La Doma és l’antiga església parroquial de la Garriga. Avui, el seu aspecte recorda el que tindria a finals del segle xvii quan el terme no arribava a les 200 cases. La paraula “doma” deriva de la grecollatina “hepdomada”, que significa setmana i qualificava aquelles parròquies en les quals dos sacerdots o més es repartien per setmanes els beneficis, les funcions i les obligacions pastorals.
L’any 1690 els jurats i els consellers van convocar un consell obert en el qual també hi va poder participar el rector. Hi van assistir 66 caps de casa els quals van decidir per majoria la construcció d'una altra església parroquial més gran a la part baixa del terme, arran del camí ral. Al cap de ben pocs anys, el desenllaç de la guerra de Successió i els decrets de la Nova Planta de govern van imposar un règim municipal estrany a la terra que no va permetre cap més convocatòria d’assemblees participatives. Quan visitem la Doma ens adonem que els garriguencs van brandir amb orgull la seva condició de vila reial fins a la desfeta de 1714.
La primera notícia sobre la Doma ens la proporciona un escrit de l’any 966. Més tard, durant el segle xi, s’hi va construir una església romànica que servia de fortalesa com ho demostra el fet que l’edifici no té un absis semicilíndric en el presbiteri per no trencar la recta de l’emmurallat. La funció defensiva que va tenir l’edifici també la delaten els merlets i les espitlleres que es van obrir a les parets i que es van recuperar amb els treballs de restauració dels anys 1950. El sistema constructiu d’aleshores va obligar a omplir tot l’espai amb terra. El resultat va ser una volta feta amb pedres de riera triades de manera que té poc gruix i pesa poc. La seva lleugeresa contrasta amb l’amplada dels murs feixucs, més antics, que la sostenen.

El retaule gòtic de Sant Esteve
A finals del segle xv, els garriguencs van il·luminar aquella esglesiola d’una sola nau amb els colors i els daurats del retaule gòtic dedicat a sant Esteve, que encara avui podem admirar. En el guardapols d’aquest retaule hi ha representat fins a deu vegades l’escut reial i, a més, la part superior d’una de les taules en les quals s’explica la vida de sant Esteve conté la figura de l’àngel custodi que estava considerat el protector del municipi i de la terra. Porta una espasa a la mà dreta i la corona reial a l’esquerra.
La pacificació del món rural que s’acabava de produir aleshores va impulsar el creixement de la producció agrícola i de la població. La immigració occitana del segle xvi va ser acollida a la confraria de sant Jaume o dels estrangers la qual de seguida va propiciar una primera ampliació de la Doma perquè es va haver d’obrir una capella en el mur de tramuntana. És una capella gòtica i en el medalló de la clau de volta hi ha representat sant Jaume “el pelegrí” mentre que en les quatre mènsules que sostenen la nervadura s’hi van esculpir els símbols dels quatre evangelistes. L’any 1560, es van promoure obres de més volada que van donar a tot l’edifici bona part de l’aspecte que conserva en l’actualitat. Mai no s’hi van obrir, però, els finestrals més grans que manaven els cànons del gòtic per il·luminar l’ interior. D’aquesta manera l’edifici va guardar la seva funció defensiva i els seu interès estratègic per als garriguencs.
El mestre d’obres Bertran Felip es va fer càrrec de la part més notable de tots aquests treballs d’ampliació. En el contracte que va signar amb els tres obrers responsables de canalitzar les aportacions materials dels garriguencs, hi consta que es va comprometre a construir tota una nau gòtica nova paral·lela amb l’antiga, la portalada de migjorn i un comunidor. Al mestre Felip se li va demanar, també, que a l’hora de fer la portalada tingués present com a model la que s’havia fet a sant Esteve de Palautordera. A més, se li va deixar ben clar, que els medallons de les tres claus de volta de la nau havien de contenir els relleus de sant Antoni, de santa Caterina i, com en el retaule, una representació nova de l’escut reial.
Durant l’edat moderna no van faltar autoritats, funcionaris, militars o clergues que es van posicionar contraris a tot l’entramat constitucional català. A la Garriga, hi va haver qui va fer mofa de com el vivien els seus habitants. En un registre d’òbits de la Doma de la segona meitat del segle xvii, ben possiblement un clergue hi va escriure de manera irònica aquesta lloança:
No se puede negar que aqueste libro lo es de los ditxosos que mueran en la presente iglesia de san Estaban de la villa de La Garriga o, por mejor decir, de el lugar de La Garriga, calle de la excelentísima sciudad de Barcelona, sciudad a quien compite armas, honras y demás perfecciones que puedan competir con otra mejor del mundo; y dicha Garriga tiene sus debidas preeminencias, como los otros lugares de Cataluña, y aún algo más.


MÉS INFORMACIÓ
- LLimargas Marsal, Jordi (coordinador). La Doma, retaule dels garriguencs. La Garriga: Edicions de la Garriga Secreta,2012.
- Maurí i Serra, Josep. Història de la Garriga, 3 volums. Barcelona, 1949, 1953 i 1954.