Esteve Perich
El taxista de Cardedeu que feia poemes a la parada
Núria Pujolàs (text) , Eduardo Abarca (fotografies)
Ens dirigim a la sala de costura per sargir paraules. De fons, se sent la coral que assaja. Sense sol·licitar-ho tenim banda sonora i tot! Amb poques preguntes detecto un humor innocent, divertit i, sobretot, moltes ganes de fer broma. Deixo damunt la taula el llibre de poemes que va escriure ara fa vint anys, titulat Els meus poemes. Em confessa que des que tenia tretze anys que ha estat enamorat de la mateixa, la seva esposa, la Pepita, que l’ha recolzat i ajudat sempre. La dedicatòria del seu llibre ho diu ben clar: “En el camí de la vida, la companyia és el tot.”
Quan obrim de bat a bat els porticons de l’amor de seguida s’hi detecta l’estima cap a la natura, la cultura i, sobretot, el seu poble, Cardedeu. Taxista un bon tros de vida, l’Esteve Perich ha encomanat aquest gust per conduir al seu fill, en Jordi, i al seu nét, l’Oriol. Explica com, més d’una vegada i de dues, havia passejat persones per mitja Espanya. “Molts i molts records, moltes i moltes anècdotes hi ha en la vida del taxista. Des d’una reunió amb en Fraga, a Galícia, fins aquella vegada que duia un camioner que venia d’Andalusia. Anaven al taller ja que el camió se li havia avariat. En passar per davant de la pastisseria Ricós, on encara hi havia el rètol que deia: Fábrica de borregos, em va dir: “¿fábrica de borregos? Pero si en mi pueblo se crían!”. Anècdotes que estan just a la franja de l’acudit però que, assegura, són verídiques i reals.
“La poesia és el romanticisme, ser romàntic m’inspira”. Si alguna vegada s’empipa amb algú en comptes de contestar-li malament li fa un poema. Entre síl·laba i síl·laba confirma que a la vida, com a l’escriptura, l’amor és el gran protagonista i, com a testimoni, duu la foto de família a la cartera.
Poemes per encàrrec
Molts el recorden escrivint en una llibreta petita al damunt del volant del taxi. Tots els moments eren adequats per esmolar el llapis i dibuixar-ne unes estrofes. I no es conformava pas en escriure-les sinó que les gravava en una cinta de cassette. Fins al punt que ha arribat a fer una mica d’escriba i tot. “Que pots fer-me un poema per a la comunió de la néta, Esteve?” O algun promès que li explicava el que sentia perquè ell li transformés en vers. Recorda, especialment, la lletra d’una sardana en homenatge a l’Andreu Cruixent. Per a ell, “escriure per als altres té tot el valor moral de sentir-se estimat per la gent”.
Algun dels seus poemes ens trasllada a la fressa de les bombes de la Guerra Civil i les llàgrimes del pare, llavors quasi desconegut. D’aquell temps, en destaca la sensació de no haver mort per pocs minuts ja que estava jugant amb una amiga, la Lolita, quan la mare el va cridar i en el moment d’anar a casa va caure una bomba i va matar-la. La mare sempre tenia un cabàs de teca preparat i quan sonaven les sirenes ena refugiàvem a sota el pont de la via que hi ha en direcció a Llinars. “També recordo d’estar estirats a la plaça de l’Amat (davant d’on ara hi ha l’Escola Mil·lenari) i ens feien posar uns troncs a la boca perquè ens deien que l’expansió de la bomba podia fer-nos treure els budells...això deien. Encara em sembla que veig caure un dels pilars de la Torre Amat. Són records esborrats perquè érem molt petits, tant que ni teníem por”.
No ha estudiat mai mètrica però diu que sempre compta que a cada vers hi hagin les mateixes síl·labes. “És molt fàcil escriure poesia i que sempre rimi”. De ben petit ja escrivia versos. Potser va ser fruit de la influència d’un mestre tan significatiu per a Cardedeu com en Pere Comes. Alguns dissabtes se’n duia tres o quatre alumnes per anar a pescar amb xarxa a la riera de Cànoves, fet que actualment, amb l’embassament, és impensable.
Em comenta que hi ha la possibilitat de dedicar a Comes un carrer, ja que destaca tant com a meteoròleg, amb una tasca minuciosa i pionera d’observació del temps i la natura durant 50 anys, com pel paper d’historiador local. El seu recull de dades meteorològiques, d’una constància més que lloable, ha permès treure conclusions sobre el canvi climàtic a especialistes del Centre Superior d’Investigacions Científiques com, per exemple, que les fulles dels arbres surten vint dies abans de mitjana.
Esteve Perich és un autodidacte que està convençut que “escriure és donar esplai a l’ànima”.Tot el que escriu és poesia excepte alguna escrit de prosa poètica i, atenció! una novel·la que té desada en un calaix. Però, per si no fos prou, és un col·leccionista de cultura: un llibre amb un inventari de fotos (fetes per ell) de totes les masies de Cardedeu, prop de 3.000 pel·lícules i centenars de programes que documenten la història del cinema de Cardedeu. Testimonia, tot somrient, que la darrera pel·lícula que es va fer on ara hi ha el Centre Cultural de Cardedeu (Cecuca) va ser Se acabó el negocio.
Esteve Perich escrivint un altre vers assegut al volant del cotxe.
Només qui vol es torna vell. Nascut l’abril del 1934. Esteve Perich i Sala porta 45 anys de taxista i 79 de poeta. Als 13 anys va començar a arrencar pins i alzines amb el pic, la pala i amb l’ajuda d’algun baiard. D’aquí va treballar a la Tèxtil Rase, fàbrica de renom a Cardedeu. Després a la Hilandera, on tenia un horari flexible que li permetia combinar-ho amb l’ofici de taxista. La jornada començava a les 5 del matí i acabava a les 10 de la nit. Sempre, dies de cada dia i festius, amb les claus del taxi a prop; pendent per si algú necessitava que el dugués a algun lloc. I durant les vacances algun dia feia de sereno a la fàbrica. “Sacrificis tots els que vulguis”, diu, “hores i hores i hores”. Del Cardedeu de fa 50 anys enrere en recorda que tothom es coneixia i com se sortia a prendre la fresca per fer-la petar. Ara hi ha tanta gent que ja costa més: “jo quan vaig pel carrer, miro la gent als ulls i si em tornen la mirada, els saludo”.