La Piella: resistència camperola
La masia okupada de Montcada i Reixac viu un procés de recuperació social i ecològica a través d’una organització autònoma i alternativa
Iago Otero Armengol
(text)
, Adriana Nicosia (fotografies)
En aquest Vallès tan atrotinat que tenim, hi ha alguns indrets ben conservats que es resisteixen a desaparèixer. Gallecs, per exemple, o el pla de Palautordera. Sota un setge permanent de polígons i urbanitzacions, més que no pas recordar-nos el que el Vallès un dia va ser, ens suggereixen el que aquesta terra pot esdevenir.
La Piella és això. Aquesta masia del segle xvii té un aspecte extraordinari, enmig de tant de ciment. S'hi arriba fàcilment des de l'estació de tren de la Llagosta, a peu. Travesses el centre de la vila, surts del polígon industrial, creues una riereta i de seguida la veus al fons, lleugerament enlairada. Camino per una pista ampla de sorra que s'enfila per una ufana de verd cereal. Un cartell informa: “Can Piella. Espai autogestionat”. Faig drecera per un dels marges i torno a entrar a la pista, que em porta a la casa. Dues noies treballen a l'era. Aviram. Una gossa surt a rebre'm al costat de l'hort, ple de verdura. Entra i surt gent per la porta principal. Al costat, unes guspires blaves sobre fons negre assenyalen un taller de ferrers, atrafegats. Entro a la casa. Hi ha soldadors treballant, gent jove fent un mos, d'altres de reunits. Iago, Javier, salut.
Si hagués arribat a la Piella cinc anys enrere, hauria trobat un panorama ben diferent. Un mas abandonat i incendiat, ple d’escombraries i amb les terres mig ermes. Terreny perfecte per a un nou polígon industrial típicament vallesà. Però un col·lectiu de joves (l’Associació per a la Conservació de la Piella) va treballar intensament per rehabilitar la masia, recuperar la pràctica agrària i revitalitzar el medi natural. Així, van refer els sostres i restaurar l’interior de la casa, van arreglar les basses i netejar la mina d’aigua, i van preparar la terra per a fer-hi horts ecològics, destinats tant al proveïment de la casa com als veïns interessats a cultivar les pròpies verdures. Tot això acompanyat de multitud de tallers, jornades i activitats per a tots els públics, i amb el suport d’un gran nombre d’associacions culturals i ecologistes, estudiants, cooperatives de producció i consum, científics, poetes...
Referent alternatiu
Fins al punt que la Piella s’ha convertit en un referent per molta gent de la comarca, que hi veu el símbol d’un Vallès alternatiu i tanmateix real. L’Eloi, un dels habitants de la casa, vivia a Sabadell. S’hi sentia desarrelat i tenia la sensació que era el mateix viure allà que a Badalona o a l’Hospitalet. Va conèixer la Piella durant una de les jornades que organitza l’associació i a poc a poc s’hi va instal·lar. Aquí és totalment diferent perquè coneix el territori, les muntanyes, les terres que ha treballat... Per l’Eloi aquesta masia “simbolitza una civilització rural que ha desaparegut” amb la modernitat, però que té moltes coses bones per aprofitar. Per exemple, la pagesia tendia a diversificar les activitats productives per assegurar-se l’obtenció dels recursos bàsics. A la Piella es treballa amb una gran biodiversitat agrícola, i es posa una atenció especial en la recuperació de les varietats locals del Vallès. Però les activitats productives van més enllà de l’agricultura, ja que a més de produir hortalisses i ous, s’elabora pa, cervesa, conserves i licors, i des de fa poc, hi ha un taller de ferro on es construeixen unes estufes de llenya supereficients. “Ara ens pensem que en sabem molt, però estem reinventant l’essència del passat”, comenta en Pau, que viu a la Piella des de l’inici del projecte i ha parlat força amb els antics masovers de la rodalia. Els de la Piella o el mas Rampinyo, per exemple, vivien de les vaques, el cereal, la fruita seca i una mica de vinya, però la pressió del mercat i de les normatives del sector va fer que s’anessin especialitzant en una sola activitat i que finalment tanquessin els masos.
L’autonomia és un dels valors que comparteix el col·lectiu de la Piella. La idea bàsica és la següent. Normalment les persones treballen vuit hores al dia a canvi d’un salari que els permet comprar tot allò que creuen necessitar. Si, en comptes d’això, dediquessin la seva Capacitat creativa i productiva a aquelles activitats que els permeten satisfer directament les necessitats bàsiques (com cultivar la terra o mantenir els habitatges en bones condicions), la cosa canvia. L’autonomia econòmica et dóna autonomia política, argumenta l’Eloi, perquè allibera les persones d’un mercat i d’uns processos que no controlen i que, al capdavall, les dominen. Però, atenció, l’autonomia no equival a l’aïllament social, sinó que al voltant de l’activitat de la Piella s’ha anat teixint una xarxa molt viva de relacions socials. Per exemple, la gent de la casa i els veïns que treballen els horts comunitaris comparteixen espais, eines i sistemes de reg, intercanvien llavors, s’ajuden mútuament. “Això és una interdependència buscada, perquè sabem que soles no anem enlloc”, comenta la Marta. Originària de Galícia, va venir a Barcelona atreta pels moviments alternatius i va formar part d’un projecte de comunitat autogestionada a la ciutat. “Ens omplíem la boca parlant d’autogestió però no érem realment autònoms. Autogestió venent cerveses en un centre social o en un bar?», es pregunta. Per això va optar pel camp, on hi ha moltes més possibilitats de fer un treball compromès en aquest sentit.
Parlant amb la Marta anem pujant, per un camp d’alfals, cap al pou, fins que apareix una vista prou eloqüent del Vallès d’avui. Mirant a llevant, veiem la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Més enllà de l’AP-7, sorollosa, l’espai de Gallecs. Profusió d’urbanitzacions i polígons industrials. A tocar de la Piella, un bosquet de pins sembla talment una manta amb què protegir la casa de tota aquesta voràgine. Lluny de trobar-se en un entorn idíl·lic, la Piella porta un missatge de canvi al cor de la gran conurbació. Això ho tenien molt clar, els del col·lectiu, quan buscaven un espai per a desenvolupar el seu projecte. Necessitaven un espai rural per a cultivar-hi l’autonomia, però a l’hora volien que fos proper a la gran ciutat per estar connectats amb els moviments socials i polítics que ara mateix hi bullen. En aquest sentit, el Vallès era una comarca ideal, però van topar amb la dura realitat. Tots els masos estaven comprats per immobiliàries que esperaven el millor moment per fer diners a costa de la riquesa de tots. “S’especula amb el nostre patrimoni més essencial que és la terra”, diu en Pau. Els va ser impossible trobar un lloguer viable i van decidir okupar la Piella.
Calaixera Mirades
