Vas acabar el teu parlament dels Premis Gaudí amb un “Visca Canal SET” [que és el canal de televisió local de Santa Eulàlia de Ronçana, el seu poble].
És el que sento ben de veritat. Abans de res: els premis, de fet, no signifiquen res d’especial i, a més, són el símbol d’una mena de competició entre pel·lícules que no va enlloc i que, a mi, no em diu res. Però, malgrat tot, rebre un premi és un símbol i aquest símbol, errat o no, vol dir que estàs en un lloc determinat. I que ara mateix jo estigui en aquest lloc és gràcies, en primera instància, a molta gent –no només a mi– i, en segona instància a institucions com Canal SET. En el meu cas és d’una concreció absoluta: és innegable que, si no fos per la televisió local, jo no hauria recollit aquell Gaudí. A mi, em va canviar la vida de soca-rel el dia que, quan tenia quinze anys, el director de Canal SET, Pere Nadal, em va posar a fer vídeos per la televisió local de la festa de Sant Jordi a l’Institut la Vall del Tenes.

Sí que va ser important, per a tu.
Per a mi va ser del tot determinant i, de fet, vaig estar a Canal SET ininterrompudament cada setmana fins gairebé els vint-i-cinc o vint-i-sis anys. I vaig acabar sent-ne el president. Canal SET, per a mi no és una anècdota, és un lloc fundacional. De fet, als Premis Gaudí m’hagués agradat fer-ne un parlament sencer, però no podia ser perquè la gent no ho hauria entès. És que Canal SET també és símbol de moltes altres coses perquè és una institució del poble, comunitària, i, a més, no és el mitjà de comunicació de l’Ajuntament, sinó que és el mitjà de la gent de Santa Eulàlia de Ronçana. Vull dir que la fa la gent del poble per a la gent del poble. A mi això m’agrada molt i penso que tant de bo abordéssim la vida d’aquesta manera comunitària, de la gent per a la gent, de bé comú.

“La televisió local, per a mi, va ser del tot determinant, em va canviar la vida”

No ets pas un individualista que va per lliure sense comptar amb l’altra gent.
És que seria injust. I a més, tinc la sensació que si jo em dedico al que em dedico, a fer guions, no és tant per com escric de bé (o de malament!), sinó per la manera com ho faig. Aquesta idea que es té del guio nista que està a casa seva escrivint amb un batí, un puro i un whisky a la mà no és gens certa. En aquest ofici es tracta de saber escoltar la gent, entendre-la. És una feina social. I aquesta habilitat social que aplico a la meva feina, concretament, és herència del fet de créixer i viure enmig d’aquesta societat. Una cosa va lligada a l’altra, és a dir, dedicar-me a escriure gui ons ve directament del fet d’haver viscut en un entorn concret, amb relació amb unes persones i unes entitats. Si jo ara soc un treballador del sector de la cultura, ho soc justament gràcies a aquest entorn cultural i social perquè, sense aquest entorn, a priori, no em tocaria fer el que faig. Entre tots ens hem organitzat com a societat perquè pugui ser possible que una persona com jo es dediqui a escriure gui ons en català. I és evident que jo estic agraït a aquest entorn social – a Canal SET, a l’esplai, a les escoles, etc.– que m’ha modelat i m’ha donat la possibilitat de dedicar-me a escriure.

I tu ho retornes.
M’agradaria poder-ho retornar. Sé que mai no estaré a l’alçada, però m’agradaria poder retornar tot el que m’ha donat aquesta xarxa social, d’institucions i entitats.

Això que dius, emociona.
Em fa una mica de recança i em sap greu que potser els meus fills no puguin viure l’emoció d’aquesta mena de pas d’una classe a una altra. Vull dir que ara jo treballo en el sector cultural català i em guanyo la vida. I des d’aquesta posició, diguem, de privilegi els meus fills podran optar a moltes oportunitats que els seran donades d’entrada i no hauran de trencar amb la precarietat d’oportunitats a què un tipus de gent estava abocada, per origen social. I és molt educatiu i, sobretot, satisfactori que, a banda d’un cert esforç personal, el que fa trencar el cercle viciós de precarietat sigui justament la xarxa social d’entitats, administracions i associacions que proporcionen eines per fer aquest pas endavant. Deia que em sap greu perquè potser, si no ho viuen ells mateixos, no podran constatar, com jo he fet, que tot és possible només si construïm col·lectivament aquest model social que dona oportunitats. Per això, m’esforçaré, com a pare, perquè els meus fills arribin a conclusions semblants des d’altres punts de partida i m’esforçaré perquè tinguin aquesta experiència i que actuïn com a ascensor social ells mateixos.

Efectivament, a tu, no et tocava ser un agent actiu de la cultura catalana.
De fet, els estudis diuen que, més o menys, costa tres generacions sortir de la pobresa. I tres generacions vol dir molta gent que ha de treballar activament per proporcionar a la seva descendència un futur sense precarietats o sense les precarietats que han anat patint les generacions anteriors. Concretament, en el meu cas, les històries reals de la meva àvia anant a buscar les peles de les patates a les escombraries, queden, en poc temps, molt lluny: contra tot pronòstic, poc temps després un descendent directe d’aquesta heroïna que era la meva àvia ha aconseguit guanyar-se la vida en l’àmbit de la cultura. I això és gràcies a l’esforç constant de la meva àvia que feia el que fos pensant en la seva família, en poder donar-los un futur millor. Però també, com qui diu, a una organització social que dona suport a aquest progrés, fet amb poc temps. Si ens carreguem aquest estat social com a aixopluc per a qui és dèbil i no ens posem al cap que hem de garantir l’escola pública, els serveis públics de salut etc. o l’empenta de les entitats i organitzacions socials que se’n desprenen, ens n’anem tots a la merda, i haurem de tornar a anar a buscar les peles de patates, com la meva àvia. Vull dir que si ens carreguem la força de les entitats o els serveis públics de qualitat potser sí que hi haurà un canvi de classe, però serà cap a pitjor, cap a perdre les oportunitats que promouen les entitats i serveis públics.

Al Vallès, la coexistència entre un món més metropolità i un de més rural i el frec entre tot de sistemes de vida diferents ens enriqueix com a societat
Sí, i també haig de dir que en comunitats com la de Santa Eulàlia de Ronçana, i també en altres poblacions vallesanes, el món de les entitats, associacions i de la cultura no institucional té molt de pes. I això és molt positiu perquè remarca la vitalitat de la gent en organitzar-se. Jo recordo d’anar a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) amb 18 anys, amb tota un trajectòria vital lligada a l’esplai del poble o a la televisió local i notar que duia un entrenament fet de treball en comú.

L’ESCAC, en el teu trajecte vital i professional és molt important
En primer lloc va ser, com qualsevol altra universitat, el moment de confrontar-me amb el món real, de sortir del teu univers més o menys reduït de la infància i adolescència. I allà, independent de la qüestió pedagògica sobre, en aquest cas, el món de la indústria del cinema i el món audiovisual, es feia possible d’una manera molt eficient ajuntar-te amb tot d’altra gent que tenia interessos semblants. A l’ESCAC es feien dos primers anys de qüestions generals i dos anys d’especialitat, i aconseguien barrejar tota aquesta gent d’una manera molt productiva fent a tothora el que se suposa que havien d’aprendre: fer pel·lícules i audiovisuals. I, per tant, et feien enfrontar amb tota la problemàtica que això suposa d’expertesa i, potser més important encara, generant llaços amb tota l’altra gent que estava aprenent amb tu, amb la pràctica de fer rodatges i explicant històries mitjançant el cinema. Això generava amistats profundes amb la gent amb la qual, finalment, he anat fent tot de projectes audiovisuals diversos. L’ESCAC era aquest espai de comunitat cinèfila amb la qual, de cop i volta, connectes i et projectes.

“El que fa trencar el cercle viciós de precarietat és la xarxa social d’entitats, administracions i associacions que proporcionen eines per fer aquest pas”

I tu, guionista.
Jo vaig arribar a l’ESCAC amb una beca pensant que volia ser director i vaig descobrir, molt ràpidament, que volia ser guio nista, que volia explicar històries però que els rodatges eren molt complexos i no m’hi veia. I m’hi vaig dedicar a fons des de l’inici. Això em va situar en un espai molt gratificant perquè a finals del primer curs ja m’identificava com a aspirant a guionista, i el fet de no voler dedicar-me a dirigir em va donar un avantatge respecte a la resta, que sí que es volien dedicar a dirigir. El director és l’ànima del producte cinematogràfic i té la pulsió d’explicar les seves, de coses. Jo, en canvi, com a guio nista, no tenia aquesta necessitat i em centrava en explicar les històries d’altres, futurs directors i directores.

Això és molt interessant!
I tant! Ja des d’un inici, doncs, em vaig dedicar a ajudar-los i, evidentment, difícilment un director o algú que vol ser director o directora de cinema trucarà a una altra persona que vol ser el mateix perquè l’ajudi en el seu projecte perquè sap que l’altre ja té el seu, de projecte. En canvi, a mi, que només em dedicava a fer el guió pel projecte d’altres persones, sí que em trucaven per ajudar-los perquè, com qui diu, a mi em veien no pas com un competidor sinó com un tècnic que posava fil a l’agulla i els feia els guions. Això ja em va servir molt a l’ESCAC perquè vaig escriure una infinitat de guio ns de curtmetratges per a altres futurs directors i directores. Però després, una vegada acabats els estudis també em va anar molt bé perquè els guionistes purs, per dir-ho d’alguna manera, ho tenim molt més fàcil: potser malauradament, vivim en un món que agraeix l’especialització i en aquest món del cinema en concret, una persona que sigui, alhora, director, guio nista, muntador, etc. ho té més complicat i difícil. En canvi, algú, que es concentri en un apartat en particular i que tingui una expertesa més o menys provada en un àmbit concret, està molt més valorat i li és més fàcil dedicar-s’hi amb èxit.

Ets una mena d’artesà, doncs?
Del tot! Definir-me com el contrari a un artesà, és a dir, com a un creador, un artista, a mi em fa vertigen. A mi em passa que sé que hi ha eines de dramatúrgia que domino, que sé aplicar-les a un guió concret que estigui fent. Aquestes eines són la meva serra, el meu martell, per modelar la fusta i que en surti un bon producte. Se guint aquesta analogia de la fusteria –que faig servir sovint– si algú em ve a demanar una taula, faig una taula i si em ve a demanar una cadira, faig una cadira. I és que, com que tothom dina cada dia amb una taula i una cadira, sap molt bé quina mena de taula o de cadira li agrada. A vegades tothom es pensa que pot fer amb les seves mans aquell moble que li agrada, però molt sovint no saben què fer perquè no balli o no poden saber quina tècnica aplicar perquè si hi cau oli a sobre no quedi tacada i feta malbé per sempre. En canvi, jo tinc uns coneixements que em costa verbalitzar però que em permeten assegurar que aquella taula serà feta professionalment i que complirà tots els requeriments perquè no balli o perquè sigui còmoda i perdurable. Aquesta és la meva feina: fer un producte eficaç, en el meu cas, un guió que sigui fet a mida de qui me’l demana, que s’hi senti bé i, a més, amb una estructura tècnica feta professionalment. I que també hi hagi una part de mi com a autor de guió, en el sentit que, si aquella taula que dèiem abans la fes un altre professional, segur que també estaria ben feta, però l’hagués fet un altre artesà: de mi, a cada guió hi ha el fet que l’he fet jo i no una altra persona. I és en això que es basa l’artesania: no es tracta d’anar a l’Ikea a comprar la taula, es tracta de demanar que te’n facin una especialment construïda per a tu, concreta, feta per unes mans concretes que treballen d’una manera personal tot i que les tècnica sigui la mateixa que la d’un altre artesà.

“Soc un artesà, si digués que soc un artista em faria vertigen i tot”

I t’espanta la possibilitat que alguna productora de les grans et contracti per fer guions que perdin aquest to artesanal que tens?
No m’espanta. He fet de tot. Potser ara no faria segons què, no ho sé, però, per exemple he fet una trilogia de A través de mi ventana, un producte de Netflix dedicat al públic adolescent i jo, ben feliç. Escric i si he quedat que ho faria, ho faig i ben content i en els terminis que m’han demanat. Ara que puc triar molt més, potser em decantaria abans per fer una altra cosa... però potser no!

Però és que tu vas començar molt de pressa a poder-t’hi dedicar.
A l’inici va anar ràpid tot plegat. I va ser així perquè treballava molt i, així com la majoria de professionals tenen la seva òpera prima, jo en vaig tenir, de cop, tres d’òperas primes, diguem. Així, les meves tres meves primeres pel·lícules (que van ser Barcelona nit d’estiu, de Dani de la Orden, Hooked Up, amb Pablo Larcuen, i Tots el camins de Déu, amb Gemma Ferraté) van estrenar-se pràcticament alhora. I totes tres amb el mateix model: un amic o amiga que em demanava ajuda i jo els feia un guió, com qui diu, de manera gratuïta, que és la primera fase d’aquest món: treballar sense cap seguretat de cobrar res, perquè uns amics t’ho demanen. Però si en fas tres alhora, és més fàcil de passar acceleradament a la següent de fase, que ja és fer guions amb una certa seguretat de, segons com vagi, serà una feina professional. I com que jo, en general vaig accelerat en tot, també vaig arribar ben aviat a la tercera fase, que és que et vinguin a buscar que facis un guió amb un contracte estipulat abans de començar a fer res. Però les fases són les mateixes tot i que, en el meu cas estan accelerades.

Fas molta feina i s’estrena el que fas, sovint més d’una producció alhora.
Sí, però que coincideixin dues o tres coses que has fet alhora és una pura casualitat temporal, com em va passar l’any passat amb quatre o cinc estrenes amb molt poc temps. És a dir, que les he fet és evident. Però, que coincideixin en el temps ja és una altra cosa i, per exemple, aquest any només estrenaré un treball. Però l’any que ve ja en seran tres. La qüestió és que m’agrada molt la feina que faig i, com a tothom a qui li agrada la feina que fa, en faig molta i molt de gust.

I professionalment molt ben feta perquè els terminis que imposen les productores deuen ser curts i l’exigència de qualitat que imposen deu ser alta.
Això forma part del que explicava fa una estona de la feina que es basa l’artesania enfront la feina de l’artista. Vull dir que l’artista, perquè ho ha de ser essencialment, és indomable i no es pot basar en els terminis. A l’artesà, en canvi, si li diuen que la cadira o el guió ha d’estar llest tal dia, és una mostra de professionalitat que aquell dia es tingui el producte enllestit i ben feta. Perquè l’artesà no està esperant que li arribi la inspiració per posar-se a treballar. Per això dic que un guionista pur va molt bé a un productor. De fet, quan la indústria s’adona que hi ha algun guio nista que els genera confiança, que sabrà fer un bon guió sobre la història que un director o un productor vol explicar, es frega les mans, perquè falta encara aquesta figura de qui treballa professionalment per donar forma a les històries que altres volen explicar. En aquest sentit crec que sobren guions i falten guionistes.

Has dit diverses vegades que val més treballar que tenir talent.
Sens dubte. Un gran autor com Jordi Galceran deia que en el còmput total d’un èxit en el món del cinema o de les arts escèniques hi ha tres elements que es relacionen en diferents percentatges: la sort (o els privilegis!), el talent i el treball. Això comporta que hi ha persones que amb un 1% de treball i un 1% de talent, arriben a l 100% de l’èxit perquè compten amb un 98% de sort. La qüestió és que tant el talent com la sort són incontrolables i l’autor o en el meu cas, l’artesà, només pot incidir en el treball i, per tant, resulta previsible que per aconseguir l’èxit (que pot ser un premi o que puguis pagar l’hipoteca de casa teva) dediquis l’atenció a l’únic factor sobre el qual pots incidir i controlar, que és ell treball. Per tant, el més important és treballar sabent que, molt sovint, fins i tot dedicant tot aquest esforç tampoc aconseguiràs el teu objectiu d’èxit.

“En el còmput total d’un èxit hi ha tres elements que es relacionen en diferents percentatges: la sort, el talent i el treball”

I en el teu cas, el treball també vol dir molta observació del món i dels conflictes que es generen, oi?
Sí, molt sovint no ho faig conscientment ni apuntant en una llibreteta el que considero susceptible de formar part d’un guió, però jo, per exemple, llegeixo els diaris cada dia. L’observació constant forma part d’un paquet que es pot definir com “des d’on mirem la vida” i no es pot educar massa.

Et sembla que el que fas és literatura?
No ho tinc massa clar. Parlem-ne! De fet, un guió no té una finalitat en ell mateix, com sí que ho té la literatura. Vull dir que, quan escric un guió, el meu públic com a guionista són les cent persones –si hi arriba– que l’han de llegir, i que són les que treballaran amb allò que jo he escrit. Així, el que finalment rebrà el públic d’aquella pel·lícula o sèrie està filtrat per dos processos que comporten dues reescriptures: la reescriptura del rodatge i la del muntatge. És un procés complicat perquè, fet i fet, un guió no té sentit sense aquests dos processos i arriba a la gent amb aquests dos processos de reescriptura. Haig de dir que, en paral·lel a això que explico i que sembla que resti importància al guió inicial, també és veritat que en aquell guió inicial que faig hi ha una veu, un to, un estil personal. Et poso un exemple, quan faig de coordinador de guió d’una sèrie, reparteixo joc entre un cos de guionistes i dic: “mira, tu, faràs el capítol u i tu el dos i el tres, etc”. Quan em retornen el treball fet, sense posar el nom de qui n’és l’autor, invariablement sé qui ha escrit cada capítol perquè hi ha una veu que em fa desxifrar-ne l’autoria. I això vol dir que és literatura, el que fem, també. És una literatura per a la poca gent que la llegeix, però hi ha un jo que escriu i una veu i, per tant, és literatura. Seria, per entendre’ns, un tipus de literatura semblant a l’epistolar en la qual algú havia escrit un seguit de cartes per alguna persona en concret i que, per tant, no estava destinada a ser llegida per molta gent però que hi ha algun editor que les recull i en fa un llibre, ho fa públic. D’altra banda també es podria definir literatura com allò que s’escriu amb vocació de fer literatura.

I tu t’hi has posat mai a escriure literatura en aquest sentit.
M’ho han proposat i, recentment, amb força. Però em fa respecte perquè jo estic molt còmode fent el que faig sense mostrar-me directament al públic. De fet, la feina del guionista és remenar les cireres, però a l’ombra de les mirades. I aquesta combinació, a mi, em va molt bé.

Ara ja no tant a l’ombra perquè en els cartells de les darreres pel·lícules surts amb lletres ben grosses.
Porto tota la vida lluitant des del sindicat de guionistes associats de Catalunya (GAC) per la visibilitat de la nostra feina i ara que jo, concretament, tinc aquesta visibilitat com a guionista a vegades em fa una mena de nosa tot i que, com a gremi, trobo és una reivindicació ben justa i necessària. Vull dir que ara noto una pressió sobre mi que no tenia i em sembla que quan faci una nova pel·lícula hi haurà qui digui que no és tan bona com Casa en flames, per exemple. I jo diré que sí, que això passa sempre, que fas una pel·lícula bona, potser dues de no tan bones i una altra de pitjor, però després una altra d’excel·lent... I això continuarà passant perquè tant de bo tingués la garantia que tots els treballs que faig són excel·lents! Però, tot i fent-ho sempre amb honestedat i tan bé com puc, a vegades va com va o, a vegades, el procés de muntatge o quan sigui s’esguerra o es millora tot. I és que, amb el que costa fer una pel·lícula, el miracle és que se’n facin i que es facin bé. I que algunes tinguin èxit i tot, és ben bé sobrenatural...

“La feina del guionista és remenar les cireres, però a l’ombra de les mirades. I aquesta combinació, a mi, em va molt bé”

I potser la pel·lícula que té més èxit no és la millor que hagis fet.
Mira, justament parlant de Casa en flames, fa poc Dani de la Orden em deia “vols dir que era tan bona aquesta pel·lícula que hem fet?”. Em sembla si està bé és justament per això, per aquest dubte, perquè, finalment, no és tan important el que vam fer, no és gens transcendental, és, només, una pel·lícula. Si a la gent li agrada, o li agrada molt, està molt bé, genial. Ara bé, jo la vaig escriure l’any 2020 i t’asseguro que si la escrivís ara ho faria ben diferent perquè jo mateix hi trobo imperfeccions que potser l’espectador no les percep, però que jo sí. I, en qualsevol cas és, només, una pel·lícula, com absolutament totes les que es fan, tinguin les pretensions que tinguin de transcendència o no. Qui vulgui fer una pel·lícula absolutament transcendent també ha de saber que senzillament és una pel·lícula. En això, Dani de la Orden és molt bo: té els peus invariablement tocant a terra. Té molt clar que es tracta de fer pel·lícules i que, justament per això, no canviaran el rumb de la història de la humanitat. En aquest sentit m’atreveixo a dir que és absolutament més important estar donant classes cada dia del món a l’escola de primària del meu poble, l’escola Ronçana, que escriure el guió de Casa en flames.

Potser té més transcendència, sí.
I tant! amb la feina de docent a l’escola estàs modelant la mirada i els criteris de la canalla. Tot i això haig d’admetre que m’encanta quan algú, després de veure Casa en flames, em diu que ha sortit del cinema i ha trucat de seguida la seva mare per veure com està i si tot va bé, perquè això és el que jo volia quan escrivia el guió. O que després de veure la pel·lícula, en els cinefòrums que a vegades s’organitzen es parli de com de malament ens estimem o de com fer que les relacions familiars millorin. Molt bé, això té un valor, però penso que estar donant classes a la canalla en té molt més. I aquí hi ha un decalatge paradoxal: com que la feina de guionista té un aspecte públic i es valora en uns premis que s’han generat justament per fer-ne una valoració, ara tothom es fixa en mi perquè n’he guanyat. Però és que no hi ha uns premis que tinguin el mateix component públic i que valori la feina dels docents, per exemple. O la dels paletes o dels metges i metgesses, per dir altres sectors primordials. I si n’hi ha, ningú o gai rebé ningú se n’assabenta. Hem fet aquesta construcció social i la respectem. A mi, que em donin aquests premis ja m’agrada, esclar, però no podem perdre l’oremus.

Casa en flames ha sigut un gran èxit i potser una clau és a l’inici, a partir del qual la protagonista i els espectadors compartíem un secret que cap altre personatge de la pel·lícula no sabrà fins al final.
Doncs mira que vam estar a punt de suprimir aquesta escena perquè en un moment donat ens semblava que l’escena final la de pel·lícula tenia massa girs i que era massa llarga –ocupava 36 pàgines. I, efectivament, em semblava que es podia suprimir aquest “secret” i així s’estalviava una part d‘aquesta complexitat final, perquè aquesta escena quedava molt circumscrita a l’inici i no se’n feia gens de referència justament fins a l’escena final. Després de pensar-ho no la vaig treure i vaig pensar que, si un cas, ja se n’encarregarien a l’hora de fer el muntatge. Sort que no ho vam fer perquè després m’he adonat que la protagonista, el paper que encarna Emma Vilarasau, està pràcticament tota la pel·lícula sense fer massa res i, si no hagués protagonitzat aquella acció tan potent de l’inici, el personatge no s’hagués aguantat.

No creus que el cinema català està en un bon moment?
Crec que està en el millor moment de la seva història. Sobretot per la diversitat de registres que té. Temps enrere el cinema en català era molt d’autor, petit i a vegades minimalista. De cop i volta, i gràcies al suport institucional – que no es pot obviar gens!– i al talent de tot el món del cinema català ha arribat a altres tipus i gèneres de cinema. Fer cinema amb vocació popular és el millor que ens ha pogut passar perquè no anul·la pas aquell altre cinema més intel·lectual, el revalora i tot. Fer pel·lícules catalanes que es puguin veure amb crispetes al cinema és un senyal de salut d’una llengua, i si es vol empènyer el català al cinema perquè creixi també el seu ús en els nostres pobles i ciutats cal que hi hagi aquest tipus de cinema que arriba a molta gent tenint en compte que, a més, a Cataunya hi ha escoles de cinema que formen grans professionals en tots els aspectes de l’audiovisual. Portem molts anys que estem fent molt bon cinema comercial en castellà, doncs per què no el podem fer en català?

Es pot fer cinema en català de tots el estils possibles.
Del tot. A més, per exemple en l’àmbit de la comèdia, si hi sumes la personalitat catalana de fer comèdia, que existeix, això la gent ho agraeix. Però és que això passa arreu de món perquè la comèdia està íntimament lligada a la realitat a què fa referència i que explica. I el més bonic és que, mentre que quan tu vols fer una cosa molt internacional sempre t’acaba sortint un xurro, quan et centres en una cultura concreta que coneixes bé i amb uns personatges molt propers, el que fas sovint s’entén més fàcilment a tot el món. I ara el cinema en català va molt fort: aquest 2025 serà un any de molt èxit pel que fa a l’estrena de molt bones pel·lícules en català, amb unes produccions que seran espectaculars. I, l’any que ve, també.

Que bé!
És que en els Gaudí d’aquest 2025 es van quedar fora del premis pel·lícules que eren molt bones justament perquè n’hi havia moltes de molt interessants. Per exemple Escanyapobres és una molt bona pel·lícula que es va quedar sense ni un premi i que cinc anys abans n’hagués guanyat una bona pila. Doncs aquest any s’ha quedat fora perquè ja n’hi havia quatre que tenien molt més múscul industrial i eren molt poderoses.

I no només el cinema té un horitzó ben prometedor. Deus estar enllestint la sitcom que 3cat ha anunciat per ben aviat.
Sí, jo ja he acabat la meva feina de guio natge. És una aposta molt forta i també arriscada perquè des de la sitcom catalana per antonomàsia, Plats bruts, els hàbits de consum audiovisual han canviat molt i el nostre ull com a espectadors també, perquè ja fa més de vint anys que es va estrenar Plats bruts! Dic això perquè, quan l’espectador va al teatre ja sap que no hi ha “la il·lusió de la realitat” i no importa per valorar l’obra. Aquest mateix ull és el s’aplicava i que valorava una sitcom com Plats bruts. La comèdia televisiva actual té el codi realista del qual no es parteix quan es vol fer una sitcom. Ara, nosaltres hi hem posat tota l’energia perquè sigui molt divertida i ens fa molta il·lusió que sigui una sitcom clàssica, amb públic al plató i etc.

“El cinema en català està en el millor moment de la seva història”

Pràcticament tot el que fas és per encàrrec i potser et proposen fer guions sobre temes que dels quals no en saps res.
Sí, sí, són encàrrecs. I això forma part de la gràcia d’aquesta professió. Aquest procés inicial d’aprendre, d’entendre del que has de parlar és, possiblement, un dels moments més bonics per a mi. Ara mateix estic escrivint una pel·lícula sobre els camps de concentració a la guerra del balcans i jo, d’entrada, en sabia ben poca cosa. Doncs res, comences a llegir llibres, articles, veure reportatges, etc. I una vegada això ha quallat i em sento capaç, m’hi poso. Ho escriuré i llavors tot plegat passarà per mans d’una persona especialitzada que m’assessora per si un cas, i endavant. Però aquesta procés d’aprenentatge sobre temes que desconec forma part de l’encant de la feina de guionista.

I en tots aquests guions que fas, és més fàcil fer riure o fer plorar
La comèdia és un gènere molt artesanal, més del que sembla, i fins i tot la gent que no la té estudiada utilitza uns mecanismes que sempre són els mateixos i que potser coneixes intuïtivament. A mi em sembla que fer plorar és molt més fàcil.

Acabem, algun dia podrem veure Casa en cendres, oi?
Sí. Fa uns mesos hagués dit que ho intentaríem, ara ja dic que sí.