Castellterçol, bressol i llegat del polític i pensador catalanista
La mort d’Enric Prat de la Riba l’1 d’agost del 1917 va colpir profundament la població que l’havia vist néixer i créixer d’infant, anant a l’escola al costat dels altres nens i que l’havia vist jugar pels carrers i places del poble, fins que va anar a Barcelona a estudiar el batxillerat i després la carrera de Dret. Ara fa quasi cent anys Castellterçol era un poble pobre, que vivia del treball a les fàbriques tèxtils i del que donava la terra als pagesos i veïns, ja que llavors tothom menava terra i es malvivia amb les patates i blat que es collia en un clima ingrat i una terra poc productiva.
La mort de Prat no va sorprendre ningú. Qui va començar a posar les bases de la recuperació de l’autogovern del país amb la Mancomunitat de Catalunya feia anys que arrossegava una tuberculosi crònica que mai no va poder guarir, ni anant a França ni amb la medecina de primers de segle XX. Prat va deixar llegat del seu testimoni com a gran polític, pensador i estructurador de la nacionalitat catalana a Castellterçol –que avui n’allotja el museu, a la seva casa natal–, tot i que la veu popular, de bona fe, digui sovint que poc va fer pel poble on va néixer. El més important per Prat de la Riba va ser sempre Catalunya, el seu poble en lletres majúscules. Amb tot, gràcies a l’acció de la Mancomunitat que va presidir, a Castellterçol hi va arribar el telèfon –com en tants d’altres pobles del país– i es va eixamplar i arreglar la carretera cap a Granera.