart Cinturó, que era innegociable i que s’havia de preveure tant sí com no”, recorda Miralles, que defensa que per això “es va dibuixar pel mig del bosc de Togores, un lloc emblemàtic, i així ho tindrien més difícil el dia que el volguessin trinxar per fer-hi passar un mínim de vuit carrils d’asfalt”. L’actual president de l’ADENC, Joan Carles Sallas, ja llavors activat en la lluita per a la protecció del rodal, afirma que la reforma del Pla General sabadellenc “va convertir-lo en un document en forma de llei que considerava els espais forestals i agrícoles com un patrimoni ciutadà i sostenia que la modernitat no és créixer indiscriminadament, sinó que cal conservar també la natura”. Perquè, de la mateixa manera que som conscients que una plaça o un parc són indispensables dins la trama urbana, també ho són els camps i boscos dels afores.

Can Llong i Can Gambús, nous barris
De resultes d’aquella revisió del Pla General, l’any 1993 van quedar delimitats i protegits els parcs periurbans (el de la Salut, el de Can Deu i el de Castellarnau), com també la xarxa de camins, els espais agrícoles i ramaders i els boscos. D’aleshores ençà s’han alçat dos barris de cap i de nou (Can Llong i Can Gambús), s’ha bastit un polígon amb menys verd de l’esperat (Sant Pau de Riu-sec) i s’ha engegat el Parc Agrari; però la resta de rodal no s’ha tocat. I això és gràcies a la pressió ciutadana i a la visió de futur del poder polític. Tot plegat ha contribuït a contenir projectes inoportuns que s’han plantejat posteriorment.
Avui hi ha un consens a valorar l’agricultura de proximitat, l’equilibri entre les zones verdes i les grises, l’enorme riquesa de tenir una sortida a prop per respirar aire no tan contaminat, un indret on caminar, pedalar o córrer… El rodal: aquell espai proper a casa que molts van descobrir en temps de reclusió forçosa fruit d’una pandèmia i on sempre podem tornar gràcies a la protecció que ens acosta als països més avançats.