Pins sí, fàbriques no, a Can Montcau de Lliçà d’Amunt

Més enllà de les grans batalles en defensa d’espais naturals que abastaven àmbits supramunicipals, bona part de les lluites ecologistes dels anys setanta i vuitanta es movien en marcs locals. Una d’aquestes va ser la que sota del significatiu lema de Pins, sí, fàbriques, no va tenir lloc a Lliçà d’Amunt, en contra de la construcció d’un gran polígon industrial a Can Montcau, en una superfícies de 118 hectàrees. Un pla parcial presentat el 1974 per una promotora encapçalada per Paulo Galindo i impulsada pel gran propietari de Can Montcau, Josep M. Rovira Villar, i diversos petits propietaris de camps i boscos de la zona, va ser aprovat finalment l’abril de 1977 pel darrer ajuntament franquista, fet que va crear una gran controvèrsia al poble. Els promotors del projecte es van trobar amb una activada oposició veïnal, amb pintades i pancartes als carrers i notícies a la televisió i tot. Com a resposta, els promotors van fer sorgir una associació de veïns favorable. La divisió era servida en dos grans blocs, agrupats en dues associacions de veïns enfrontades i un ambient molt crispat. Tot i no tenir el permís municipal, les màquines excavadores del grup promotor van entrar a obrir carrers entre boscos i camps conreats, entre l’abril i el juny de 1977, uns mesos agitats al poble que van reunir nombrosos veïns als plens municipals d’aquells temps i en actes a l’ateneu l’Aliança, amb amenaces de mort incloses al rector de la parròquia, Pere Farriol, posicionat entre els contraris al polígon.
La sort del projecte de polígon industrial es va dilucidar a les primeres eleccions municipals democràtiques de l’any 1979 que van acabar guanyant les forces opositores, CiU i PSUC –amb 4 i 2 regidors, respectivament–, en front dels favorables, alineats amb la UCD tardofranquista, amb 5 regidors. Amb l’elecció d’Isidre Ballester com a alcalde, el projecte es va frenar però no es van extingir els drets aprovats dels propietaris per edificar-hi, fet que va continuar tenint el futur d’aquells terrenys empantanegat. Després d’haver-se parlat de la possibilitat de fer-hi diversos projectes –un hipòdrom, un centre comercial Pryca i fins i tot la ciutat esportiva del Barça...– la qüestió es va resoldre l’any 2005 amb la compra dels terrenys per part de l’empresa Mango amb la voluntat de fer-hi un centre logístic i comercial, que és el que s’hi ha acabat desenvolupant. En l’activisme d’aquella campanya ecologista de finals dels setanta, els contraris al projecte fins i tot van fer una cançó-himne, a ritme de blues i amb lletra de l’escriptor Jaume Farriol, de la Colla del Pa amb Tomàquet, amb fragments com aquests:

Perquè volem l'aigua ben neta,
perquè volem un cel tot blau:
que se'n vagi a fer punyetes (2)
la llufa de Can Moncau i el polígon industrial.

Si vivim en bona terra
la guardarem de tot mal
volem gespa, arbres i llum (3),
per als nostres fills i filles.


Terra pel qui la treballa
bosc pel poble sobirà
i la merda
i la deixalla (3)
pel qui vulgui especular.

Adhesiu de la campanya contra el polígon industrial de Can Montcau de LLiçà d’Amunt, de l’any 1997. Imatge: Arxiu de Josep Prims.