Al Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya hi ha poques referències relacionades amb les bruixes d’una forma oficialitzada. Tot i això, l’Oficina d’Onomàstica de Catalunya adverteix que els nombrosos apel·latius originats i fixats per la tradició popular, en l’àmbit de la microtoponímia, són igualment acceptats, representant una forma genuïna i correcta.
Així, per anar acotant l’àmbit de recerca (a banda d’accidents geogràfics o monuments megalítics), es constata que la lluita als pobles enfront les accions malignes del dimoni i les seves serventes, es focalitzava en els comunidors: unes senzilles construccions de pedra, obertes als quatre vents i annexades a les esglésies que servien per conjurar els mals que assetjaven les terres, majoritàriament en forma de temporals, inundacions i sequeres. Aquestes edificacions, freqüentment quadrangulars i, de vegades, amb una creu incorporada, eren utilitzades pels sacerdots per recitar pregàries enfront del mal temps. De fet, a la publicació La bruixa catalana, de Cels Gomis, es llegeix: “Segons el poble, els mals principals que resulti de les reunions de bruixes són: el mal temps, les tempestats i les pedregades”.

Comunidors vallesans
A les comarques vallesanes, epicentre de la persecució de bruixes a Catalunya durant el segle xvii, hi ha nombroses localitzacions amb comunidors. El comunidor de Sant Martí del Congost, estructurat per una glorieta i quatre pilars, és una construcció unida a la mateixa església del municipi d’Aiguafreda, fundada per la filla de Guifré el Pelós. S’explica que quan amenaçava calamarsa, se sentia la campana del temple mentre el capellà conjurava amb oracions el mal temps provocat, segons deien, per les bruixes. Al mateix terme s’ubiquen el Pou de les Bruixes i la Font de can Banyeta, sobrenom que la cultura popular atribueix al dimoni banyut. Seguint la recera per altres pobles propers trobem el Call de les Bruixes i el Pla de les Forques, on es penjaven a lladres i bruixes, localitzats al terme de Castellterçol. El Gorg de l'Infern, al terme municipal de Granera, és una fonda bassa fluvial localitzada a la Vall del Torrent de la Riera, a llevant del Serrat de les Puces.
La Plaça de les Bruixes de Bigues es situa en un turó dels Cingles de Bertí, on s’explica que les fetilleres arribaven volant per conspirar contra la comarca, elaborant metzines i, així, fer malbé torrents i rierols. No massa lluny, brolla la deu de la Font de l’Infern. Al terme de Sant Quirze de Safaja, a l’església de Sant Pere de Bertí, hi ha un campanar formant un comunidor, on va haver-hi quatre campanes que van ser destruïdes l’any 1936. A l’àrea muntanyosa de Tagamanent hi ha, també, el Serrat de les Bruixes.
La cacera de bruixes iniciada per consells municipals com el de Caldes de Montbui comportava que, utilitzant tortures, les encausades confessessin rituals a can Camp (Puig Aguilar), on deien que ballaven sobre les roques del turó al so d’un tamborí i d’una flauta de canya, venerant el dimoni i invocant encanteris per produir pedregades. Al Puig Domí hi ha un paratge assenyalat com les Forques, on el consell va penjar diverses calderines acusades de bruixes. També a Caldes, al Pla d’en Gorg, es conserva el Salt de les Bruixes i, ben a prop del Passeig del Remei, es va desenterrar recentment el brollador natural d’aigua de la Font del Dimoni.
Ben a prop d’aquí, a Lliçà d’Amunt, hi ha una torre-comunidor construïda el segle xviii sobre la façana de ponent de l’església de Sant Esteve de Palaudàries, des d’on el rector beneïa les collites i conjurava les tempestes. I a l'extrem sud-oest de l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga, dins del conjunt romànico-gòtic de La Doma, hi ha un comunidor del segle xvi, de planta quadrada i coberta sobre pilastres.

Bruixes i dimonis
Al text Noms i Llocs de Canovelles, un compendi onomàstic d’Enric Garcia Pey, s’hi recull la casa de can Banyeta i la del Dimoni Petit, on va anar a viure el fill petit de cal Dimoni de Santa Eulàlia de Ronçana, al Rieral, quan es va casar amb una noia de Canovelles.
A Granollers, la Pedra de l'Encant, col·locada a la plaça de la Porxada, ha generat una llegenda segons la qual una vegada processada alguna dona al seu costat, la llençaven a l’aigua lligada: si no s’enfonsava, l’executaven, perquè entenien que era cosa del diable. I si s’ofegava, era pel fet de ser bruixa. I parlant d’aigua, entre les escasses referències a la bibliografia local de La Roca del Vallès, destaca l’anomenada Font de la Bruixa i entre els abundant gorgs o pélags de Castellar del Vallès es distingeix el Gorg del Diable. A Vilanova del Vallès brolla la Font de les Encantades. I a la ruta prehistòrica de Cèllecs, podem veure una pedra de granit batejada com la Roca Foradada. No és l’unica, a Vallromanes també n’hi ha una altra d’impressionan, det Roca Foradada. Ja a Cardedeu, just al terme amb Llinars, es conserva el dolmen de Pins Rosers, designat per la mitologia popular com les Pedres del Diable. I al torrent de can Pelegrí, s’hi troba el Pont de les Bruixes.

Montseny i Montnegre, llegendaris
Al massís del Montseny, el poble de Fogars de Montclús compta amb un comunidor d’obra pública del segle xvii i un recorregut orbicular encimbellat al seu inici pel Turó de l´Home i conegut com el Sot de l´Infern. No pas massa lluny, l’església romànica de Sant Esteve de la Costa del Montseny, disposa d’un campanar de sostre piramidal i un comunidor construït el 1680.
Explica l’imaginari popular que el Gorg Negre de Gualba va ser habitat per bruixes i bruixots, suposats causants dels temporals de l’àrea. El rector de la població va posar fi al mal temps obligant-los a viure lligats al fons de l'aigua, on també s’hi banyava el diable, i va fer clavar una creu a la muntanya on es formaven els núvols. A sobre del mateix Gorg raja el poc accessible Salt del Diable.
El Turó del Pou d’en Cuc de Sant Pere de Vilamajor és protagonista a la llegenda del pou del diable com a constructor miraculós del Pou d’en Besa, fet, segons la llegenda, en una nit. Al terme, a més a més, hi trobem la Torre del Comunidor de Vilamajor de l´esglèsia de Sant Pere.
Al Parc Natural del Montnegre i el Corredor trobem el mil·lenari dolmen de Pedra Gentil de Vallgorguina i el Pla de les Bruixes, considerat per una certa tradició un altre punt de festes malignes. També a Vallgorguina, la tradició popular afirma que a les profunditats d'una cova del Pla fou trobada una verge bruna, Santa Maria de Goscons, que va desaparèixer amb el pas de les tropes napoleòniques.
El Sot de les Bruixes, referenciat a la Contalla d’en Pareres, és un indret amb ressons llegendaris de Campins.

A la plana, més bruixes
El Passatge del Safareig de les Bruixes de Montornès del Vallès és una de les poques via urbanes relacionades amb aquest món a les comarques vallesanes, mentre que el Pas de les Bruixes de Santa Maria de Martorelles, al Parc Serralada de Marina, enllaça el Vallès amb el Maresme. El Forat de les Bruixes de Martorelles és un coll geogràfic que separa el municipi amb Montcada. Ja a Cerdanyola, es troben el Sot i el Torrent de l´Infern, d’on emergeix la Font del Caçadors, dos accidents geogràfics fluvials.
A l´Espai Protegit Natural de Gallecs, a l´àrea de Mollet del Vallès, el Torrent dels Diablons s’oculta dins l’entorn de boscos de plataners.
La Pedra del Diable o de Llinars és un menhir originari a peu del vessant sud-oest del turó de les Tres Creus, però emplaçat a l’actualitat en el vestíbul del Museu Municipal de Montmeló. Conté un gravat que forma una mena de número tres invertit.
Una altra Pedra del Diable o Serrada es troba traslladada al pati del CEIP Pau Vila de Parets del Vallès. Homenatjant el menhir, localitzem en el mateix terme l’Avinguda de la Pedra del Diable.
El Menhir de Pedra Llarga o Pedra de l’Infern de Palau-Solità i Plegamans, està situat al marge esquerre de la plana al·luvial de la riera de Caldes, just al davant de l’aiguabarreig amb la riera de Sentmenat. A Polinyà s’hi pot admirar l’arbre denominat l´Alzina de les Bruixes, i marca un punt de pas habitual d’una ruta de senderisme.
Ja al terme municipal de Sant Cugat del Vallès es distingeix una edificació de tipus eclèctic amb simbologia esotèrica com làpides, signes zodiacals i escenes cristianes: la Casa de les Bruixes. I a l’àrea de Valldoreix, al costat del campanar de l’església, hi ha el Comunidor de la torre de Sant Cebrià. A la ciutat de Sabadell s’aixeca el Comunidor del campanar de l’església de Sant Fèlix, ubicada al centre de la ciutat. A Terrassa es va instaurar una llei que permetia castigar bruixes. Cinc dones hi van ser acusades i finalment penjades el 1619. A la part nord del Torrent de Vallparadís, lloc de celebració d’aquelarres segons la mitologia popular, es pot visitar el Torrent de les Bruixes.
A Matadepera, el Canal de les Bruixes és un camí rural que uneix amb can Pobla. La gent de la població va difondre una llegenda sobre bruixes per advertir les dones que volien travessar la muntanya, del perill que suposava el constant assetjament de bandolers. El Coll i Era i Pic de les Bruixes de Vacarisses són accidentes geogràfics del Parc Natural de Montserrat considerats localitzacions llegendàries de reunions de bruixes.
Per acabar aquest itinerari, i a l’extrem oest de la comarca, l’emblemàtic Pont del Diable, entre el pobles de Castellbisbal i Martorell, comunica el Vallès amb el Baix Llobregat.