Va començar Biologia a l’Autònoma però va deixar la carrera un any després per dedicar-se als escenaris. Als vint anys, essent soprano lleugera, l’Anna Alàs ja va notar que la seva veu podia donar més de sí i va començar a practicar notes greus. En pocs anys acabaria fent el canvi a mezzosoprano. Entra al Conservatori de Viena, s’hi està un any, però torna a casa per estudiar a l’Esmuc, amb Erasmus a Alemanya. Abans d’acabar el grau ja tenia plaça a l’Opera Studio del Teatre Estatal de Nuremberg. D’aquest país ja no s’ha mogut per fer carrera musical. Ha passat per Berlín, Mönchengladbach, Chemnitz i Krefeld, on viu ara.
Entre molts papers ha fet de protagonista a La Cenerentola de Rossini a l'Òpera de Colònia, de Romeo a I Capuleti e i Montecchi de Bellini a l'Òpera de Linz i de Bradamante a Alcina de Händel a l'Òpera de Bonn. “A Alemanya hi ha molts teatres d’òpera i molta competència, t’has de fer valdre, buscar el teu espai i no estancar-te”, diu. Això inclou saber dir que no quan la feina que et proposen no encaixa amb la teva veu o et pot produir un desgast. “La veu no té recanvi”, ho té claríssim. I aquest esforç té premi: l’any que ve tornarà a cantar a la Filharmònica de Berlin, tot un privilegi.

Projecte Dames d’Ègara
L’Anna Alàs ha estat a Terrassa aquest maig per fer-hi un recital de lírica catalana i per presentar el projecte d’inspiració i divulgació Dames d’Ègara, subvencionat pel programa municipal Terrassa Crea. Es tracta de reivindicar compositores terrassenques des del segle XIX com Rosa Puig Llonch, Mercedes Ubach o Elisenda Fàbregas. Al setembre enregistrarà, amb el pianista Maxim Shamo, un disc amb obres d’aquestes dones i a la primavera de l’any que ve tot aquest treball prendrà forma de concert.
Aquest l’estiu debutarà en el paper protagonista de Carmen al Theater Heidelberg sota la direcció musical de Dietger Holm. I a l’octubre actuarà amb l'Orquesta Barroca de Sevilla a la Real Fábrica de Artillería de la capital andalusa. Al juliol sortirà el segon disc de la integral de cançons de Manuel Blancafort i més endavant es publicarà l’enregistrament de l’oratori teatral Giuseppe riconosciuto de Domènec Terradellas. Arribarà així a la desena de discos.

Més lírica en català
Alàs canta en sis idiomes: català, castellà, francès, anglès, alemany i italià. Li agradaria fer-ho més en català. Hi ha molta cançó i molta òpera però no es programa. No detecta suficient interès de la política ni de les direccions artístiques en fer-ho, sí d’alguna iniciativa privada. Si ho fessin s’obriria un espai laboral pel talent de casa, com passa a altres països europeus. “Crearia autoestima al públic d’aquí, que pràcticament s’ha oblidat de sentir lírica en català”, diu.
L’Anna Alàs coneix bé les realitats catalana i alemanya. I un dels factors que fa que aquí es vegi menys òpera que allà és el preu. Aquí les produccions són més cares, amb pocs artistes locals, i això repercuteix en les entrades. Creu que si es promoguessin ensembles estables, anar a l’òpera a Catalunya seria molt més assequible. I amb preus més ajustats es pot atraure famílies i públic nou que vulgui tastar l’òpera. “Segur que és més car un concert al palau Sant Jordi o un partit del Barça que venir-nos a veure però a ells els sobra públic, a nosaltres no”.
L’important per ella és que la gent s’animi a venir. Per això tant li fa com vagi vestit el públic si realment té interès per la música. No hi ha codi de vestimenta.
La mezzosoprano admet que la música clàssica va avui a contracorrent; requereix esforç i la societat actual busca immediatesa. “Per contrarestar-la la millor eina és la música clàssica, que és tot el contrari”, creu. Està més que comprovat que dona unes estructures cerebrals que van molt bé al llarg de la vida. Llàstima que vagi a la baixa, sobretot en l’etapa escolar. A diferència del que passa amb el teatre Anna Alàs veu a Catalunya certa desconnexió del poble amb la música clàssica. “Sembla que aquí no es valorin prou els nostres creadors i molts intèrprets de casa acaben marxant fora perquè troben millors feines”, diu. La dictadura va tallar en sec una època daurada de la clàssica catalana, una situació que per ara veu complicat de recuperar amb les directrius artístiques que hi ha.

Difícil tornada a casa
La veu és l’instrument de treball de l’Anna Alàs i, per cuidar-la, evita parlar en excés i cridar. Procura fer exercici físic, hidratar-se molt, seguir una alimentació sana i allunyar-se del tabac i l’alcohol. Com a bona autònoma, a banda de lectura de textos, estudi i actuacions el seu dia a dia inclou tasques d’oficina i despatx. Fa vida mediterrània, els horaris catalans li encaixen millor amb els dels teatres alemanys.
Per desconnectar no escolta música clàssica. Tira de pòdcasts de divulgació i música variada, bàsicament pop, tot i que no es declara fan incondicional de cap artista. Els seus gustos inclouen Rigoberta Bandini, Rosalia i Lady Gaga, per citar tres noms.
La terrassenca s’ha adaptat bé a Alemanya. El canvi climàtic, amb hiverns menys freds, fa que viure al centre d’Europa sigui ja molt més suportable. Però no ha perdut el vincle amb Catalunya. De fet mira d’anar fent alguna actuació per aquí, així la poden veure la família i els amics. També ha participat en diverses iniciatives per difondre la lírica amb pòdcasts i vídeos en català a les xarxes socials. Veu molt difícil una tornada a Catalunya: “m’encanta el meu país però no hi he trobat un espai laboral sostenible; aquí hi ha molt potencial però com a país ens falta autoestima i creure’ns-ho”.
L'Anna Alàs triomfa a Alemanya, però té dues assignatures pendents a casa nostra: cantar de solista en una obra simfònica coral amb l’Orfeó Català i interpretar una ària al Liceu. Li encantaria treballar amb el contratenor Xavier Sabata, de qui admira que sigui tan polifacètic. I fora de l’àmbit clàssic, amb el productor terrassenc de hip hop Griffi perquè té cert punt de jazz. No descarta qualsevol altre tipus de col·laboració només amb una línia vermella: el reggaeton si és masclista.