Des de l'altura dels gegants, el Vallès es veu com una sola comarca. Per això l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya té un delegat per a tot el Vallès i es celebra una sola trobada comarcal de tota la plana. Diu molt de la visió històrica i social d'aquesta tradició viva a tot el país, i que ha ajudat a recuperar i popularitzar nombroses memòries locals.
Cert és que el fenomen dels gegants és universal i forma part del patrimoni de tot Catalunya, però al Vallès pren alçada. Es compten 48 colles i més de 400 gegants de diferents mides, sense comptar capgrossos i altres figures del bestiari de celebració. Matadepera ha estat l'única població catalana que ha acollit dues trobades internacionals de gegants: el 1982 i el 1992. La primera de les dues, junt amb l'aparició de gegants a la cerimònia inaugural del Mundial de Futbol de 1982 al Camp Nou, així com la celebració del Congrés de Cultura Popular el mateix any, van disparar la popularitat del món geganter. Així ho recorda el rubinenc Joan-Miquel Merino, estudiós i recercador del món geganter, i col·laborador de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, des de fa divuit anys.
Veníem d’uns gegants que s’exhibien només per Corpus i Festa Major. En els darrers trenta anys, el boom ha permès la connexió de molts sectors socials amb la memòria de barris, pobles i ciutats. A parts iguals: participació cívica, integració de nouvinguts i recuperació de la memòria local, han desfilat pels nostres carrers amb una força que "no ha parat de créixer", segons Merino. Sí, la present crisi econòmica ha limitat la participació, perquè "ha crescut l'individualisme, ja que la gent mira primer de salvar-se a ella mateixa", argumenta. Però això no treu que Catalunya compti amb uns 80 o 100 nous gegants cada any. Els gegants més antics del Vallès són els de Terrassa, en Robesa i la Pepona, que daten del 1850.
El geganterisme, a més, s'està replantejant per no caure en un estadi d'estancament. S'està invertint en la formació musical i de ball a les colles, en la impulsió de noves coreografies, així com en la innovació del format de les trobades: "Hem començat a organitzar trobades temàtiques, per exemple de gegants que representen nobles, oficis...", indica Merino. Es treballa en la integració dels gegants en les celebracions populars, com l'entrada o la sortida de la Missa de Festa Major, o la participació en l'ofertori: "El gegant és un element aglutinador de la festa, fa festa, que passeja i balla, és tot un espectacle plàstic, artístic i representatiu de la cultura popular".

Lèxic geganter
Les colles han estat, sens dubte, un element importantíssim en la integració de la gent acabada d'arribar. I potser per això, el Centre de Normalització Lingüística (CNL) del Vallès Oriental ha recollit en un tríptic el lèxic propi del món geganter –Gegants del Vallès Oriental. Una colla de mots de festa i majestat–, que continua el projecte iniciat amb el lèxic Diables del Vallès Oriental. El treball elaborat per les tècniques del CNL es va presentar el 17 de gener al centre de cultura popular la Troca de Granollers.
A l’acte, el president de l'Associació Cultural Joan Amades, Amadeu Carbó, va destacar que la majoria del vocabulari del món geganter és molt recent i en ell s’han atribuït significats nous a paraules que ja existien. És el cas del que en l’argot casteller se’n diu “fer una boja” –una volta ràpida del gegant sobre seu–, una expressió amb un significat precís, que no s’entén en altres contextos. Amb tot, remarca que l’existència de determinades expressions (com ara “a mi m’ensenyaràs a portar gegants en dies de vent” o “ja em pots anar al darrera amb un flabiol sonant”) testimonien la presència dels gegants a la cultura catalana des de fa segles.

Una colla de mots de festa i majestat

Lèxic geganter elaborat pel Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental
Al taller. Per construir un gegant, el primer que fa l’artesà és dibuixar-lo i modelar amb fang el cap o testa, el cos, els braços i les mans. A partir dels models, n’extreu els motlles amb guix d’escaiola i, un cop secs, hi aplica el material definitiu amb què vol fer la figura. Les tècniques tradicionals fan servir el cartó pedra, però actualment s’imposa l’ús de la fibra de vidre amb resines sintètiques com el polièster perquè són materials més lleugers i resistents. Finalment, es pinta i s’envernissa. La figura es munta sobre un cavallet o armadura de fusta, amb espatlleres encoixinades i un reposacaps o tortell, que ajuden el geganter o portador, la persona que du el gegant i el fa ballar, a mantenir l’equilibri. L’espiell o reixeta, un forat fet a la faldilla del gegant, li permet veure l’exterior. Un cop muntada la carcassa, s’hi afegeixen els braços i ja es pot vestir.
A ca la modista. La indumentària d’un gegant depèn de la seva personalitat i categoria. Pot portar camisa, brusa, faldó, faldilla, gorra, barret, davantal, mantellina, abric, capa o altres peces de vestir. Solen dur brodats amb símbols del poble o referències a la natura. Es tria amb molta cura cada complement: la corona, la ret (bossa de malla que es posa al cap per retenir els cabells), les mitenes (guants sense dits, de malla fina), el mocador, les arracades, el collaret, el fermall o l’agulla de pit... També són importants els elements que duen a la mà, com ara un ceptre, un pergamí, un ram de flors, un cistell, un branquilló o alguna eina.
Família, amics i coneguts. Els gegants pertanyen, normalment, a un municipi i són custodiats per la colla gegantera, encapçalada pel cap de colla. Formen part d’una família presidida per la parella tradicional de gegants, el gegant i la geganta, que poden arribar a fer uns quatre metres. Altres membres de la família són el gegantó, d’uns dos metres i mig; el gegantet, no gaire més alt que una persona i dissenyat perquè el pugui carregar un infant; el gegant manotes, que té els braços de roba separats del cos i reparteix mastegots a la gent desprevinguda; el gegant de motxilla, que es munta sense cavallet i es carrega al cos com una motxilla, i el gegant de pal, subjectat a la cintura del portador. Solen anar acompanyats de capgrossos o cabuts, uns grans caps, amb l’espiell a la boca, col·locats damunt les espatlles del portador, i nans, amb el cap més petit i l’obertura al front o al barret.
El bateig. Per fer-ne la presentació en societat, se celebra la festa del bateig. A vegades alguna entitat del poble regala a la geganta una peça confeccionada especialment per a l’ocasió. S’hi conviden colles d’altres municipis i es tria una parella per fer de padrins. Geganters i músics es guarneixen amb el vestit distintiu de cada colla, que sol ser una camisa o brusa, pantalons, faixa i mocador, i es calcen amb espardenyes de vetes. També de gala, els músics afinen els instruments que acompanyen el seguici. Tradicionalment, un sol músic o sonador tocava, amb una mà, el flabiol i, amb l’altra, el tamborí, un tambor petit penjat al braç esquerre i que es toca amb una baqueta, maça o maceta. Avui dia, l’acompanyament es fa amb gralla i percussió: caixa, bombo i tabal; amb la formació de tres quartans, tres músics que toquen quatre instruments: sac de gemecs, també anomenat cornamusa o xeremia, tarota, flabiol i tamborí, i en algunes ocasions, amb banda de músics o cobla de ministrers o de ministrils.
A la festa. La celebració comença amb la plantada, que consisteix a deixar els gegants a terra, sense alçar, tot esperant l’inici de la festa perquè petits i grans puguin admirar-los. Quan els portadors carreguen els gegants, arrenca la cercavila, passejada, rua o passada, que recorre els carrers de la vila amb tot el seguici fins a la plaça. La música que els fa ballar varia segons la colla, però habitualment inclou ritmes tradicionals (corrandes, valsos, pavanes, pasdobles...), adaptacions de peces actuals i composicions pròpies. Hi ha balls d’enamorats, de cerimònia, d’exhibició, de batalla i de nans, entre d’altres, que solen acabar amb moltes voltes seguides i arriscades anomenades voltes boges. Amb elegància, dansen, ara l’un ara l’altre: s’esperen, es miren, es busquen, se saluden i giravolten junts vigilant, sobretot, de no perdre l’equilibri.