L’acta de consagració de l’església de Sant Pau de Riu-Sec (Sabadell), del primer de maig de 1054, estableix que els parroquians, fins i tot els propietaris de cases abandonades, hauran de pagar una part fixa dels cereals que cullin. En aquestes condicions, qualsevol onada de mal temps que acabés amb la collita requeia sobre l’esquena del pagès i, per evitar problemes, calia assegurar que el temps atmosfèric no es comportaria de manera anòmala. Per aquest motiu, els parroquians de Riu-Sec varen fer constar a l’acta de consagració que en cas de mal temps algú hauria de tocar les campanes del poble. Però, tocar les campanes, amb quina finalitat?
No siguem impacients, i deixem escolar gairebé quatre-cents anys més, fins a arribar a 1465, quan Andreu Noguer, de Montboló (Rosselló), mentre fa pasturar el bestiar en una muntanya, en el moment en què el sorprèn una gran tempesta, sent unes veus que diuen:
– Passa, passa
– No puc
– ¿Per què no pots?
– Perquè sant Abdó i sant Senent no m’ho permeten.
El que Andreu Noguer acabava de sentir era el diàleg entre el diable i una bruixa. La bruixa, enfilada dalt d’un núvol, dirigia la tempesta cap al poble amb l’objectiu de fer-ne malbé totes les collites.

Que caigui pedra!
El mateix tema continua, de nou al Vallès, quan el 1619 un testimoni de Caldes de Montbui confessa que, a parer seu, “dites pedregades han causades les bruxes conforme tothom o diu y ellas matexes o confessen”. Parlant del mateix episodi, Margarida Mimó, acusada de bruixeria, confessa que va anar a una trobada de bruixes on se’ls aparegué el dimoni, davant del qual ballaren i al qual adoraren “per lo ces per part darrera” (no ho traduïm per si hi ha roba estesa). Després, el dimoni tingué tracte amb la Margarida per la part del darrere. Val a dir que la música del ball la va posar un tal Joan Llarch, que venia amb una gent de Granollers, terra de músics –segons sembla– ja en aquell moment. Després, varen desplaçar-se a una “aigua” que hi havia al peu del puig Aguilar, on varen batre l’aigua amb uns bastons i varen demanar al dimoni que fes caure pedra, aigua i neula. Va començar així una gran tempesta “y nosaltres muntàrem a cavall quiscuna de nosaltres ab son dimoni en forma de cabró sobre los núvols, y de dalt sempre estàvem cridant caygués pedra com de fet ne caygué molta en tot lo terme de Caldes, donant molts grans danys”. Fet el mal, les bruixes tornaren al lloc on havien deixat la roba, perquè tot això va passar mentre anaven nues, i la Margarida se’n va tornar a Caldes.
Interrogada de nou dies més tard, la Margarida confessaria –sota l’amenaça de la tortura– que tot havia començat quan una dona dita Rossella l’havia anada a trobar a Belulla (Canovelles) i li havia dit que si volia ser rica li presentaria un home molt bonic que li havia de donar molts diners. Com que era “una anyada molt mala”, Margarida acceptà el tracte i acabà renegant de déu, la Verge i la Santíssima Trinitat. Margarida el va adorar (li va besar el cul, expressió que segur que coneixeu encara) i després el dimoni “tingué tractes ab mi per lo ces per detràs y me posà una cosa de llargària de algun mig palm poch més o manco, y gruxa de algun dit i mig, y ere una cosa durota y freda”. No es pot dir que aquest dimoni quedés massa ben parat, però ja sentim de fons les veus que diuen “i les campanes què, mestre?” Paciència...
En el mateix procés fou interrogada Joana Oliver, de Granera, que va confessar que havien fet caure pedra causant molts mals “y és cert ne haguérem donats molts més si no fos estat per lo comunir lo temps los capellans lo tocar les campanes, que si no fos per axó apenes dexarien les bruxes res per la terra”. Cinc segles més tard, com es veu, les coses continuaven d’una manera molt semblant i les campanes continuaven tenint un paper molt important. De fet, Antoni Pladevall va treure a la llum pública un document que explica que al 1736 a Sant Pere de Casserres (Osona) hi havia una campana trencada que servia per comunir el temps i que quan la gent dels pobles veïns van saber que els jesuïtes intentaven fondre-la per fer-ne una de nova “acudí a Casserras una multitut de gent que, ab las armas a las mans amenassaren de llevar la vida al que se atrevís a trencar la Campana hi (sic) traurer-la del Campanar; y fonch precís que lo Colegi (dels jesuïtes) cedís al motí de aquella gent y no se atreví més a traurer la Campana, ni parlar de tal cosa.”

Comunir
Comunir el temps era una de les poques, si no l’única manera que tenia aquella gent per fer front a les aleatorietats meteorològiques. El que ells no sabien, i que ara tot just comencem a intuir, és que bona part d’aquests canvis meteorològics es lligaven a una cosa que darrerament està molt de moda: el canvi climàtic. És el que anomenem “Petita edat de gel”, que va comportar hiverns molt freds a tot el món. Tot i que avui en dia s’han fet estudis pràcticament arreu, les primers sospites van aparèixer en estudiar les dades de les geleres dels Alps, que van augmentar i van envair zones fins llavors dedicades a usos agraris.
En aquest context, el temps atmosfèric era molt irregular i sovintejaren les crisis de subsistència. Ja he dit, i era per aquest motiu, que la Margarida Mimó va confessar que s’havia fet bruixa enmig d’una “anyada molt mala”. Això no vol dir, però, que la bruixeria aparegui en aquell moment, perquè de bruixes o bruixots n’hi ha hagut sempre i en pràcticament totes les cultures. I justament a Catalunya, al Pallars, apareixen algunes de les primeres persecucions de bruixes documentades en el marc europeu. De tota manera, les persecucions de bruixes de la Vall Fosca de 1548-1549 no semblen tenir cap relació amb els canvis meteorològics o climàtics. Però vint-i-cinc anys més tard, enmig d’un clima clarament més fred, el tema del mal temps ja apareix en unes confessions d’un procés de la varvassoria de Torralla (al costat de Pobla de Segur).
De tota manera, és sabut que un dels episodis més tràgics d’aquesta cacera va tenir lloc al voltant de 1620 i que, tal com constata un memorial del jesuïta Pere Gil (1619), “Por este tiempo se descubrieron muchissimas bruxas en Cataluña, particularmente en Rossellon, Ostalrrique, tierras de Vique, Valles, y en otras partes algunas y cogidas las colgaron (...)”. Gil demana que no condemnin unes dones que han confessat, sota tortura, “que ellas an causado tales días tempestades de truenos, rayos y piedra”. Els processos contra la bruixeria es multipliquen en aquells anys fins al punt que Raimundo Garcia explica que l’any 1620, Felip III, en vista del gran nombre de bruixes que hi havia al Principat, va suggerir al virrei que decretés un perdó general per a tots els sospitosos i sospitoses.
L’any 1617 ha passat a la història com l’any en què els aiguats s’endugueren vides i hisendes: a Tortosa una crescuda de l’Ebre va fer ensorrar 150 cases. A Camprodon només foren 8 cases, però a Vic més de cinquanta cases resultaren arruïnades.
Gràcies als treballs de climatologia històrica –i aquí és obligació moral citar els treballs de Mariano Barriendos i Javier Martín Vide– sabem que els anys 1573, 1576, 1578 i 1581-1582 es van viure grans períodes de freds extraordinaris. Entre 1600 i 1625, a causa del fred i la pluja, el país es va abocar a una situació caòtica –i perfecta per a l’aparició de tot tipus de bruixes. Igualment va ser una etapa amb gran presència de males collites.
Tota aquesta coincidència ha dut els historiadors a pensar que a l’edat moderna les bruixes van ser percebudes com a responsables dels canvis provocats per la Petita Era Glacial. També sabem que sovint la seva persecució va ser instigada per la població més feble. Això ajuda a entendre que les ciutats no coneguessin grans persecucions de bruixes, just al revés del que va passar en el món rural.

Gent amb estudis
Però la bruixeria va continuar malgrat el pas del temps i els canvis socials i culturals que se succeïren, fins al punt que encara avui dia, a Sant Cugat, es parla d’unes dones que treballaven a Rubí, en un vapor. En passar sota el campanar del monestir, els sortí una cabra negra, episodi que es va repetir posteriorment fins que els seus marits l’emprengueren a cops de vara amb l’animal. En el més bell estil clàssic, la llegenda, reutilitzada per vendre un itinerari turístic al monestir de Sant Cugat, explica que al dia següent una dona del poble va aparèixer amb una cama trencada. En altres casos, la bruixa havia perdut la roba i havia hagut de tornar despullada a casa seva.
Si a tot plegat hi poseu una música de fons –com ara el plou i fa sol, les bruixes es pentinen...– tenim tots els elements per assegurar que d’haver-n’hi, n’hi ha, i que han perdurat al llarg del temps. L’il·lustre molletà Vicenç Plantada va escriure al 1887 que a finals del segle xix al Vallès encara hi havia molta creença en bruixes, potser “no tanta com trenta anys enderrera que en las vetlladas no s’ parlava quasi més que de bruixas, follets, cabretas, llumetas, ánimas, llops y lladres. Ara la política s’ha ficat en las llars...”. Malgrat tot, Plantada explica un cas molt semblant que havia viscut de primera mà. El cas de Vicenç Plantada és d’un gran interès, no només perquè ens parla de la perduració de la creença en la bruixeria fins fa quatre dies, sinó pel fet que el seu informant –el carreter Isidro Castells–, quan li diu que no ha de creure en bruixes, li contesta: “Tots los que haveu estudiat diheu lo mateix”.
Històricament sabem que l’Isidro tenia bona part de raó: la gent amb estudis no creia en la bruixeria de la mateixa manera que hi creien les classes populars. Fins i tot els estaments eclesiàstics, que tenien rituals per conjurar els esperitats o per comunir el mal temps, amb el pas del temps s’aniran distanciant de la visió popular. Aquesta diferenciació cultural acabarà malament en algunes ocasions. Però no ens avancem...
De moment hem vist que les bruixes són capaces de generar episodis tempestuosos que poden acabar amb les collites de què viuen la majoria de les classes populars. Davant d’això, hem insinuat que hi havia alguns rituals protectors. Vegem-los amb una mica d’atenció.

Rituals de protecció
Diguem, en primer lloc, que hi havia rituals per prevenir el mal temps associat als actes de bruixeria. Així, per protegir-se dels seus efectes es feien servir les carlines (un card de la família de les Asteraceae) o creus fetes amb palmons beneïts per Setmana Santa, rams de llorer o olivera també beneïts per la Creu de Maig, tots situats a les portes o finestres de les cases. En altres casos es feien cremar ciris amb aquesta intenció en alguns santuaris (aquest era el cas de Santa Creu de Palou, a Mura, l’any 1690, on els representants municipals de Vacarisses i Rellinars pagaven una quantitat de diners “per fer cremar un siri devant de Sant. Sebastià en la Iglesia de Santa Creu de Palou en temps de temporal”). Un altre ritual que pretenia el mateix efecte protector era el salpàs: el capellà passava per les cases i barrejava aigua beneïda amb sal. Aquesta mescla era llançada contra les parets i altres parts dels edificis, de manera que així quedaven protegides contra els efectes de les bruixes i contra altres mals. De fet, un document del bisbe Benet de Tocco (1510-1585) establia que “Los faels podran pendrer ab vasos de la aygua benehida pera aspergirla als malalts, casas, camps, vinyas, y altres coses, y pera tenirla en los aposentos, y aspergirse amb ella moltes vegades”.
Però quan la prevenció no era suficient, calia recórrer a mètodes més directes. En aquest sentit, un dels rituals més coneguts consistia a comunir el temps: el capellà o un laic tocava les campanes del poble mentre algun religiós celebrava uns rituals a la porta de l’església. No era estrany que en aquests actes s’exposessin algunes relíquies als elements, esperant que aquestes ajudarien a calmar el mal temps. A Castellterçol, a principis del segle xviii tenien unes relíquies dels Sants Màrtirs que servien per protegir-se dels llamps i les pedregades. A principis del segle xviii sabem que hi havia unes relíquies a la capella del Castell de Sant Esteve de Palautordera (castell de Fluvià), dedicada a sant Cebrià (Ciprià) i santa Justina. Aquestes relíquies varen ser dutes cap a Corbera d’Ebre per fer-los un reliquiari, però de tornada la Guerra de Successió les va aturar a Barcelona, a casa de la propietària del castell. Al 1728 la baronessa les va voler restituir a la capella del castell “per haver tingut moltas instancias y persuasions de las personas de dita Parroquia que allegavan que dende que ditas reliquias eran fora de dita Capella del Castell no havian experimentat alguna bona anyada de fruyts ans be estraordinarias tempestats y pedregadas”. Un testimoni va declarar que “las demes vegadas que ha apedregat en lo present terme lo major dany es estat en lo circuit del Castell de Fluvia”, de manera que aquestes relíquies havien protegit els béns d’aquesta heretat.
El moviment de relíquies durant l’edat moderna només es pot comparar amb el que havia tingut lloc durant l’edat mitjana, i això que moltes d’aquests autentificacions varen tenir lloc després del Concili de Trento que, en teoria, havia de posar ordre en alguns excessos com aquests (recordem que el paper de les relíquies va ser un dels punts més importants de desencontre entre la doctrina catòlica i la reformista).
Ja s’ha dit que els tocs de les campanes del poble o el capellà comunint la tempesta impedien que la bruixa portés a terme els seus plans. Ara convé afegir que amb aquesta finalitat es varen habilitar uns espais especials, els comunidors. Malauradament no tenim un estudi exhaustiu sobre els comunidors, les seves tipologies i la seva cronologia. Per les dades que en coneixem semblaria que aquests espais de resistència contra els mals esperits que dirigien les tempestes al principi havien estat situats a les torres de les esglésies. En aquest sentit, sabem que al segle xviii es varen fer reformes d’importància a l’església de Sant Cebrià de la Móra (Tagamanent) quan es va reformar especialment la portalada (segurament al 1722) i es va aixecar la torre campanar (1799). Si bé encara avui dia es conserva una làpida a la torre de l’església amb aquesta data, en una visita del 3 de juny de 1732 s’escriu “Sent precis cobrir de nou tota la Iglesia, y mudar las campanas del puesto, ahont son, pasantlas al comunidor, puix á no executarse quant antes, perilla de ruina la Iglesia”. Tot sembla indicar que aquest comunidor es trobava en un dels pisos de la torre del campanar, que originàriament havia estat un campanar d’espadanya, darrere del qual (en el lloc on avui hi ha les campanes) hi hauria hagut el comunidor. Una franja de pedra, visible a la cara nord de l’edifici, així sembla indicar-ho.
Aquest comunidor coincideix cronològicament amb el que es va aixecar a la veïna parròquia de Sant Martí d’Aiguafreda (1731), com indica la data gravada en una peça de fusta que clou la volta del comunidor per la seva part interior.
Anteriorment tenim notícies d’un comunidor a Santa Agnès de Malanyanes (1604) i també sembla que va ser al segle xviii quan es va aixecar una torre-comunidor de planta quadrada sobre la façana de ponent de l’església de Sant Esteve de Palaudàries. A més de tots aquests rituals, també es feien servir bales disparades contra els núvols, prèviament beneïdes.

La realitat es construeix socialment
Tot i la relació d’aquest fenomen amb els canvis climàtics, cal tenir present que la bruixeria és una realitat cultural polièdrica que es troba en pràcticament totes les cultures. Les bruixes formen part d’una presència inquietant i alhora reasseguradora. A vegades n’han parlat els estaments privilegiats, i en altres moments han estat les classes populars les que han cregut en la seva presència. Tampoc no és estrany que uns i altres hagin coincidit en què d’haver-n’hi, n’hi ha; però freqüentment se les han imaginat de maneres diferents. Han portat la bona Sort a alguns pobles i haurien d’haver omplert de vergonya algunes localitats. Però en el món de la bruixeria la justícia només té sentit quan algú se la pren pel seu compte.
Armats amb eines de fer la guerra, amb les quals podien imposar la seva justícia, o amb armes d’escriure les veritats sobre els pergamins, senyors i clergues, respectivament, tenien fins fa quatre dies poc interès a escoltar les opinions dels altres. Sobretot quan aquestes opinions posaven en dubte una estructura social desigual que els afavoria o l’existència del gran motor immòbil que era el seu únic i veritable déu. Però al costat de la seva manera d’entendre la realitat n’hi hagué una altra que es perd en les nits del temps. Les bruixes neixen d’aquest substrat precristià, però han d’adaptar-se als temps que els toquen viure. Avui encara hi ha dones que se suposa que ho són. Però, com deia Vicenç Plantada, quan la política va entrar a les cases, les bruixes varen sortir per la finestra. Seria un error considerar les bruixes com a resultat de desequilibrats mentals que induïen a creure en éssers sobrenaturals inexistents. Darrere de la bruixeria hi ha moltes coses més, des dels intents de la medicina per evitar les pràctiques d’algunes llevadores o sanadores fins a estratègies de relaxació sexual clarament identificables. La bruixeria és un dels temes en què més clarament es pot entendre aquella màxima de la sociologia que diu que la realitat es construeix socialment, perquè les coses que es defineixen com a reals tenen conseqüències reals. No cal que les bruixes haguessin existit realment per entendre que la creença en bruixes va generar importants episodis de violència que, d’altra banda, servien per apuntalar la cohesió social d’algunes comunitats.