La carretera que va inspirar Àngel Guimerà
Les obres de la via que uneix Matadepera i Castellar del Vallès van ser escenari, fa 120 anys, dels deliris amorosos i les tensions de l’obra clàssica Maria Rosa
Raquel Ligero
(text)
, Arxiu de Matadepera (fotografies)
Recórrer la carretera de Matadepera a Castellar del Vallès sense percebre l’olor de literatura i dramatúrgia és quelcom difícil. A cada giravolt es desprenen lletres i escenes d’una de les obres teatrals més aclamades d’Àngel Guimerà, Maria Rosa (1894). L’autor sembla que va inspirar-se en aquesta via vallesana per escriure un drama líric tacat de deliris amorosos i conflicte social.
Tot i que a l’obra no apareixen evidències de la ubicació de la història (és més, seria fàcilment localitzable en qualsevol poble català) hi ha elements en la biografia de Guimerà que fan molt probable que el dramaturg s’inspirés en aquest tram del Vallès Occidental per desenvolupar la seva creació literària.
Més enllà de la ficció
No es pot concebre Maria Rosa sense entendre l’estreta relació entre Guimerà i el periodista Pere Aldavert, un gran amic i col·laborador de l’autor i destacat personatge polític i intel·lectual de la segona meitat del segle xix. Guimerà, que va allotjar-se durant llargs estius en una casa de la família Aldavert al carrer Sant Joan de Matadepera, hauria inspirat la seva obra en la realitat social que l’envoltava durant una de les seves estades.
Tocant a la seva residència estival, al mateix carrer, s’hi allotjaven una quinzena d’obrers que treballaven en la construcció de la carretera que uneix els pobles vallesans de Matadepera i Castellar del Vallès. Amb ells, Guimerà va passar llargues estones de conversa que, possiblement, el van ajudar a construir la trama de Maria Rosa i a configurar els perfils dels personatges de la seva obra que en més d’una ocasió semblen emergir del paper i cobrar vida pròpia més enllà de la ficció.
De fet, el paper de la protagonista que va donar nom al drama teatral, Maria Rosa, podria, fins i tot, estar inspirat en la figura de la filla dels habitants de la mansió on estaven allotjats els obrers, amb qui Guimerà també hauria tingut relació.
És observant, doncs, la vida d’aquest grup de persones i convivint amb ells, que Guimerà aconsegueix donar forma a l’obra teatral Maria Rosa. A través d’allò que veuen els seus ulls, l’autor construeix l’argument i reflecteix la realitat de l’època en el paper i els escenaris. Maria Rosa esdevé, de principi a fi, una obra realista farcida de components naturalistes.
Amor visceral amb forta crítica social
L’element més contundent amb què l’obra connecta amb la realitat de la segona meitat del segle xix és el seu component sociològic: el conflicte social que enfronta els obrers que treballen construint la carretera (endinsats en pobresa i majoritàriament analfabets) i els seus patrons. Males condicions laborals, salaris que no arriben i discussions dins de la classe treballadora per decidir com fer front a aquest problema, plantar cara a la patronal i reclamar els seus drets.
Guimerà utilitza, així, la seva dramatúrgia per fer també una crítica social i evidenciar els problemes estamentals que pateix el país. No obstant això, la posició dels personatges de l’obra és majoritàriament de caràcter conformista i inamovible, com si la força per lluitar pels seus drets s’esvaís a cada paraula que escriu l’autor. Un ambient que, probablement, Guimerà va percebre durant les seves vivències amb els treballadors que van compartir veïnatge amb ell durant l’estiu a Matadepera.
Però aquest drama social que exposa l’autor no és més que la història paral·lela que transcorre mentre el tema principal evoluciona. Maria Rosa se centra, essencialment, en la narració d’un perillós triangle amorós al voltant de la protagonista que acaba en tragèdia. La història amorosa entre els tres personatges principals, l’Andreu, el Marçal i la Maria Rosa, farà vessar sang en més d’una ocasió i portar-los fins a l’extrem de la bogeria.
Un traçat amb olor de Guimerà
La carretera és l’únic nexe d’unió entre els personatges de l’obra i, per tant, pren un paper imprescindible dins de la narració. Encara més, el tram de via en què treballen esdevé gairebé un element metafòric de la trajectòria vital de la protagonista i, en conseqüència, el camí que permet desenvolupar tota la trama argumental.
És així com, en cada un dels laterals de la carretera s’intueix l’amor i la passió desenfrenada dels protagonistes d’aquest triangle amorós que dóna vida a Maria Rosa. Uns sentiments, però, que perden força quan els guanya terreny el desencís i el patiment de la Maria Rosa, la venjança i l’odi d’en Marçal i el record de l’Andreu.
També les petjades dels peons es poden intuir en cada centímetre i en cada corba. Amb una mica d’imaginació literària, encara es poden escoltar les disputes entre els obrers per enfrontar-se al patró i es pot palpar el sentiment de conformisme davant la impossibilitat de lluitar per unes condicions laborals dignes.
La carretera que uneix Matadepera amb Castellar del Vallès, tot i que en l’anonimat de la majoria ja que mai va descobrir-se públicament que es tractés d’aquesta zona del Vallès, va rebre molts aplaudiments del públic a l’Estat espanyol. Maria Rosa va ser escrita a consciència per a l’actriu Maria Guerrero, a qui Guimerà va conèixer dos anys abans de la publicació de Maria Rosa gràcies al fet que una altra de les seves obres mestres, Mar i Cel, va trepitjar els escenaris madrilenys en la seva estrena en castellà.
A voluntat de l’actriu Maria Guerrero, Maria Rosa havia de ser estrenada abans a Madrid que a Barcelona, però finalment va veure la llum dels teatres de la capital espanyola i la ciutat comtal el mateix dia, el 24 de novembre de 1894. Alguns sectors de la crítica, sobretot madrilenya, van mostrar-se durs amb l’obra, però la resposta general del públic va ser molt positiva i acollidora i això va permetre consolidar els tractes professionals entre Guerrero i Guimerà.
Qui havia de dir que la construcció d’una carretera que per a tants vallesans ha estat i és encara una ruta diària, esdevindria de vital importància per a la vida de la literatura i el teatre catalans i serviria d’inspiració a un dels autors més importants del nostre país: el gran Àngel Guimerà.